Arxiu d'etiquetes: carlins/nes

Diputació General de Catalunya -1874/75-

2 Respostes

(Catalunya, 26 juliol 1874 – agost 1875)

Organisme polític consultiu. Creat pel pretendent carlí Carles VII.

Fou constituïda a Sant Joan de les Abadesses l’1 de novembre de 1874 i dissolta quan la Seu d’Urgell fou ocupada per l’exèrcit alfonsí.

La presidí Rafael Tristany, cap de l’exèrcit carlí a Catalunya i, els darrers mesos, Francesc Savalls.

Publicà un “Boletín Oficial del Principado de Cataluña”.

El pretendent carlí intentà de presentar-la com un primer pas cap al restabliment dels furs catalans.

Despujol i Ferrer de Sant Jordi, Josep Maria

2 Respostes

(Barcelona, 1804 – 1868)

Polític carlí. Marquès de Palmerola i comte del Fonollar. Fill de Ramon Despujol i de Vilalba. Fou també conegut amb el nom de Josep Maria d’Amigant (un dels cognoms de la seva mare).

Reconegué el pretendent Carles V com a rei i fou vocal de la Junta Superior de Berga (1837), de la qual se separà (1838), per disconformitat amb els crims del comte d’Espanya.

El succeí en els títols el seu fill Ignasi Maria Despujol i Dusay.

Dalmau i de Baquer, Josep Ignasi

1 Resposta

(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 28 març 1804 – Barcelona, 13 novembre 1878)

Polític carlí. Doctor en dret, fou vocal de la Junta Superior Governativa del Principat de Catalunya; en fou secretari interí el 1839, en la sessió en que fou destituït i empresonat el comte d’Espanya, raó per la qual Ramon Cabrera l’empresonà, però la guerra acabà abans que fos jutjat.

Fou diputat a les corts el 1869.

Coma, Climent de

Deixa un comentari

(Bagà, Berguedà, 1849 – Trieste ?, Itàlia, 1915)

Polític i militar carlí. Fou ajudant de camp dels generals Francesc Savalls i Joan Castells i secretari del pretendent Carles VII.

És molt interessant la correspondència que, a través de Joan Bardina, mantingué amb Enric Prat de la Riba, on manifestà els seus ideals catalanistes.

El pretendent Carles VII li atorgà, el 1890, el títol de comte de Coma de Prat.

Coll, Antoni

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVIII – Girona, 1823)

Guerriller (dit Mossèn Anton). Essent estudiant participà en la guerra del Francès, i ja havia estat ordenat diaca quan el 1821 prengué les armes contra el règim constitucional organitzant una partida guerrillera al Montseny.

El 1822 arribà a ocupar Olot juntament amb els homes d’en Misses, però des de la tardor d’aquell mateix any la seva partida, molt afeblida pels atacs de la columna del liberal Francesc Milans del Bosch, deixà pràcticament d’actuar.

Fou nomenat brigadier de l’Exèrcit de la Fe, que entrà a Espanya acompanyant els Cent Mil Fills de Sant Lluís, i morí de resultes d’una ferida rebuda al setge d’Hostalric.

Centelles, Fermí de

Deixa un comentari

(Centelles, Osona, 1817 – Arenys de Mar, Maresme, 1893)

Frare caputxí. Féu la Primera Guerra Carlina amb els insurrectes. Havent emigrat el 1839, prengué l’hàbit a França.

Anà al Brasil el 1854, on fundà el convent caputxí de Sao Paulo. Tornà a Catalunya devers el 1888.

És autor de diversos llibres, com Compendio de filosofia racional (Sao Paulo, 1864), Sermones (Río de Janeiro, 1867) i Historia de la filosofía (Barcelona, 1889).

En atenció als seus mèrits tenia el títol de provincial titular de Catalunya.

Catalán Realista, El

2 Respostes

(Manresa, Bages, 4 setembre 1827 – 2 octubre 1827)

Periòdic trimestral. Editat pels reialistes.

De molt curta durada (13 núms.), pot ésser considerat un dels òrgans del naixent moviment carlí.

Portava com a subtítol Viva la Religión, viva el Rey absoluto, viva la Inquisición, muera la Policía, muera el Masonismo y toda secta oculta.

Castells i Rossell, Joan

6 Respostes

(Àger, Noguera, 1802 – Niça, França, 1891)

Militar carlí, conegut pel Gravat d’Àger. Participà a la primera guerra carlina (1835) i formà una partida que operà a Catalunya. Acabà la guerra amb el grau de coronel i emigrà a França perquè no volia acceptar el conveni de Vergara.

En iniciar-se la segona guerra carlina tornà a Catalunya (1847) i hi exercí un quant temps el comandament de les forces. S’exilià novament fins que fou autoritzat a tornar (1853).

Participà també en la tercera guerra carlina: el 1872 es revoltà a Gràcia (Barcelona) i inicià una campanya molt activa, que li valgué el títol de marquès de Balaguer.

Retirat del comandament el 1873, reaparegué el 1875, i fou nomenat comandant general de Catalunya, durant els pocs mesos que persistí la resistència, i tant bon punt s’acabà, s’exilià definitivament a França.

Carlina, Tercera Guerra -1872/76-

76 Respostes

(Estat espanyol, 15 abril 1872 – 27 febrer 1876)

Guerra civil. Tingué els seus escenaris principals en terres basco-navarreses i a Catalunya, sota la direcció, respectivament, de Carles VII i del seu germà Alfons Carles.

A Catalunya, els caps de partides rebutjaren de nou el comandament suprem de don Alfons, i aquesta falta d’unitat impedí que el carlisme consolidés les seves posicions.

La restauració dels Borbons en la persona d’Alfons XII significà un ràpid afebliment del carlisme, car els adherits a darrera hora tornaren a la causa alfonsina, i la guerra va decaure lentament, fins que s’acabà a la primeria del 1876, quan Carles VII traspassà la frontera després de pronunciar el seu famós ‘”¡Volveré!”‘.

Carlina, Segona Guerra -1846/49-

36 Respostes

(Estat espanyol, setembre 1846 – maig 1849)

(o Guerra dels Matiners)  Guerra civil. Es limità pràcticament a Catalunya i, malgrat els esforços realitzats per Ramon Cabrera des del 1848, no passà d’una lluita de guerrilles d’escassa transcendència.

En acabar-se aquesta, el carlisme entrà en una fase letàrgica, interrompuda només pel fracassat pronunciament de Sant Carles de la Ràpita (abril 1860). A la mort de Carles VI (gener 1861), sense deixar fills, la seva herència passà al seu germà Carles, el futur Carles VII.

La resurrecció del partit carlí s’esdevingué a partir de la Revolució del 1868, la qual destronà Isabel II de Borbó i empenyé als seus rengles una gran part de les dretes espanyoles.

Després de l’assemblea de Vevey (1870), el carlisme fou dominat pels elements catòlics intransigents, els quals n’apartaren el vell Cabrera, únic cap militar de prestigi amb què comptava la causa.