Arxiu d'etiquetes: Catalunya (cult)

Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya

4 Respostes

(Catalunya, 3 maig 1931 – gener 1939)

Òrgan oficial de la Generalitat de Catalunya, que publicava els decrets i les disposicions oficials, sobretot de les conselleries, i els avisos dels ajuntaments.

Sortí irregularment; en una primera etapa (3 maig 1931 – 25 gener 1933) portà el títol de “Butlletí de la Generalitat de Catalunya”; en una segona (19 desembre 1933 – agost 1936), el de “Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya” i tingué una periodicitat diària; en la 26 d’agost de 1936 al gener de 1939, prengué el nom de “Diari Oficial del Govern de la Generalitat de Catalunya” i, segons l’Estatut d’Autonomia del 1979, el de “Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya”.

bon caçador, El

Deixa un comentari

(Catalunya)

Cançó popular, una de les més conegudes arreu del país. Hom n’ha recollit moltes variants.

L’argument del bon caçador matiner que s’enamora d’una pastora ha servit per a muntar diversos balls populars (Quinquagèsima de Merlès, Berguedà).

Blandín de Cornualla

Deixa un comentari

(Catalunya ?, segle XIII – segle XIV)

Novel·la anònima versificada en noves rimades. Escrita en un provençal ple de catalanismes, que traeixen l’origen de l’autor.

Narra les aventures dels cavallers Blandín i Guiot Ardit, i es clou amb llur matrimoni amb les donzelles Brianda i Yrlanda. Pel tema és considerada afí a la matèria de Bretanya.

La narració és lineal, sense digressions, i és escrita en un estil senzill i planer amb un cert realisme en les descripcions, amb pocs elements meravellosos, i es decanta sovint cap a l’humor i la ironia.

Blancafort -personatge-

Deixa un comentari

(Catalunya)

Personatge femení del cançoner popular català. La cançó de Blancafort és de tema cavalleresc i, per la melodia i el tema, sembla atribuïble als segles medievals.

Popular a tot el litoral del Principat, hom en coneix una versió a la Garrotxa.

És una de les peces més originals del folklore musical català.

Biblioteques Populars

2 Respostes

(Catalunya, 1915 – )

Xarxa de biblioteques. Creades per iniciativa de la Mancomunitat de Catalunya, sota la direcció de Jordi Rubió i Balaguer, i que daten, les més antigues, de l’any 1918 (Valls).

En dissoldre’s la Mancomunitat (1925), la seva tasca fou continuada per la Diputació Provincial de Barcelona fins que, el 1931, la Generalitat de Catalunya elaborà un pla per a la creació de biblioteques a totes les poblacions de Catalunya de més de 6.000 habitants (amb biblioteques filials i lots circulants), i als barris de Barcelona, una a cada districte, que no es pogué complir per culpa de la guerra civil (el 1932 n’hi havia només 26).

El 1940, el servei tornà a dependre de la Diputació Provincial. El Servicio Nacional de Lectura, en conveni amb les diputacions de Girona, Lleida i Tarragona, mantenia unes 90 biblioteques, traspassades a la Generalitat l’any 1979.

Des del 1982 la central de Biblioteques Populars, que depenia de la Biblioteca de Catalunya, constitueix un servei autònom. D’altra banda, hi ha diverses caixes d’estalvis que han creat biblioteques populars.

Bibliografia Nacional de Catalunya

2 Respostes

(Catalunya, 1979 – )

Compilació de les notícies bibliogràfiques de la producció nacional catalana impresa, sonora, gràfica o en suport informàtic, obtingudes a partir de materials subjectes a dipòsit legal, la gestió de la qual fou traspassada a la Generalitat de Catalunya el 1979 i regulada el 1981.

L’Institut Català de Bibliografia, creat per la Llei de Biblioteques de 1981, s’encarregà de la redacció dels registres en forma automatitzada, en forma MARC.

Els fascicles publicats en suport paper per l’Institut recullen les monografies impreses de més de 15 pàgines amb dipòsit legal de Catalunya a partir del 1982, amb cobertura i periodicitat irregular fins al 1994.

D’aleshores ençà, la Biblioteca de Catalunya se n’ha fet càrrec segons la Llei del Sistema Bibliotecari de Catalunya de 1993, que estableix la supressió de l’Institut Català de Bibliografia.

Bibliofília

2 Respostes

(Catalunya, 1911 – 1920)

Recull de quaderns publicats sense periodicitat per Ramon Miquel i Planas.

Formen dos volums: el primer comprèn els quaderns apareguts entre el 1911 i el 1914, i el segon entre el 1915 i el 1920.

Les matèries tractades versen principalment sobre bibliografia, antics texts catalans, temes lingüístics i matèries relacionades amb el llibre: il·lustració, relligadura, ex-libris, etc.

Fou il·lustrada amb nombrosíssims facsímils, i té un valor considerable com a recull de materials.

Ben Plantada, La

2 Respostes

(Catalunya, 1911)

Obra de Xènius (Eugeni d’Ors). Apareguda en successius lliuraments al “Glosari” que l’autor firmava a “La Veu de Catalunya” i aplegada l’any 1912 en un volum.

En la novel·la, al·legòrica, l’acció és sacrificada a la descripció física i moral d’una dona, Teresa, idealitzada com a personificació de la Catalunya postulada pel Noucentisme. Així, Teresa és bella, elegant, culta, sensible, de posició acomodada i tot i la seva joventut, amant de la tradició i del classicisme.

Representa una reacció contra el Modernisme i el Romanticisme.

auca del senyor Esteve, L’

13 Respostes

(Catalunya, 1907)

Novel·la de Santiago Rusiñol, publicada el 1907. El 1910 en féu una versió escènica en cinc actes, que s’estrenà set anys després.

S’hi narra la vida del senyor Esteve, assenyat i gris botiguer, propietari de “La Puntual”, que veu trontollar el seu món quan el fill, en Ramonet, amb una actitud típicament modernista, es nega a continuar el negoci perquè vol ser escultor.

A base de records més o menys autobiogràfics i amb un llenguatge força expressiu, Rusiñol descriu l’arquetipus de la petita burgesia barcelonina de finals del segle XIX.

Atlas lingüístic del domini català

Deixa un comentari

(Catalunya, 1955)

(ALDC)  Atlas dirigit per Antoni M. Badia i Margarit. Elaborat per ell amb un equip d’investigadors de la Universitat de Barcelona.

Amb l’exploració de prop de 200 localitats i de formar, per la gravació en magnetòfon de part de les enquestes, un arxiu dels dialectes catalans. Dedica especial atenció a les zones de frontera i als aspectes etnogràfics.

És emprat el mètode indirecte.