Arxiu d'etiquetes: Catalunya (bio)

Guifré I de Barcelona

89 Respostes

(Catalunya, vers 840 – 11 agost 897)

(el Pelós o Pilós)  Comte de Cerdanya i Urgell (870-897), i de Barcelona i Girona–Besalú (878-897). Fill primogènit del comte Sunifred I (mort 848) i de la seva esposa Ermessenda.

Miró I el Vell (mort 894 o 895), germà de Guifré, col·laborà amb ell en la tasca de govern i s’encarregà especialment de la regència del Conflent, pagus annex a la Cerdanya.

Per la fidelitat de la casa de Cerdanya a la monarquia carolíngia, durant la revolta (877-878) del poderós marquès Bernat de Gòtia, Guifré va rebre els comtats de Barcelona i Girona-Besalú, i Miró, el de Rosselló. Posteriorment, Guifré va deixar a un altre germà, Radulf (mort 913), el govern del pagus de Besalú, annex al comtat de Girona.

Els honors de Guifré dibuixaven un gran cercle entorn d’una regió central, les comarques d’Osona i Bages, que eren terra de ningú d’ençà de la revolta (826-827) d’Aissó. Per la situació estratègica d’aquestes terres, calia ocupar-les, repoblar-les i establir-hi una nova frontera, la del Llobregat, Cardener i Segre; Guifré ho féu entre el 879 i el 890, aproximadament.

Guanyà la vall de Lord per al comtat d’Urgell, recuperà el pagus de Berga, dependència tradicional del comtat de Cerdanya, i establí el comtat nou i únic d’Osona en terres ausonenques i manresanes.

La repoblació es realitzà a base d’aprisions, la major part directament per Guifré, pels fidels de la seva cort i també per una gran massa de camperols. Guifré i la seva muller Guinedilda fundaren també els monestirs de Santa Maria de Ripoll (880) i de Sant Joan de les Abadesses (vers 885).

Al marge de l’empresa repobladora, entre el 885 i el 892, Guifré hagué d’afrontar els problemes derivats de la usurpació del bisbat d’Urgell pel clergue Esclua. Aconseguí que Esclua i el seu protegit Ermemir, bisbe de Girona, fossin deposats (concili d’Urgell, 892).

La repoblació de les comarques centrals, amb la reconstrucció de la fortalesa de Cardona, obligà els serraïns a fortificar Lleida (882) i a atacar les terres del comte en una sèrie d’enfrontaments (883-884 i 897), en l’últim dels quals Guifré fou ferit greument i morí pocs dies després.

Guerau I d’Urgell

12 Respostes

(Catalunya, segle XII – segle XIII)

Primer comte d’Urgell i vescomte de Cabrera i d’Àger. Fill del vescomte Ponç III de Cabrera i de Marquesa d’Urgell.

Es casà amb Eilo, filla de Pero Fernández de Castro. Intentà assegurar-se el comtat d’Urgell amb l’ajut de Pere I el Catòlic per a quan morís el comte Ermengol VIII. Tingué, però, greus problemes, ja que Ermengol obtingué la protecció reial per a la seva muller Elvira de Lara.

Guerau intentà diverses vegades d’entrar dins el comtat, però no ho aconseguí. A la mort del rei a Muret (1213), ho aconseguí i fou reconegut pels consellers de Jaume I el Conqueridor. Guerau governà el comtat fins a l’any 1226, en que ingressà a l’orde dels templers.

A la seva mort, el comtat d’Urgell el deixà a Ponç I, i el vescomtat de Cabrera a Guerau V.

Guerau -abat Valldaura-

1 Resposta

(Catalunya, segle XII)

III Abat de Santa Maria de Valldaura, nucli inicial del de Santes Creus. El seu abadiat durà de 1156 a 1158.

La comunitat, establerta a la primitiva fundació de Valldaura el 1150, hi continuà encara, cercant un emplaçament definitiu i abandonada ja la idea d’instal·lar-se a Ancosa, on només fou situada una granja menada pels monjos.

Guerau fou tanmateix el qui trobà l’indret on s’establiria la comunitat en un futur pròxim; el pla anomenat de Santes Creus i també de la Contrarietat, a causa dels litigis que existien sobre ell.

Aquesta causa facilità que els monjos gestionessin a benefici propi l’atorgament de drets per part dels diversos litigants, en escriptura signada el 26 de gener de 1158.

Al pla de Santes Creus hi havia una capella dedicada a Sant Pere, amb ermitans que s’integraren a la comunitat de Valldaura ja abans de començar les obres d’instal·lació a Santes Creus.

Güell, Josep

1 Resposta

(Catalunya, segle XVIII)

Abat de Poblet (1776-80). Succeí a Josep Fibla. Era XCII de la sèrie general pobletana i XXXVIII de la quadriennal.

Fou succeït per Josep Salvador en 1784, després de quatre anys de seu vacant.

Guàrdia, Ponç de la

1 Resposta

(Ripollès, 1154 – Catalunya, 1188)

(o Ponç de Saguàrdia)  Cavaller i trobador.

El 1177 intervingué en l’expedició a Conca d’Alfons I el Cast, a la cort del qual residí entre el 1181 i el 1183.

Se n’han conservat nou composicions de caràcter amorós amb abundants llocs comuns trobadorescs però d’una gran riquesa mètrica i amb notables encerts poètics (entre altres, un destacat comiat a Catalunya).

Gualbes i de Vallseca, Frederic Honorat de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XV – després 1532)

Noble. Fill de Joan de Gualbes, regent de la cancelleria d’Aragó.

L’any 1518 fou cessat, però fou nomenat regent del Consell d’Aragó (1518-23), i després nomenat vice-canceller de Catalunya (1523-29) i regent de la cancelleria de Mallorca.

Intentà negociar la llibertat comercial de Barcelona amb Amèrica.

Gualbes, Onofre

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVI)

Poeta i eclesiàstic. Paborde de València i sagristà de Vic. Amic de Joan Boscà, assistia vers el 1540 assíduament a les tertúlies literàries que aquest sostenia a Barcelona.

A causa d’un altercat a Alger amb mossèn Montlleó, foren portats a galeres i a Barcelona feren les paus per la intervenció del lloctinent Francesc de Borja (1542).

El poeta Gutierre de Cetina li dirigí una epístola en vers sobre les seves activitats amoroses.

El 1544 intervingué en la reorganització de l’estudi general de Barcelona i en el nomenament de catedràtic.

Gualbes, Melcior de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Cavaller i poeta. Fou partidari de Ferran I d’Antequera, i per això li fou concedida la castellania de Castellví de Rosanes (1413).

Se li atribueixen tres poesies, en les quals es percep ja la influència italiana (Dante, Petrarca).

Guadamir

Deixa un comentari

(Catalunya, segle X – 957)

Eclesiàstic. Canonge (945) i després bisbe de Vic (948-57).

Consagrà l’església de Santa Cecília de Montserrat (956) i imposà al seu abat Cesari la subjecció a la seu vigatana.

Reorganitzà la canònica vigatana i el seu escriptori. Demostrà una especial adhesió a la monarquia franca.

Guadall II d’Osona

10 Respostes

(Catalunya, segle X – 978)

Vescomte d’Osona (963-978). Germà de Guisad, bisbe d’Urgell.

És el primer membre cert de la família vescomtal d’Osona, que prengué després el nom de Cardona.

Es casà amb Ermetruit; fou pare d’Ermemir, de Ramon, d’Arnulf (bisbe d’Osona), de Llop i de Miró.