(Berga, Berguedà, 16 gener 1832 – 23 juliol 1884)
Filòsof. Fou catedràtic de llatí i de teologia al seminari de Solsona.
Publicà Demostración de la armonía entre la Religión y la Ciencia (1880) i Introducción a la filosofía, o sea doctrina sobre la dirección al ideal de la Ciencia (1883).
(Berga, Berguedà, 23 juliol 1892 – Panamà, 4 abril 1969)
Advocat i polític. Fou un dels components del grup de “L’Opinió”, membre d’Esquerra Republicana de Catalunya i, en 1933-36, del Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra.
Ocupà la conselleria de Justícia i Dret del govern de la Generalitat (desembre 1931-gener 1933 i maig-juliol 1936).
(Berga, Berguedà, 1679 – Barcelona, 5 abril 1715)
Militar i cavaller. Lluità contra els borbònics a la guerra de Successió, on assolí el grau de tinent al regiment de la Guàrdia Catalana.
Participà en la defensa de Barcelona com a capità del regiment del Roser. Es distingí en diverses ocasions en el setge, on fou ferit el 13 juny 1714.
Després de la capitulació col·laborà a l’intent de fugida del general Moragues, on només s’encarregà de cercar una embarcació. Fou detingut, jutjat, condemnat a mort i executat a garrot.
(Berga, Berguedà, 1900 – París, França, 26 març 1989)
Dibuixant i dissenyador de modes. L’any 1924 desertà del servei militar i s’exilià a França, on fou detingut el 4 de novembre de 1926 pels fets de Prats de Molló, i expulsat a Bèlgica.
L’octubre de 1929 tornà a Barcelona, on el 1932 ingressà com a arquitecte a la Generalitat. El mateix any fou membre d’Estat Català-Partit Proletari i el 1936 s’integrà al PSUC.
S’exilià a França, on a partir del 1950 va treballar per al brodador més famós d’alta costura i després va crear models de brodats per als millors modistes de París.
A la seva jubilació, l’any 1970, tornà amb la seva família a Berga, fins el 1980 en que retornaren a París.
Féu treballs d’aplicació industrial per a la indústria tèxtil i col·laborà a diverses publicacions periòdiques.
(Berga, Berguedà, segle XIII – Occitània, segle XIII)
Ancià càtar. Detingut el 1244, després de la rendició de Montsegur.
En els interrogatoris a què el sotmeté l’inquisidor català Ferrer, acabà traint nombrosos adeptes del catarisme a Occitània i per tot el Principat. Entre d’altres, les seves declaracions serviren per a incriminar Arnau I de Castellbó i Ramon de Josa.
(Girona, 29 octubre 1892 – Berga, Berguedà, 3 setembre 1974)
Escriptora. Filla de Prudenci Bertrana i Comte, que col·laborà en la seva primera novel·la (L’illa perduda, 1935) i el qual ella biografià (Una vida, 1965).
La seva narrativa, realista i sensual, reflecteix els seus viatges en les narracions de Paradisos oceànics (1930), Peikea (1934), El Marroc sensual i fanàtic (1936) i en les novel·les Edelweis (1937) i Ariatea (1960); l’afecte als animals en els contes d’Ovidi (1965); l’interès per l’infància en les novel·les Camins de somni (1955) i La nimfa d’argila (1959); la Segona Guerra Mundial en Tres presoners (1957) i Entre dos silencis (1958); la problemàtica matrimonial en Fracàs (1966); i el turisme en Vent de grop (1967).
Publicà dues obres autobiogràfiques: Memòries fins al 1935 (1973) i Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya (1975).
(Berga, Berguedà, 23 març 1760 – Barcelona, 28 setembre 1821)
Predicador i escriptor franciscà.
Resten inèdites les seves obres: Argumenta omnia annalium minorum sancti Francisci, an, 1798; El Cándido, o sea diálogos filosóficos, en vuit volums (sota el pseudònim de Buenaventura Antonio Anibaly).
