(Alacant, 30 abril 1822 – Catalunya, 1882)
Militar. L’any 1854 entrà a la redacció del “Diario de Barcelona”, i en fou corresponsal durant la guerra d’Àfrica (1859-60) i la d’Itàlia.
Comandà el sometent del Principat. Lluità, durant l’última guerra carlina, als rengles liberals i hi assolí el grau de brigadier.
Féu professió explícita de regionalisme i és coautor, amb Mañé i Flaquer, d’Historia del bandolerismo y la Camorra en Italia (1864).
(Cervera, Segarra, 10 abril 1763 – Salta, Argentina, 11 abril 1816)
Arquebisbe de Charcas, Bolívia (1805-16). Fill de Marià Francesc de Moixó i de Maranyosa, primer baró de Juras Reales i germà petit de Josep Antoni de Moixó, segon baró de Juras Reales.
Inicià la primera formació a Barcelona al monestir de Sant Pau del Camp, on, als quinze anys, ingressà, el 1778, a l’orde benedictí, i després professà al monestir de Sant Salvador de Banyoles, d’on fou traslladat al de Sant Cugat del Vallès.
Estudià filosofia i teologia i, més tard, passà a la Universitat de Cervera, on es doctorà en filosofia. En tornar a ser destinat al monestir de Sant Cugat, l’abat Eustaquio de Azara l’envià a Roma, on estudià llengües clàssiques (1784-88).
Ordenat sacerdot, el 1788, retornà a Sant Cugat, i a Sant Pau del Camp es dedicà a l’ensenyament. Fou admès a l’Acadèmia de Bones Lletres (1787) i, més tard, ingressà, també, a l’Acadèmia d’Arts i Ciències (1789). Publicà, a Barcelona, Memorias Históricas de San Cucufate del Vallés (1790).
El 1792 fou nomenat titular d’humanitats de la Universitat de Cervera, i posteriorment catedràtic (1796) i el 1798 fou elegit membre de l’Academia de la Historia. La universitat li demanà, arran de la seva influència familiar a la cort borbònica, de defensar els seus interessos a Madrid (1800) i de donar la benvinguda als reis, en la seva visita a Cervera (1802).
El rei Carles IV de Borbó el va presentar com a bisbe auxiliar de Michoacán (Mèxic), amb seu a Valladolid (l’actual ciutat de Morelia, Mèxic). Anà a la cort, on es consagrà arquebisbe de Mèxic i el gener de 1804 salpà del port de la Corunya cap a aquest país. Tanmateix, no va poder exercir-hi de bisbe per defunció del bisbe titular (1804).
Durant l’any i mig que romangué a Nova Espanya, administrà la diòcesi, recorregué la regió i aplegà informació sobre les antigues cultures autòctones indígenes, de les quals es declarà defensor; tota aquesta informació apareix reflectida en la seva obra Cartas mejicanas, editades a Gènova el 1837.
En morir, el 1804, l’arquebisbe de Charcas, el consistori de Roma l’investí per al càrrec el 1805. En acabar d’arribar a Charcas, a la capital virregnal del moment (Buenos Aires), es produí la primera invasió britànica del 1806 i es tornà a repetir el 1807. Moixó va condemnar obertament els estrangers heretges.
El seu treball i gestió episcopal es caracteritzà pel zel d’una actuació eclesiàstica ben disciplinada. Conservà una actitud de fidelitat patriòtica reialista, tant pel que fa a les esmentades invasions britàniques al Rio de la Plata com també en començar els primers aixecaments i manifestacions de patriotisme crioll (1809).
Després de 1810, la seva actuació indecisa, el conduí al desterrament a Salta (Argentina, 1815), que li imposà el general Rondeau, d’on ja no es mogué.
El llegat literari de la seva estada a Amèrica inclou nombroses cartes pastorals, homilies i altres escrits polèmics d’autodefensa, uns impresos i d’altres manuscrits. Escriví sobre el monestir de Sant Cugat (1777), una defensa dels filòsofs clàssics, De vetustissimis philosophis ab atheismi crimine vindicandi, (1798), la biografia del jurista J. Rialp (1802), discursos d’exaltació monàrquica, etc.
Fou germana seva Maria Josefa de Moixó i de Francolí (Catalunya, segle XVIII – segle XIX) Monja bernarda. El 1807-11 fou abadessa del monestir de Vallbona.
(Catalunya, segle XVII)
Industrial tèxtil. Publicà -sota l’anagrama Phesio Mayo– l’obra Ramallet de tintures… (Barcelona 1691), indici del progrés de la indústria llanera a Barcelona.
