(Barcelona, 1886 – 1938)
(o Ormart) Pintora. Estudià amb Cristòfol Montserrat.
De primer s’especialitzà en el retrat, per bé que després conreà d’altres gèneres.
Obtingué els primers èxits amb diverses exposicions a la sala Parés barcelonina. Exposà també a França, Itàlia i els Estats Units.
Una de les seves millors obres és un retrat d’Apel·les Mestres.
(Barcelona, 1775 – 1834)
(o Maiol) Pintor. Estudià a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona.
Deixeble de Josep Flaugier, no seguí el rígid neoclassicisme del seu mestre, s’inclinà cap a un estil molt més popular i se’l pot considerar com un precursor del romanticisme.
Va fer molts retrats, entre els quals un autoretrat, i també obres històriques i de gènere, en aquestes darreres féu palès un instint irònic i caricaturesc que ha motivat que se’l compari amb Goya, bé que en el traç plàstic n’està molt allunyat.
Són obres seves A cal capeller, A cal sastre i Un cafè per Carnaval.
També decorà un dels sostres del nou edifici de Llotja, d’on va ésser professor.
(Barcelona, 18 març 1899 – 1 maig 1996)
Ebenista, historiador de l’art i folklorista. Decorà les instal·lacions d’alguns departaments de la Generalitat de Catalunya. Assumí la direcció tècnica del Saló de la Llar Moderna, que després es transformà en l’Hogarotel.
Conferenciant i publicista sobre temes de mobiliari i decoració d’interiors, col·laborà a l’obra L’art català.
Com a folklorista, fundà i dirigí la revista “La Sardana” (1921-23), iniciadora dels estudis teòrics dels sardanisme. Fou membre fundador de l’Obra del Ballet Popular (1950), entitat que presidí en el període 1958-64, i dirigí la redacció de l’obra La sardana (3 vols, 1970).
Fou el pare de Montserrat Mainar i Benedicto.
(Barcelona, 1928 – 22 febrer 2015)
Pintora i esmaltadora. Filla de Josep Mainar i Pons. Es formà a l’Escola Massana i aviat es convertí en figura important de l’art de l’esmalt.
És autora de l’antependi de l’altar major de Montserrat (1959).
Fou distingida amb el primer premi de l’Esmalt a la III Biennal Hispanoamericana (1955).
(Barcelona, 10 juliol 1880 – París, França, 6 gener 1946)
Pintor, aquarel·lista i gravador. Nebot d’Aristides Maillol.
El 1889 anà a viure a París. Pertanyia a l’associació del Salon d’Automne.
Es dedicà a la pintura, sobretot al paisatge i a la figura femenina, i al gravat per a revistes de la capital francesa.
(Barcelona, segle XX – )
Ballarina i coreògrafa. Fundadora de la Companyia de Dansa Magnet i Burch.
Ha presentat els muntatges: Brahams (1990), Vinyes verdes vora el mar (1992), Return, oh God! (1994) i Era el millor dels temps… (1996).
(Barcelona, 1589 – 1653)
Polític. Ciutadà honrat (1613) i noble (1643).
Regent del Consell d’Aragó a Madrid, en ésser consultat per Olivares sobre el millor sistema de sotmetre els catalans als seus projectes, li desaconsellà l’aplicació de la violència.
Romangué en el seu càrrec durant la guerra dels Segadors.
(Barcelona, 1730 – 1807)
Jurista. Era nét de Miquel de Clariana, comte de Múnter, i nebot d’Antoni de Clariana i de Gualbes.
Fou president de sala de la Reial Audiència de Catalunya. Era membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i també de la de Bones Lletres. Tingué el títol de marquès de Cordelles.
És autor del discurs El abogado perfecto (1789) i de l’assaig De officio praefecti praetorii.
Fill seu fou l’escriptor Benet de Magarola i de Castellví.
(Barcelona, 1768 – Canovelles, Vallès Oriental, 1823)
Eclesiàstic i erudit. Fill de l’oïdor de l’audiència de Catalunya Miquel Joan de Magarola i de Clariana.
Fou catedràtic de filosofia a Cervera. Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, des del 1793, en fou secretari i hi presentà múltiples estudis històrics de Catalunya, perduts durant l’ocupació napoleònica.
Només ens n’ha pervingut un dietari (1808-14), que usà Ramon Ferrer en la redacció de la seva Barcelona cautiva.
(Barcelona, vers 1119 – 1157)
Filla de Ramon Berenguer III de Barcelona i de la seva tercera muller, Dolça de Provença.
Segons Pròsper de Bofarull, es casà amb Guillem Ramon de Castellvell, senyor de les fortaleses de Castellvell, Pontons, Òdena, Benviure i el Far.
Dades dels Països Catalans 