(Mataró, Maresme, 11 abril 1626 – Madrid, 28 setembre 1677)
Cardenal i virrei de Nàpols (1664-66). Fill d’Enric d’Aragó Folc de Cardona i Córdoba.
Inquisidor general d’Espanya (1665) i arquebisbe de Toledo (1666). El 1653 fou regent de Catalunya al consell d’Aragó.
Com a virrei de Nàpols (1664-66), bé que interí, procurà de refer la ciutat de la passada revolta de Tommaso Aniello.
(Lucena, Andalusia, 1616 – Madrid, 7 octubre 1650)
Noble i eclesiàstic. Fill d’Enric d’Aragó Folc de Cardona i Córdoba. Era cavaller de l’orde d’Alcántara.
Al començament de la guerra dels Segadors (1640) es trobava a Barcelona, quan la seva casa fou l’objecte d’un dels avalots populars que seguiren el Corpus de Sang; secundà els intents de la seva mare per tal d’aconseguir la pau entre Madrid ì Barcelona. Tanmateix, fou empresonat (1641), juntament amb el seu germà Pedro Antonio, com a garantia de la llibertat dels ambaixadors del Principat i de Barcelona a la cort de Madrid.
El 1642 passà a Madrid i col·laborà, des d’aleshores, activament, en la campanya de l’exèrcit castellà contra Catalunya; el mateix any fou nomenat general de les galeres armades a València per a reforçar l’armada de Felip IV i, el 1644, acompanyà el rei a Lleida, després de la retirada de l’exèrcit francès.
El 1647 fou creat cardenal diaca per Innocenci X.
(Barcelona, segle XIII – València, 1330)
Mercenari. Fill de família noble, descendent dels comtes de Rosselló.
Fou el primer sacerdot elegit mestre general dels mercenaris, quan aquest orde religiós deixà d’ésser prevalentment laic (1317). Dedicà una atenció especial als jueus i visità quatre vegades Àfrica per redimir captius.
Reformà els llibres litúrgics de l’orde, que dotà de noves constitucions. Actuà diverses vegades com a conseller de Jaume II el Just. Joan XXII el féu cardenal.
(Barcelona, 16 febrer 1892 – 20 juliol 1966)
Historiador, bibliotecari i cardenal. Ordenat el 1913, es doctorà en teologia a Roma i amplià estudis a Friburg (1921-24).
Arxiver del monestir de Montserrat, els seus estudis es dedicaren a la història d’aquest: La impremta de Montserrat. Segles XV i XVI (1919), Bibliografia dels monjos de Montserrat. Segle XVI (1928), L’abat Oliba, fundador de Montserrat (1931), Història de Montserrat (1931), Bibliografia de la regla benedictina (1933), etc.
Nomenat prefecte de la Biblioteca Vaticana el 1936, fou cardenal el 1962.
Fundà “Analecta Montserratensia” (1917) i “Catalonia Monastica” (1926), publicacions de l’abadia de Montserrat.
(Cambrils, Baix Camp, 3 octubre 1868 – Friburg, Suïssa, 13 setembre 1943)
Cardenal i arquebisbe de Tarragona (1919-43). Inicià els estudis sacerdotals després d’haver cursar la carrera d’advocat, i fou ordenat l’any 1899. Aviat ocupà càrrecs de responsabilitat a la curia tarragonina, com el de fiscal del tribunal eclesiàstic i metropolità. Successivament canonge (1907) i vicari capitular (1911) de la mateixa arxidiòcesi, l’any 1914 fou consagrat bisbe titular i administrador apostòlic de Solsona. L’any 1919 fou designat arquebisbe de Tarragona, i el 1921 esdevingué cardenal.
Durant la dictadura de Primo de Rivera es resistí obertament a bandejar el català de la catequesi i de la predicació, per raons pastorals, i reclamà amb energia el respecte als drets legítims. Del 1931 al 1935 presidí les conferències dels metropolitans espanyols, i el seu nom encapçalava els diversos documents que l’episcopat espanyol adreçava al govern republicà. Durant aquest temps potencià la Federació de Joves Cristians de Catalunya.