(Catalunya, segle XIII)
Cavaller i escriptor. Vassall del bisbe de Barcelona.
Formà part de l’exèrcit català que el 1229 conquerí Mallorca, on rebé en el repartiment un lot de terres del terme de Sineu. El 1234 el bisbe de Barcelona li féu donació de la vall d’Estellencs. Abans del 1251 ja havia retornat al continent.
Li han estat atribuïdes des del segle XVI unes Profecies sobre els esdeveniments més importants de Mallorca fins al final del segle XVI. La còpia més antiga conservada, amb uns comentaris de Jeroni Pont, és del principi del segle XVII.
Molt probablement escrites entre el 1523 i el 1576, constitueixen una continuació tardana d’una tradició profètica catalana que remunta al segle XIII. Influïdes per les profecies d’Anselm Turmeda, s’han d’inscriure dins la densa producció literària que hi hagué a Mallorca entorn de la gran commoció de les Germanies (1521-23).
(Catalunya, segle XVII)
Monjo. Abat del monestir cistercenc de Santes Creus, càrrec per al qual fou elegit el 1668, el 1673 i el 1680 i els quadriennis successius.
Durant el segon quadrienni féu obres importants al monestir per reparar els estralls causats per les forces castellanes durant la guerra dels Segadors.
(Catalunya, segle XIV)
Diplomàtic. L’any 1327 gestionà, en nom de Jaume II el Just, davant el soldà d’Egipte, que la custòdia del Sant Sepulcre fos encomanada als franciscans.
Gràcies a les seves hàbils gestions, el soldà d’Egipte assegurà el pas a Terra Santa de pelegrins de tots els països, sota el guiatge del rei català.
(Catalunya, segle XI)
Magnat comtal i senyor del castell d’Hostoles (Garrotxa).
Fou marmessor del comte Ramon Borrell I de Barcelona (1017). Més tard serví Ermessenda de Carcassona i Berenguer Ramon I.
Estigué casat amb Emma, i les seves actuacions s’estenien fins al 1034.
El succeí el seu fill Enees d’Hostoles.
(Catalunya, segle XI – 1079)
Vescomte d’Urgell i senyor de Castellbó. Succeí (1035) al seu pare, Guillem d’Urgell, l’iniciador d’aquest llinatge vescomtal.
Es casà amb Geriberga, una germana d’Arnau Mir de Tost.
Durant els primers anys (1040) s’apartà de l’obediència del comte d’Urgell, Ermengol III (1038-66), i prestà vassallatge a Ramon I, comte de Cerdanya, pels castells de Castellbó i d’altres.
Cap al 1050 tornà a l’obediència del comte d’Urgell.
El seu fill Ramon II li succeí en el vescomtat.
(Catalunya, abans 913 – després 954)
Comte adjunt de Ribagorça. Era fill del primer comte sobirà Ramon II de Pallars-Ribagorça.
A la mort d’aquest secundà el seu germà Unifred I en el govern de Ribagorça, mentre el Pallars passava als altres germans Isarn i Llop. Sembla que li correspongué especialment l’administració de la part oriental del comtat.
Vers el 949, a la mort d’Ató, bisbe de Pallars i Ribagorça, mantingué amb el seu germà la independència eclesiàstica de Ribagorça respecte a Urgell i féu erigir Oriolf com a bisbe privatiu.
Estigué casat amb Gemona.
El seu fill Guillem I de Ribagorça actuà ja com a comte en vida d’ell, almenys des del 947.
(Catalunya, vers 878 – octubre 927)
(dit el Jove) Comte de Cerdanya–Berga–Conflent (897-927) i de Besalú (Miró I de Besalú) (913-927). Fill de Guifré I el Pilós i de Guinedilda. El primer nucli de comtats l’heretà del seu pare Guifré, i el de Besalú, del seu oncle Radulf.
Prosseguí, sense gaire empenta, l’obra repobladora del seu pare al baix Berguedà, i en tal sentit féu consagrar el 907 les esglésies de Sant Pau de Casserres, Santa Maria d’Avià i Puig-reig, que aquell havia fet construir. Destruí la petita església del monestir de Ripoll, edificada pel seu pare, i en féu construir una de més gran, però morí abans d’acabar-la.
Deixà nombrosa descendència: de la seva muller legítima, Ava (probablement de Ribagorça), tingué Sunifred, Guifré, Oliba Cabreta, Miró Bonfill i Fredeburga, i de l’amistançada Virgília (filla del comte d’Empúries Delà I), un fill i quatre filles.
Els fills legítims el succeïren en el govern dels comtats sota la regència de la vídua Ava. Fou el tronc de la casa de Cerdanya.
Dades dels Països Catalans 