(Barcelona, 1884 – 1953)
Actor i director teatral. Fill de Josep Marinel·lo i Bosch, i germà de Manuel.
Inicialment actuà en sarsueles i comèdies. Més tard actuà al Teatre Íntim d’Adrià Gual i als Espectacles Graner (1903-06), al Teatre Principal; l’empresa li confià la direcció dels espectacles per a infants.
S’especialitzà en les representacions de les obres anomenades Visions Musicals.
(Barcelona, 8 setembre 1845 – 5 juliol 1902)
Arquitecte. Titulat el 1877. Construí l’edifici de les Cases Consistorials de l’aleshores municipi de Sarrià.
És també autor d’escoles municipals a Granollers i Puigcerdà, del xalet Sabater, a Sant Gervasi de Cassoles, de la cafeteria Alhambra, al passeig de Gràcia de Barcelona (1900), etc.
Es considera la seva millor obra l’edifici de les Escoles Pies de Sarrià (1891-93).
(Barcelona, 29 abril 1874 – l’Havana, Cuba, 19 desembre 1945)
Dibuixant i aquarel·lista. Visqué bastants anys a Madrid.
Publicà els seus dibuixos modernistes en nombrosos diaris i revistes. La seva especialitat foren els dibuixos taurins (“ABC”, “Blanco y Negro”, “Madrid Cómico”, “La Esfera”, etc). Fou el creador del setmanari “El Gran Bufón”.
Il·lustrà també obres d’escriptors com J. Benavente, Eugeni d’Ors i d’altres.
(Barcelona, vers 1694 – segle XVIII)
Noble. Nét de Feliu de Marimon i de Tord.
Políticament filipista, fou derrotat per Antoni Desvalls entre Cardona i Balsareny. Se’n venjà incendiant Sallent.
Com a coronel de dragons assaltà Barcelona l’11 de setembre de 1714.
(Barcelona, 1636 – Madrid, 1721)
Noble. Senyor i marquès (des del 1690) de Cerdanyola i senyor del castell de Sant Marçal.
Negocià la treva amb França (1685) i la fi del del conflicte dels primers gorretes (1687).
Regent del Consell d’Aragó (1688), residí a Madrid.
Fou el pare de Josep i de Ramon de Marimon i de Corbera-Santcliment.
(Barcelona, 1256 – Almeria ?, Andalusia, 1309)
Navilier i mercader. Ocupà càrrecs reials diverses vegades: el 1275 fou veguer de la ciutat i intervingué en la construcció de les muralles i de les drassanes.
Destacà en afers marítims: el 1288 a l’expedició al nord d’Àfrica, el 1296 contra l’esquadra castellana, i el 1309 a l’estret de Gibraltar.
Portà a terme diverses missions militars, diplomàtiques i comercials per a la casa reial.
(Barcelona, 1670 – Vic, Osona, 16 gener 1744)
Bisbe de Vic (1721-44). Fill de Feliu de Marimon i de Tord i de Jerònima de Corbera-Santcliment, i germà de Josep. Políticament mantingué una actitud filipista.
Era canonge ardiaca i vicari general apostòlic de Tarragona quan fou designat bisbe de Vic, per a substituir el bisbe Manuel de Sentjust, mort a l’exili pel fet d’ésser austriacista.
Morí en fama de santedat. Els jesuïtes Antoni Codorniu i Onofre Pratdesaba n’escriviren la biografia i en demanaren la beatificació.
És autor de Carta d’exhortació a obeir per rei a Felip V.
(Barcelona, 20 abril 1853 – 16 agost 1929)
Polític i mestre d’obres. Republicà federal i amic de Vallès i Ribot, participà en el moviment d’Unió Republicana del 1903, i després en el de Solidaritat Catalana, i fou elegit diputat a corts per la Bisbal d’Empordà el 1907.
Adherit a Esquerra Catalana, fou un dels fundadors de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) (1910), i en fou expulsat el 1913. Finalment passà als radicals.
Fou regidor de Barcelona a partir del 1901 i després del 1909, i tingué una intervenció directa en la resolució del dèficit municipal, mitjançant l’entesa amb el Banc Hispano Colonial, el 1905, i posteriorment en la qüestió de la municipalització de les aigües de Barcelona, en 1912-13.
(Gràcia, Barcelona, 1883 – Vilajuïga, Alt Empordà, 11 febrer 1972)
Arqueòleg i industrial. Estudià a Barcelona, i freqüentà la penya del Niu Guerrer.
Establert a Vilajuïga, hi explotà les aigües, i fundà el balneari de Vilajuïga i una llar cultural.
Aplegà una important col·lecció de peces arqueològiques, conservada al castell del Joncar (Roses).
(Barcelona, 7 novembre 1943 – )
Historiador de la literatura, crític i professor. Deixeble de Joaquim Molas, es llicencià en llengües romàniques.
Ha publicat antologies de diversos escriptors i de la poesia catalana medieval i del segle XV.
El seu llibre més important és Aspectes del Modernisme (1975), replantejament crític d’aquest moviment, juntament amb La cultura del catalanisme (1996).
Dades dels Països Catalans 