El 1936, en esclatar la guerra civil, el mateix govern de la Generalitat el protegí dels incontrolats, el conduí a Barcelona i li facilità d’embarcar-se cap a Itàlia. En aquest país visqué a la cartoixa de Farneta (Lucca), en estret contacte amb la Santa Seu.
El 1937, en ésser-li proposat d’adherir-se a la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol, que feia de la guerra civil una croada, s’hi va negar, argumentant que aquesta carta no respectava la independència de l’Església en relació amb els poders establerts, que significava prendre partit per un dels dos bàndols abans que la contesa acabés, que podia apartar de l’Església les classes populars i que podia fer mal a les gestions que aleshores es feien per alliberar els capellans presos.
Per unes raons semblants, no acceptà de tornar a la seva diòcesi quan li ho proposà el govern de la República, el maig de 1938. Durant aquest temps no deixà de treballar pels capellans presos i famolencs.
Al final de la guerra, impedit de tornar a Tarragona pel nou règim, es negà també a renunciar a la seu metropolitana. Per aquest temps sovintejà les estades a Suïssa, a la cartoixa de la Valsainte i, més tard, al monestir d’Engelberg. El 1941 intercedí eficaçment per Ventura Gassol, empresonat pel govern francès de Vichy.
A la seva mort fou enterrat a la cartoixa de Valsainte. El 1978 les seves despulles tornaren a la seu metropolitana de Tarragona.
(la Riba, Alt Camp, 17 agost 1869 – Toledo, Castella, 22 agost 1940)
Eclesiàstic i escriptor. Fou canonge de Tarragona i bisbe de Tarassona (1927). El 1933 fou nomenat arquebisbe de Toledo i creat cardenal el 1935. Reticent amb la República o hostil a ella, en esclatar la guerra civil fou uns quants mesos representant oficiós de la Santa Seu prop del govern de Salamanca. Amb la seva influència personal -cartes privades, pastorals, discursos a congressos internacionals- contribuí decisivament al reconeixement de la causa del Movimiento Nacional, legitimat per la Carta colectiva del episcopado español (1937), escrita per ell mateix.
No aconseguí, malgrat les pressions, la signatura del cardenal Vidal i Barraquer i s’adreçà públicament a José Antonio Aguirre per excusar l’afusellament de capellans bascs pels franquistes. En un acte religiós a Madrid (1939) rebé l’espasa victoriosa de Franco. A la pastoral Lecciones de la guerra y deberes de la paz (1939) revelà una certa actitud crítica davant la nova situació.
Apologeta activíssim, escriví més de tres-centes pastorals i uns setze llibres: María, Madre y Señora (1920), La Biblia y la predicación (1927), El evangelio explicado (1931), en quatre volums; La familia (1931); Por Dios y por España (1940), recull dels escrits de la guerra, etc. Fou membre de l’Academia Española i un gran propagandista de la “Hispanidad” (Discurso de la Raza, 1934).
(Barcelona, 5 novembre 1834 – 27 octubre 1908)
Eclesiàstic. Rector del seminari de Barcelona (1876), fou administrador apostòlic d’Urgell. En morir el bisbe Josep Caixal, el substituí en aquesta seu (1879). Com a copríncep d’Andorra, en defensà la catalanitat davant les pretensions franceses.
Nomenat cardenal el 1895, succeí Josep Morgades a la seu de Barcelona (1901). Manifestà una clara oposició als sectors més integristes del catolicisme i, el Nadal del 1905, sofrí un atemptat d’inspiració anarquista del qual sortí il·lès. El succeí el bisbe Joan Josep Laguarda.
Publicà Una constitución pontificia y el “Diario de Barcelona” (1875), contra el reconeixement del regne d’Itàlia per part del govern espanyol. A part les pastorals, es destacaren els sermons, amb projecció patriòtica, del mil·lenari de Montserrat (1880) i de la restauració del monestir de Ripoll (1893). Ajudà de fet Solidaritat Catalana (1906).
Dades dels Països Catalans 