(Barcelona, 7 maig 1932 – Montreal, Canadà, 25 desembre 1979)
Ceramista i dibuixant. És autor de grans plafons ceràmics al seminari de Metabetchouan, Quebec (1961), i a la facultat de ciències de Quebec (1962), i de conjunts ceràmics en alt relleu policroms: Homenatge a Gaudí (1963).
Ha estat influït per Picasso i, en la seva època superrealista, per Dalí i per Gaudí. Des del 1954 residia a Montreal.
(Barcelona, 1941 – )
Arquitecte i dissenyador. Estudià a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, de la qual fou professor (1975-78).
Membre fundador del Studio Per. Amb Cristian Cirici ha realitzat projectes per al sector públic i encàrrecs privats.
Ha rebut diversos premis FAD per la seva activitat com a dissenyador, com la butaca Tuman (1969).
(Barcelona, 22 gener 1933 – París, França, 12 gener 2019)
Compositor. Fill de Lluís Bonet i Garí, i germà de Jordi. Deixeble dels mestres Joan Massià i Eduard Toldrà, i després de Nadia Boulanger, a París. És l’últim representant del moviment neoclàssic a Catalunya.
Ha estat president de les Joventuts Musicals de Barcelona (1955) i de la Federació Internacional de les Joventuts Musicals (1962). El 1979 prengué la direcció del Conservatoire Américain de Fontainebleau i després fou director de l’École Normale de Musique de París.
D’entre les seves obres destaquen: Misa en Epiphania Domini (1957), Homenatge a Gaudí (1966) o La pell de brau (1967), sobre poemes de Salvador Espriu.
(Barcelona, 7 juliol 1852 – 14 setembre 1913)
Metge. Fou professor i catedràtic d’obstetrícia (1879) a la Facultat de Medicina, rector (1905-13) de la Universitat de Barcelona, i un dels primers presidents del Col·legi de Metges.
Ocupà càrrecs de conseller en importants companyies de ferrocarrils i d’obres públiques, i adoptà sempre una actitud reaccionària davant les reformes de l’exercici de la medicina.
El 1901 li fou concedit el títol de baró de Bonet, que ha passat per enllaç als Amigó.
Fou germà seu, Miquel Bonet i Amigó (Barcelona, 1855 – 17 abril 1914) Químic. L’any 1875 guanyà una càtedra de química a la Universitat de Barcelona.
(Barcelona, 1745 – segle XIX)
Metge. Membre de les acadèmies de medicina de Barcelona, de Madrid i de París.
Publicà treballs sobre els atacs de feridura, les morts sobtades a Barcelona (1781) i l’alletament dels infants (1792), i, en col·laboració amb Ignasi Lacaba, un Curso completo de anatomía del cuerpo humano (1796-1800), que fou el primer tractat modern d’anatomia publicat a la Península.
És un autor important en el ressorgiment de la medicina catalana.
(Barcelona, 25 febrer 1889 – 8 desembre 1963)
Professor de trompa. Ensenyà a l’Escola Municipal de Música (1914) i al Liceu (1919) de Barcelona.
Formà part de diverses orquestres, entre les quals de l’Orquestra Municipal de Barcelona, de la qual fou sots-director des del 1943. Fou, també, un dels fundadors del sextet Granados.
(Barcelona, 1907 – octubre 1959)
Comediògraf i editor. Fill de Salvador Bonavia i Flores, del qual fou continuador de les seves activitats, després de la seva mort assumí la direcció de “La Escena Catalana”.
Participà en el moviment teatral català els anys 1935-60. Escriví Marieta Cistellera, les peces de teatre infantil La volta al món en patinet (1932), Quimet I, rei de Xauxa, etc, i alguns vodevils (La Te verda).
Sovint feia servir el pseudònim de Jordi Canigó per a les seves obres teatrals.
(Barcelona, 1876 – 1925)
Comediògraf i editor.
Per tal de popularitzar les seves obres dramàtiques escrites en col·laboració amb altres autors (L’emperador del Paralelo, 1903; El detectiu Jep-Roch-Hans, 1909, etc), publicà la revista setmanal “La Escena Catalana” (1918) i la “Biblioteca Bonavia“. Edità el “Bloc Manelic”.
(Barcelona, 11 desembre 1841 – 31 desembre 1904)
Actor dramàtic. El 1870 es va traslladar a l’Argentina, on durant uns anys va treballar com a primer actor, interpretant especialment melodrames.
El 1883 tornà a Barcelona i s’encarregà de la direcció del Teatre Català (Romea), on actuà en castellà. Àngel Guimerà el trià com a protagonista de les seves obres Mar i cel (1888), L’ànima morta, Rei i monjo, Terra baixa, etc, i això marcà el seu establiment definitiu en el teatre en català.
Estrenà també obres de Frederic Soler, de Josep Pin i Soler, etc. Els darrers anys s’especialitzà en papers còmics.
Va escriure alguns treballs sobre l’art dramàtic i traduí i adaptà les més celebrades produccions estrangeres.
Fou el pare de la soprano Carme Bonaplata i Cuní.
(Barcelona, 25 gener 1869 – 11 febrer 1911)
Soprano. Filla de Teodor Bonaplata i Sistachs.
Debutà a Milà amb l’Aïda de Verdi, i després actuà amb èxit a diversos països d’Europa (Barcelona, 1890), i d’Amèrica.
El 1904 es retirà i es dedicà a l’ensenyament del cant.
La seva filla Carme Bau i Bonaplata, fou també cantant.
Dades dels Països Catalans 