(Nules, Plana Baixa, 4 abril 1886 – 27 abril 1962)
Botànic. Estudià ciències naturals a la universitat de Madrid. Fou catedràtic de mineralogia i botànica (1914), i més tard, de biologia, a la Universitat de València, i director del jardí botànic.
Publicà un estudi de la vegetació de la serra d’Espadà (1911) i diversos treballs sobre muscínies de Castelló de la Plana.
(Prada, Conflent, 1736 – ? , 1812)
Metge i botànic. Es doctorà en medicina a Tolosa.
És autor de Mémoire analytique et practique sur les eaus minérales du Vernet (1797) i de Flore topographique et méthodique des Pyrénées Orientales, continuada pel seu nebot Climent de Barrera.
Confeccionà un herbari de plantes rosselloneses.
(País Valencià, vers 1750 – vers 1800)
Botànic. Apotecari de Vistabella del Maestrat (Alt Maestrat).
Explorà el massís de Penyagolosa i arribà a reunir més de vuit-centes espècies de plantes, algunes de les quals són al jardí botànic de Madrid.
(València, 14 maig 1797 – Madrid, 9 gener 1874)
Agrònom i botànic. Fou catedràtic d’agricultura a Burgos, director de l’Escuela Central de Agricultura des del 1856 i jardiner major del jardí botànic de Madrid. Membre de la Real Academia de Ciencias, de Madrid.
És autor de nombrosos treballs sobre temes d’agricultura i inventor d’una arada que porta el seu nom.
(Igualada, Anoia, 1748 – Sevilla, Andalusia, 1800)
Farmacèutic i botànic. Director del jardí botànic de la Real Sociedad Médica de Sevilla.
Fou defensor de Linné.
(Madrid, 21 novembre 1808 – Palma de Mallorca, 27 maig 1879)
Metge militar, botànic i erudit. Es llicencià al Col·legi de Cirurgians de Barcelona (1829). El 1832 ingressà al cos de sanitat militar i participà en la primera guerra carlina. El 1837 fou destinat a l’hospital militar de Palma de Mallorca, exercí el càrrec de cap de sanitat militar de les Illes i va tenir una actuació destacada en les epidèmies de còlera (1864) i de febre groga (1871) a Barcelona.
Va escriure sobre medicina, botànica i història, d’entre les quals destaquen: Elementos de botánica (1843), el primer manual botànic publicat als Països Catalans (i a l’estat espanyol); Topografía físico-médica de las islas Baleares y en particular de la de Mallorca (1854), Historia orgánica de las fuerzas militares de Mallorca desde su conquista en 1229 hasta nuestros días (1862) i Raimundo Lulio juzgado por sí mismo (1866).
Fou el pare de Valerià Weyler i Nicolau.
Antoni Pons (València, segle XVI – Llutxent, Vall d’Albaida, 1625) Frare dominicà. Fou canonge lectoral de Tortosa des del 1595. Ocupà diversos càrrecs dintre el seu ordre. Escriví unes Maravillas del Santísimo Sacramento, editades el 1613.
Antoni Pons (Maó, Menorca, 1717 – 1789) Mecànic. És autor d’alguns escrits.
Antoni Pons (Sogorb, Alt Palància, 1725 – 1792) Pintor. Li fou encomanada la restauració i nova decoració de la biblioteca de l’Escorial. Destacà també pels seus estudis sobre antiguitats.
Arnau Pons (Catalunya, segle XIII) Frare mercenari. És autor de les obres De bono meditationies libellus, De meditatione mortis, Super illa verba Gen, XXIV i Egressus fuerat Isaac ad meditandum in agrum iclinata jam die.
Bernat Pons (País Valencià, segle XVII) Arquitecte. Treballà al temple dels Sants Joans, de València. Hi construí l’edicle que dóna al mercat.
Francesc Pons (Figueres, Alt Empordà, segle XVIII – Barcelona, segle XVIII) Metge. Des del 1793 exercí a Barcelona. Era membre de la Societat de Medicina de París. És autor d’escrits professionals.
Jaume Pons (Illes Balears, segle XV) Mestre d’esgrima. És autor del primer tractat d’esgrima conegut, publicat a Perpinyà el 1474, als primers temps de la impremta.
Jeroni Pons (Sóller, Mallorca, 1889 – en alta mar, 1954) Escriptor i historiador. És autor de la novel·la de costums La llar dels avis (Sóller, 1921).
Joan Pons (Catalunya, segle XV – segle XVI) Jurista. Serví l’administració de Carles I. Fou auditor i jutge als territoris d’Itàlia, i per alguns temps actuà de governador de Nàpols. Era el pare de Lluís Ponç i d’Icard.
Pere Pons (Cervera, Segarra, segle XVIII – Catalunya, segle XVIII) Jurista. Feu comentaris dels Usatges.
Pere Pons (Menorca, 1711 – 1792) Historiador. Era metge. Fou jurat major de Maó el 1781. És autor d’unes Memorias para servir a la historia de Menorca, en quatre volums, que restaren inèdites.
Pere Joan Pons (Illes Balears, segle XVI) Escriptor. Autor de poesia en castellà.
Sebastià Pons (Catalunya, segle XVI – França, 1618) Frare dominicà. Visqué a França, on destacà pels seus debats apologètics durant els trasbalsos religiosos produïts per l’extensió del calvinisme.
Sebastià Pons (Palma de Mallorca, 1613 – segle XVII) Escriptor. Era mestre de gramàtica a l’Estudi General de Palma. Versificava en llatí i en castellà. Els seus poemes més ambiciosos són inspirats per les figures de santa Caterina de Siena i sant Ramon de Penyafort.
Sebastià Pons (Illes Balears, segle XVIII) Jurista. És autor d’alguns escrits de caràcter professional.
Simó Pons (Corbera de les Cabanes, Rosselló, 1861 – Rosselló, segle XX) Botànic. Fou un gran estudiós de la flora pirinenca. Cedí al Museu de Vienne un herbari important. Publicà la notable sèrie d’opuscles Herbarum rosarum.
(Barcelona ?, segle XVIII – després 1805)
Botànic. Pertanyia a l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona.
Hi llegí bon nombre de memòries sobre la seva especialitat. Foren presentades entre els anys 1787 i 1805.
Veure> Marimurtra (jardí botànic).
Dades dels Països Catalans 