(Catalunya, 1426 – Berga, Berguedà, 1464)
Polític. Fou veguer de Girona.
Durant la guerra entre Joan II i la Generalitat prengué les armes a favor del rei. Aquest el nomenà capità general d’Osona. S’oposà al partit que hi formaven els Cruïlles i els Malla.
Morí en combat, i fou succeït a la capitania pel seu fill:
Salvador d’Altarriba (Catalunya, segle XV) Militar. Succeí el seu pare a la governació d’Osona. Poc després, en 1465, caigué presoner, a Manlleu, de les forces catalanes oposades a Joan II el Sense Fe. El seu germà fou:
Llorenç d’Altarriba (Catalunya, segle XV) Militar. Combaté també a favor de Joan II el Sense Fe. Caigué presoner de les tropes de la Generalitat, que el dugueren a Barcelona (1470). A la fi de la guerra fou ennoblit pel rei. Igual que el seu pare, s’oposà a Vic als interessos de les poderoses famílies Cruïlles i Malla. En una revolta originada per aquestes discòrdies tracta sense èxit d’emparar-se de Vic amb l’ajut de tropes castellanes (1475).
(Berga ?, Berguedà, segle XIV – Catalunya, vers 1378)
Escultor. Documentat entre el 1341 i el 1377. Tingué residència a Barcelona i treballà, per encàrrec de Pere III de Catalunya, primerament en l’obra d’unes imatges a Perpinyà (1345), i després, mentre visqué, en les sepultures reials de Poblet, juntament amb el mestre Aloi de Montbrai.
És un dels grans creadors dels retaules de pedra, entre els quals el més antic és el de la Mare de Déu de l’església de Cornellà de Conflent (1345). A Girona es conserven dues obres molt importants que li són atribuïdes: el Sant Carlemany (en realitat retrat d’un sobirà català, possiblement Pere III) en alabastre (Museu de la Catedral de Girona), i el Crist jacent de l’església de Sant Feliu (una de les primeres i importants manifestacions d’estudi anatòmic).
Casat amb Francesca, filla del pintor Ferrer Bassa (1345), col·laborà, sembla, amb aquest en la pintura d’un retaule (1352) per a la capella de la reina Elionor de Sicília de l’església del Palau Reial Major de Barcelona.
Treballà també a Lleida (retaule de Santa Úrsula, a l’església de Sant Llorenç) i a Tarragona, on des del 1375 va esculpir les monumentals figures dels apòstols que hi ha a la façana de la seu. Altres obres que li han estat atribuïdes són l’estàtua de sant Antoni Abat, de la Figuera (Priorat), al Museu d’Art de Catalunya; i, amb menys certesa, els sepulcres d’Entença i de Lloria al Puig de Santa Maria (Horta).
Representant destacat de l’escola catalana d’escultura gòtica, sabé donar dolcesa a les imatges femenines i vigoria a les masculines, dotades aquestes de barbes abundoses i actituds baronívoles, avesat com estava a la representació convencional de personatges reials. En els relleus fou minuciosament narratiu, i en les figures complementàries, bon animalista.
(Barcelona, 8 febrer 1920 – Berga, Berguedà, 18 març 2016)
Eclesiàstic i escriptor. Fou professor del seminari de Solsona i vicari episcopal en aquesta diòcesi. Va ser capellà de Santa Maria de Queralt (Berga) fins al 1993.
Com a escriptor ha treballat sobre la vida i l’obra de diversos personatges. Col·laborà a “Serra d’Or” i i dirigí la Col·lecció Blanquerna d’Edicions 62 i col·laborà regularment al diari “Avui”.
Ha publicat Francesca (1967), Pregàries al vent (1978, recull dels seus articles), Paràbola dels retorns (1980), Sant Benet, mil cinc-cents anys (1982), Sant Francesc (1982), Vent sense paraules (1982), Ai, Francesc, si aneu a les Valls d’Andorra (1982), Mossèn Tronxo (1990), Homenatge a Queralt (1993), Retrat d’una vida (1993), entre d’altres.
Dades dels Països Catalans 