(Cardona, Bages, segle XVIII – Marsella, França, 1766 ?)
Matemàtic i físic. Interessat especialment per l’òptica (microscopis i miralls ustoris). Era frare del convent de Sant Francesc de Barcelona i per desavinences filosòfiques es traslladà a Marsella.
Publicà a Amsterdam una Amusements philosophiques sur diverses parties des sciencies et principalement de la physique et des mathématiques (1763).
(Catalunya, 3 gener 1375 – Cardona, Bages, 11 abril 1441)
Segon comte de Cardona, vescomte de Vilamur i almirall d’Aragó. Fill de Hug II de Cardona i de Beatriu de Luna. Era conegut també amb els noms de Cap de Sant Joan Baptista, el Gambacoberta i el comte Camacurt. Es casà a 16 anys amb Joana de Villena, de la casa reial. El 1396 fou un dels magnats que anaren a Sicília a cercar el nou rei Martí I l’Humà, que l’investí ben aviat de l’almirallat patern.
El 1400 heretà el comtat de Cardona. Fou un dels generals de Martí I el Jove a la campanya sarda que acabà amb la tragèdia de Sanluri (1409). Durant l’interregne de 1410-12, ell i el seu germà Antoni de Cardona i de Luna foren els caps parlamentaris més notables de la noblesa urgellista. El 1412 protestaren per la manera com havien estat elegits els compromissaris de Casp, però, un cop pronunciada la sentència, el comte s’adherí fervorosament a la nova dinastia i es negà a col·laborar en la revolta de Jaume II el Dissortat (1413).
Amb motiu del casament del seu fill Joan Ramon Folc II amb Joana de Prades, li escriví una bella lletra de consells i instruccions. El 1418 fou ambaixador d’Alfons IV el Magnànim al Concili de Constança, i el 1423 manà l’estol que portà a Nàpols l’infant Pere d’Aragó amb forces que permeteren al rei de prendre de nou la ciutat. De retorn, l’estol saquejà Marsella. Després del 1436 es retirà a Cardona.
(Cardona, Bages, 6 gener 1807 – Madrid, 18 maig 1857)
Jurisconsult i filòsof. Llicenciat en dret civil i espanyol. Separat de les aules per motius polítics del 1840 al 1842, el 1843 professà jurisprudència i el 1846 obtingué la càtedra de dret civil i mercantil espanyol. Ensenyà filosofia a l’Acadèmia de Ciències Naturals (1834-45) i fou professor i director de l’Institut de Barcelona.
Membre del partit liberal, fou diputat en diverses ocasions, i portaveu del proteccionisme industrial català. Dirigí i anotà l’edició de Las Siete Partidas d’Alfons X. Soci i president de l’Acadèmia de Jurisprudència, formà part de les comissions per a la reforma del codi de comerç i per a la redacció de les ordinacions municipals de Barcelona.
Influït per Bacon, Locke i Hume, coneixedor de Kant, de Condillac i Destutt de Tracy, i sobretot marcat per l’escola escocesa de Reid i Stewart, va centrar la seva filosofia en un concepte de “consciència en tota la seva integritat” que li permeté ensems la recerca lògica i empírica de l’exactitud científica, i la valoració de la moral i els sentiments personals. En dret és l’iniciador de l’escola catalana del segle XIX (Duran i Bas, Permanyer, Reynals), mentre que, a través de Llorens i Barba, és l’origen de l’Escola de Barcelona i la seva filosofia del sentit comú.
Gran part dels seus manuscrits va ésser cremats en morir l’autor. En dret destaquen: Tratado elemental de Derecho civil romano y español (1838) i Instituciones del Derecho Mercantil de España (1848); filosòficament són importants el seu Curso de Filosofía elemental (1841), l’Apéndice de la Filosofía en España (1842), afegit a la traducció del Manual de Historia de la Filosofía d’Amice, les Consideraciones filosóficas sobre la impresión de lo sublime (1845), els Estudios sobre la inteligencia de los animales (1856) i els Discursos inaugurals dels cursos 1835, 1837 i 1852.
Dades dels Països Catalans 