Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Grau i Masip, Xavier

(Barcelona, 1951 – 30 maig 2020)

Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona on, anys després, exercí durant un temps com a professor.

S’inicià en l’art conceptual, però a partir del 1976 es dedicà ja definitivament a la pintura i participà en la mostra Per una crítica de la pintura a Barcelona, amb un grup d’artistes a l’entorn de la revista “Trama”. Amb aquests artistes, se situà dins del corrent anomenat pintura-pintura, que sorgí com a reacció del conceptualisme, de gran força a Catalunya, tot reivindicant la pràctica de la pintura.

Inicialment prevalgueren els aspectes teòrics, però a poc a poc aquests deixaren pas a la intuïció, i a la potenciació del gest i el color.

Entre les seves darreres exposicions sobresurten la realitzada a la galeria Maeght de París (1989) i a la galeria Salvador Riera de Barcelona, el 1992.

Grau i Mas, Manuel

(Barcelona, 1892 – 1974)

Pintor i restaurador d’obres d’art. Es formà a Llotja i amplià els seus coneixements com a restaurador a Itàlia i a França.

És autor d’aquarel·les inspirades en els paisatges de Mallorca i de la Costa Brava, però, sobretot, ha destacat com a restaurador.

Fou nomenat director dels tallers de restauració de l’Exposició Internacional de Barcelona (1929), cap del mateix servei als Museus de Barcelona, restaurador del Patrimoni Nacional i professor de la seva especialitat a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.

Restaurà dos quadres del Greco que hi ha al Cau Ferrat de Sitges, una bona part dels murals de Josep Maria Sert a la catedral de Vic i els frescs de Goya de San Antonio de la Florida.

Grau i Fernández, Ramon

(Barcelona, 1947 – )

Historiador i historiògraf. Llicenciat a la Universitat de Barcelona en història general amb el treball Barcelona ante el reformismo ilustrado (1969), fou professor del departament de geografia d’aquella universitat entre el 1970 i el 1987.

Especialitzat en història urbana de la Barcelona dels segles XVIII i XIX i en teoria i història de les ciències socials, ha publicat diversos treballs, entre els quals El parc de la Ciutadella. Una visió històrica (1984; amb col·laboració), La unificació municipal del Pla de Barcelona, 1874-1897 (1997; amb col·laboració). Ha dirigit Exposició Universal de Barcelona. Llibre del Centenari, 1888-1988 i és coautor de 70 articles d’Ictineu. Diccionari de les ciències de la societat als Països Catalans (1979) i de 58 veus més del Diccionari d’Història de Catalunya, a les quals cal afegir els 11 articles de la sèrie, publicada a “L’Avenç”, Lectures d’historiografia catalana (1991-92).

Cap de programació de l’Institut Municipal d’Història de Barcelona (1994-99), des del 2000 fou responsable del Seminari d’Història de Barcelona, a més de coordinador dels congressos d’Història de Barcelona (1995, 1997 i 1999) i director de la revista “Barcelona Quaderns d’Història”, fundada el 1995.

Grau i Delgado, Jacint

(Barcelona, 6 abril 1877 – Buenos Aires, Argentina, 14 agost 1958)

Dramaturg en castellà. Es féu conèixer amb un llibre de narracions, Trasuntos (1893). Però ben aviat es lliurà plenament a l’activitat dramàtica i mirà d’enlairar el nivell de l’escena hispànica.

El seu teatre, transcendent i amb un marcat simbolisme, s’inspirà en mites clàssics: Las bodas de Camacho (1903, escrita en col·laboració amb Adrià Gual), El tercer demonio (1908), Don Juan de Carillana (1913), Entre llamas (1915), El conde de Alarcos (1917), El hijo pródigo (1918), El señor de Pigmalión (1921) i El burlador que no se burla (1930).

Fou ambaixador de la República i s’exilià a Buenos Aires el 1939.

Grau i Casas, Jaume

(Barcelona, 2 desembre 1896 – València, 8 novembre 1950)

Esperantista i poeta. Fou col·laborador de la revista “Kataluna Esperantisto”, i compilà la Kataluna Antologio.

És autor d’obres didàctiques d’aquest idioma i de poemes, com Amaj poemoj (‘Poemes d’amor’, 1924), Novaj amaj poemaj (‘Nous poemes d’amor’, 1927) i La lasta poemo (‘El darrer poema’, 1936).

Traduí a l’esperanto Proses bàrbares de Prudenci Bertrana, que publicà (1926) a Leipzig.

Deixà també poemes en català.

Grau, Carles

(Barcelona, 1714 – 1798)

Escultor i arquitecte. Deixeble de Pere Costa.

Intervingué en la construcció de la façana de l’església de Santa Maria (1743), a Barcelona, i esculpí les estàtues laterals de la façana de Sant Miquel de la Barceloneta (vers 1755).

Treballà en la decoració del castell de Figueres i en la de diversos edificis civils i religiosos de Barcelona (església de Sant Felip Neri, Col·legi de Cirurgia, església de la Mercè, palau de la Virreina, palau del duc de Sessa).

Gratacòs i Nadal, Salvador

(Barcelona, 1928 – 2003)

Flautista. Fill del també flautista Esteve Gratacòs, amb el qual estudià i més tard amplià la seva tècnica amb Jean-Pierre Rampal, amb el qual ha col·laborat sovint.

A partir del 1962 inicià una carrera internacional. Ha fet nombrosos enregistraments.

A partir del 1967 fou solista de l’Orquestra Ciutat de Barcelona.

Grassi i Tecchi, Carles

(Barcelona, 1818 – Madrid, 13 gener 1886)

Músic. Germà d’Àngela. Fill d’un professor d’oboè italià establert a Barcelona.

A divuit anys guanyà la plaça d’oboè a l’orquestra del Teatre de la Santa Creu de Barcelona.

Fou músic major de regiments a Barcelona i a Madrid, ciutat on residí des del 1865, i on fou oboista de la capella Reial de Madrid i professor d’aquest instrument al conservatori de Madrid.

Escriví l’òpera Il proscrito di Altemburgo (1834) i una peça per a quatre orquestres (1852).

Grases i Riera, Josep

(Barcelona, 25 abril 1850 – Madrid, 12 febrer 1919)

Arquitecte. Titulat el 1878 a Barcelona, es traslladà a Madrid, on exercí la carrera.

Entre els seus nombrosos projectes, alguns de premiats, cal d’esmentar-ne un d’urbanístic per a Madrid.

En aquesta ciutat féu les seves millors obres: el palau de l’ambaixada d’Itàlia, l’actual Banco Español de Crédito i el monument a Alfons XII de Borbó del parc del Retiro.

Gras i Vila, Jaume

(Barcelona, 1900 – 1962)

Autor teatral. Advocat, ocupà diversos càrrecs durant la Generalitat.

Escriví les obres teatrals La vida d’un home (1952) i Les golfes (1957), que representaren una renovació escènica realista del teatre català, d’acord amb els plantejaments de l’època.

Signà amb el pseudònim de Feliu Aleu.