(Barcelona, segle XVIII – 1817)
Historiador i filòleg. Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, el 1792 hi presenta l’estudi La ortografia catalana, sobre la Reconquesta a Catalunya i una versió de les Ordinacions d’en Sancticilia.
Des del “Diario de Barcelona” impulsà la restauració de l’ús literari del català.
Féu estudis d’història i onomàstica de Catalunya.
(Barcelona, vers 1449 – 1508)
Humanista. Fou tresorer a Palerm (1460), cònsol dels catalans a Sicília (1479); va ocupar càrrecs al Consell de Cent de Barcelona (1480-86).
La seva importància radica en les traduccions dels clàssics com Comentaria tria primo bello punico (1472), d’Aretino, sobre la versió italiana de Leonardo Bruni, i la dels quinze llibres de la Metamorfosi (1494), d’Ovidi, dedicada a la infanta Joana d’Aragó, filla dels Reis Catòlics.
Obres originals seves són Rahonament entre Francesc Alegre y Esperança, retòrica elucubració amorosa en forma epistolar. Del mateix estil són Sermó d’amor i Requesta d’amor recitant una alteració entre la voluntat i la Raó. Més interessant és el Somni recitant lo procés d’una qüestió enamorada, obra de caràcter al·legòric d’influència italiana que és una breu divulgació amb cites d’autors clàssics i humanistes.
La seva prosa d’estil retòric i retorçat, plena d’inversions de tipus llatinitzant, representa la crisi de l’humanisme a Catalunya.
(Barcelona, 1931 – Sabadell, Vallès Occidental, 28 octubre 1954)
Actriu. Treballà a la ràdio, al teatre (La mare màscara i Nocturs encontres, de Joan Brossa) i al cinema (La filla del mar, d’Àngel Guimerà).
Morí d’accident a l’Aeroclub de Sabadell mentre preparava la Santa Joana de Bernard Shaw.
(Barcelona, 12 setembre 1850 – 5 desembre 1932)
Periodista i polític. Col·laborador i amic d’Àngel Guimerà. Amb ell intervingué en la fundació del grup La Jove Catalunya. Va pertànyer al grup fundador de “La Gramalla” (1870), del qual fou president.
Va ésser director durant quatre anys de la revista “La Renaixença” (1871), convertida en diari posteriorment (1881).
President de la Lliga de Catalunya, va intervenir a l’Assemblea de Manresa (1892) i es destacà dins la Unió Catalanista.
Publicà diversos volums de versos i prosa, en alguns dels quals descriu records de la seva joventut; entre ells destaquen Feina nova, feina vella (1906), Encara som de moda (1907) i Per fer la dotzena (1908).
Darrerament va fundar “Nos ab Nos” (1911-12), revista setmanal, redactada tota per ell.
(Barcelona, 5 febrer 1930 – Mataró, Maresme, 18 juny 1987)
Pintor. Cultivador al principi d’un expressionisme primitivista, a partir de l’impacte de l’informalisme conreà un tipus d’abstracció geomètrica que recorda les màquines de Klee. Posteriorment arribà a una pintura de matèria, porosa i resseca, plena d’impulsos vitals.
Des del 1956 s’integrà al grup Sílex, del qual formaven part Carles Planell, Hernández Pijuan i Rovira Brull.
(Barcelona, 1804 – Santa Coloma de Farners, Selva, 1832)
Escriptor i advocat. Estudià dret a les universitats de Barcelona, Osca i Cervera, on es doctorà el 1828.
Publicà una Teoría del hexámetro i escrits jurídics i botànics.
Com a poeta líric assolí una certa celebritat a Cervera, on li publicaren un Himno (1828) patriòtic. Antoni Elias i de Molins li edità alguns poemes, però resten inèdits La Colonia i Méjico rendida, èpics, i la tragèdia Viriato, o La Lusitania recobrando su libertad.
Traduí en vers, entre altres autors, Gessner i Milton.
(Barcelona, 1877 – 8 agost 1908)
Hel·lenista. Realitzà una notable traducció de les faules d’Esop, emprant un català popular.
També escriví unes Lliçons d’ortografia catalana, interessants per a l’època.
(Barcelona, 5 març 1903 – 15 juliol 1977)
Antropòleg i metge. Catedràtic d’Antropologia a la Universitat de Barcelona des del 1941, en fou rector del 1963 al 1965.
Col·laborador del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, va centrar les seves recerques en els estudis bioantropològics de determinades poblacions del Pirineu, del Sàhara occidental i de la Guinea.
(Barcelona, 30 agost 1871 – 22 octubre 1955)
Sociòleg, polític i advocat. Fill de Ramon Albó i Calvaria, i germà de Francesc.
Fou diputat (1908), president del Tribunal Tutelar de Menors i director general de presons. S’especialitzà en temes penitenciaris i la rehabilitació dels infants delinqüents.
Dirigí la revista “Aurora Social” (1907-08), des de la qual defensà un sindicalisme de caire catòlic. Publicà diversos estudis en català, castellà i francès sobre les qüestions esmentades.
(Barcelona, 21 abril 1874 – Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1918)
Polític i advocat. Fill de Ramon Albó i Calvaria, i germà de Ramon. Procedent del carlisme, fou regidor de Barcelona (1901).
Membre de la Lliga Catalana, fou diputat (1903 i 1905) i dirigent de Solidaritat Catalana.
Autor d’obres històriques i jurídiques.
Dades dels Països Catalans 