(Barcelona, 13 setembre 1887 – 14 maig 1974)
Tenor. Actuà l’any 1910 al Teatre Novetats de Barcelona i amplià els seus coneixements a Milà.
S’especialitzà en el repertori de revista. Les seves facultats extraordinàries li atorgaren una fama internacional.
Estrenà Parisina (1913), Il Piccolo Marat (1921), de Mascagni, i La cena delle beffe (1924), de Giordano.
(Barcelona, 26 abril 1882 – després 1943)
Polític. Germà de Francesc. Milità de molt jove al Partit Republicà Federal. Ingressà després a la Unió Republicana, on destacà. Col·laborà al setmanari polític “Aurora” i a d’altres publicacions.
Després de passar uns anys retirat de la política, reprengué aquestes activitats arran de l’assassinat del seu germà.
Fou conspirador activíssim durant la Dictadura de Primo de Rivera. El 1931 fou diputat per Barcelona a les corts espanyoles.
(les Corts de Sarrià, Barcelona, 1893 – Barcelona, 23 abril 1939)
Polític. Fill d’un immigrant de Graus. Membre, des de molt jove, d’Unió Catalanista, fou director de “Pàtria Nova” i de “L’Intransigent”, i col·laborador de “Subversió Nacionalista” (1918).
Fundà, amb altres militants nacionalistes, La Falç, fou membre del CADCI i féu una intensa tasca propagandística a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.
Funcionari de l’ajuntament de Barcelona durant la guerra civil, fou detingut el 1939, condemnat a mort per un consell de guerra sumaríssim i executat.
Fou el pare de Roser Latorre i Gaia.
(Barcelona, 1932 – )
Professora de català, filla de Domènec Latorre i Soler.
Es dedicà a l’ensenyament i exercí tasques de correcció per a editorials.
És autora del llibre didàctic Primer curso de catalán, editat el 1966.
(Barcelona, 5 desembre 1801 – València, 3 febrer 1894)
Militar. Cadet el 1810, formà part de la Guàrdia Reial (1824; capità el 1834).
Mort Ferran VII de Borbó, es féu carlí i prengué part en el setge de Bilbao i en la batalla de Lutxana.
Coronel, s’acollí al conveni de Bergara (1839) i passà a l’exèrcit isabelí. El 1849 combaté l’aixecament carlí al Principat.
Mariscal de camp (1851) i tinent general (1867), fou capità general d’Andalusia, conseller d’estat, director general de l’administració militar, diputat i senador.
Amb la restauració borbònica fou capità general de València (1875-76).
(Barcelona, 24 desembre 1830 – 20 febrer 1901)
Periodista i escriptor. Fundador del Centre Català.
Col·laborà en molts periòdics, especialment satírics. Entre altres, dirigí “El Telégrafo” i fundà “El Diluvio”.
Publicà novel·les de fons històric o de caire romàntic: Las iras de su padre (1894), Maridada (1888), obres de teatre en col·laboració amb Frederic Soler “Pitarra” (La creu de la masia, 1873, etc) i els poemes Divagacions (1881).
(Barcelona, 1 agost 1892 – 6 gener 1960)
Enginyer. Fill de Josep Maria Lasarte i de Carme Karr .
Fou professor a l’Escola d’Enginyers Industrials, a la Universitat Nova de la Mancomunitat de Catalunya, a l’Escola del Treball i a la Superior d’Agricultura. Perdé els seus càrrecs el 1923, amb l’adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera.
S’especialitzà en electricitat i luminotècnia. Dirigí els serveis elèctrics de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
(Barcelona, 19 març 1857 – 20 abril 1921)
Escriptor, periodista i autor teatral. Casat amb l’escriptora Carme Karr, foren els pares de l’enginyer Joan de Lasarte i Karr.
Fou un dels fundadors del Centre Català.
Publicà obres diverses i desiguals: Regional (1888), en poesia; L’as d’oros (1881) i Justícia catalana (1887, en col·laboració), en teatre, i la sarsuela El rei de la broma (1881).
(Barcelona, 1865 – 28 gener 1938)
Pintor. Viatjà per França, Itàlia, Bèlgica i el nord d’Àfrica. concorregué a diverses exposicions oficials barcelonines (1907, 1911, 1918, 1919) i a la universitat de Brussel·les del 1910.
Pintor de gènere i sobretot de paisatge, hi ha obra seva al Museu d’Art Modern de Barcelona.
(Barcelona, 1918 – 10 setembre 2004)
Crític i realitzador cinematogràfic. Ha exercit la crítica a diverses publicacions, com “Destino” i “Imagen y Sonido”.
Tingué un destacat paper en la promoció de cineclubs a la postguerra, com a iniciador i animador. Fundà i dirigí la Setmana de Cinema de Molins de Rei.
Des del 1955 conreà el curtmetratge documental: Josep M. de Sucre (1964), Las manos de Pons Cirac (1965), El món de Fructuós Gelabert (1989), premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya, i L’últim peoner (1972), sobre Ramon de Baños. Ha fet films de divulgació.
Redactor de l’Enciclopedia dello Spettacolo i col·laborador de televisió, on dirigí la sèrie Una història del cinema català a Catalunya i coordinà el programa Visual.
Dades dels Països Catalans 