(Catalunya, 1705)
Cançó popular catalana. En la qual els diferents ocells celebren el naixement de Jesús.
La melodia, de caràcter melangiós, és escrita en tonalitat menor i té una extensió insòlita.
Una versió paròdica de caire polític fou impresa en fulls solts amb motiu de l’entrada a Barcelona del rei-arxiduc Carles III (1705).
Interpretada per Pau Casals per començar o acabar els concerts donats des de l’exili; ha estat considerada un símbol nacional.
(Catalunya, 1880)
Poema èpic de Jacint Verdaguer. Compost als 35 anys, revela la gran erudició en geografia (viscuda personalment), mitologia, literatura, història, folklore, botànica, etc.
Situat al segle XI, Gentil, fill del comte Guifré i el bisbe Oliba i enamorat de Griselda, protagonitza un drama que permet a l’autor enaltir el patriotisme català i condimentar-lo hàbilment amb belles llegendes, magnífiques descripcions paisatgístiques, costums muntanyencs, virtuts humanes i fe cristiana. L’autor en fa un homenatge als catalans del nord i demostra que el Pirineu no separa, sinó que centra els Països Catalans.
El poema tingué tot seguit un gran acolliment entre els intel·lectuals i la població en general. Ha estat traduït a l’italià (en part), al castellà i al francès i ha inspirat gran nombre dels literats catalans.
Josep Carner n’escriví una versió escènica musicada per Jaume Pahissa (1910). Antoni Massana, amb el text de Carner, compongué l’òpera Canigó (1934). El poema ha estat repetidament editat, a part de les edicions de l’obra completa de Verdaguer.
(Catalunya, 1921 – 1962)
Obra de Frederic Mompou. Conjunt de dotze cançons i danses escrites en diverses èpoques.
Sovint la dansa contrasta pel seu ritme viu amb el caràcter contemplatiu de la cançó. L’element musical estilitzat, emprat en la majoria dels números, dóna unitat a l’obra.
(Catalunya, 1921)
Recull de poemes de Josep M. de Sagarra. Publicat el 1923.
Està format per vint-i-dues cançons i dues balades i hi descriu, sense mitificacions ni idealismes, el paisatge de la costa empordanesa. Pertany a l’època que la influència maragallana i la del postromanticisme són més evidents en la seva obra.
La seva poesia -molt inspirada en les fonts tradicionals- aconseguí un to molt personal, exuberant d’imatges i de sensualitat.
(Catalunya, 1420 – 1430)
Recull poètic, avui fraccionat en dos còdexs, ambdós existents a la Biblioteca de Catalunya (manuscrits 7 i 8).
Conté unes 200 peces i en certa manera constitueix una antologia que s’estén des dels trobadors clàssics als poetes catalans del final del segle XIV i primers anys del regnat d’Alfons IV el Magnànim.
Hi foren copiades obres de Guillem de Cabestany, Cerverí de Girona, el Capellà de Bolquera, Gilabert de Pròixida, Andreu Febrer, Gabriel Ferrús, Joan Basset, Lluís Icard, Arnau Marc, Francesc de la Via i d’altres.
(Catalunya, 10 setembre 1988 – )
Canal de televisió. Creat per Televisió de Catalunya SA i integrat a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), juntament amb TV3 i TVC Satèli·lit.
Creat com a complement de la programació de TV3.
(Catalunya, 1842)
Himne revolucionari, patriòtic i català. Escrit en català per Abdó Terradas, repartit en fulls volants pel periòdic barceloní “El Republicano”; la música ha estat atribuïda a Anselm Clavé.
Incita al poble ha agafar les armes en nom de la república i a abolir qualsevol poder aliè a la voluntat popular, tot al·ludint als drets perduts dels catalans (bandera, sometent).
Adoptat pels republicans, esdevingué aviat popular fins al punt d’ésser repetidament prohibit per les autoritats. La seva vigència com a cançó política es mantingué al llarg de tot el segle XIX.
(Catalunya, 1861 – )
Publicació anual. Editada primer per l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, com a Calendari del Pagès.
Tingué gran influència perquè durant molts anys fou gairebé l’única revista catalana que arribava a la pagesia i que, per tant, ajudà a conservar, al camp, el costum de llegir en català.
D’ençà de l’any 1940 es publicà en castellà, però a partir del 1975 ja es tornà a publicar totalment en català.
En els seus números informa, mes per mes, dels treballs i de les noves tècniques agrícoles, i recull les dades d’interès per al treball del camp, les disposicions legals que l’afecten i textos literaris de tema rural.
Enllaç: Calendari dels Pagesos
(Catalunya, 1865 – 1882)
Publicació anual. Fundada i dirigida per Francesc Pelagi Briz. Fou una de les més reeixides i representatives de les inquietuds del moviment de la Renaixença.
Les seccions principals de què constava eren el santoral i la crònica Bons records, sobre la vida literària de l’any transcorregut. La resta eren col·laboracions literàries en vers i en prosa.
Hi col·laboraren, entre altres, Jacint Verdaguer, Tomàs Aguiló, Teodor Llorente, Francesc Bartrina, Milà i Fontanals i Rubió i Ors.
(Catalunya, 1769 – 1816)
Extens dietari escrit en català per Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà. Ocupa seixanta volums manuscrits, conservats pels descendents.
Fou donat a conèixer per Manuel Ros i de Càrcer (1908) i publicats parcialment per Alexandre Gali (1954) i R. Boixareu.
En un català corrupte i un xic vulgar i amb clares intencions humorístiques, constitueix una minuciosa crònica privada de la societat benestant i de la Catalunya del seu temps.
N’hi ha una còpia manuscrita moderna en 52 volums a l’Institut Municipal d’Història de Barcelona.
Dades dels Països Catalans 