(Barcelona, 13 setembre 1862 – 6 juny 1910)
Soprano cantant d’òpera. Debutà a Gènova (1887) amb Don Carlo de Verdi.
Actuà a Europa i a Amèrica. Excel·lí en Lohengrin, de Wagner, i Mefistofele, d’Arrigo Boito.
(Barcelona, 22 gener 1849 – Valldemossa, Mallorca, 14 novembre 1922)
Bibliòfil. Residí a Berlín, Viena, París i Londres. En aquests anys inicià la seva biblioteca, llegada després a l’Institut d’Estudis Catalans, i formada per la col·lecció cervantina, cèlebre universalment, la de fullets i opuscles històrics catalans, amb més de 5.000 exemplars dels segles XVI al XIX, i una de caràcter literari i bibliogràfic, amb obres castellanes anteriors a Cervantes i de contemporànies i algunes rareses bibliogràfiques.
Reuní una col·lecció molt important d’edicions del Quixot i de llibres de cavalleria espanyols (entre els quals cal remarcar un exemplar de Tirant lo Blanc en traducció castellana).
En agraïment a aquesta donació, l’IEC creà el premi Isidre Bonsoms, d’estudis cervantins. Ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres el 1907 amb un discurs sobre La edición príncipe del Tirant lo Blanc (1907). Col·laborà a l’edició d’Iconografía del Quijote (1905).
(Barcelona, 1873 – Niça, França, 1964)
Dibuixant i joier. Fou un dels dibuixants més importants del modernisme català i participà en la primera exposició d’Els Quatre Gats, així com en diverses publicacions.
La seva obra més característica són les il·lustracions per al poema Boires Baixes (1902), de Josep M. Roviralta.
El 1900 s’establí a Niça com a joier.
(Barcelona, 13 novembre 1935 – 25 setembre 2020)
Director escènic i professor d’art dramàtic. Del 1968 al 1970 dirigí la Real Escuela Superior de Arte Dramático de Madrid, i entre el 1971 i el 1980, l’Institut del Teatre de Barcelona.
Entre els muntatges que ha dirigit sobresurten La gavina de Txekhov, El guant negre de Strindberg, i L’ombra d’un copalta damunt de l’asfalt, en homenatge a l’art escènic d’avantguarda, amb textos de Josep V. Foix.
Director del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya (1982-88). Des del 1998, fou president de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya.
(Barcelona, 1683 – Valls, Alt Camp, 1765)
Escultor. Fill de Lluís Bonifaç “el Vell”, fou deixeble de Llàtzer (I) Tremulles.
El 1705 treballà a Valls. Residí uns anys a Barcelona, on fou clavari de la confraria d’escultors, i el 1717 tornà a ésser a Valls on, entre altres retaules, treballà en el de Sant Marc (1720) i en el de la Candela (1722), que executà només en part.
El 1721 anà a Escaladei, on féu diverses obres; el 1735 havia fet el retaule de les Ànimes per a la Guàrdia dels Prats, i el 1741, el retaule major de Riudecols.
Creà a Valls l’escola d’escultura que després continuaren i acreditaren els seus néts Francesc i Lluís Bonifaç i Massó.
(Barcelona, segle XVII – Itàlia, 1724)
Militar i polític. Comte de la Coromina. Contribuí a l’organització de les incursions de Josep de la Trinxeria al Rosselló (1675).
Lluità contra l’ocupació francesa durant les campanyes de Lluís XIV sobre Catalunya; auxilià Girona (1684) i conquerí Morellàs (1692). Dos anys després cobrí, com a mestre de camp, la retirada de les tropes del marquès de Villena, derrotades pels francesos al Ter. Participà en la defensa de Barcelona durant el setge del mariscal Vendôme (1697).
En començar la Guerra de Successió (1705) era governador de Tarragona i posà la ciutat al costat de la causa austriacista; un any després, com a governador de Barcelona, defensà la ciutat del setge borbònic.
Fou membre del consell de guerra del rei-arxiduc Carles III, que el creà comte de la Coromina, i durant la campanya de Carles III per Castella (1710) formà part del consell de regència i fou ascendit a tinent general.
L’any 1713 passà a Mallorca, i, després de la capitulació de l’illa (1715), en fou bandejat i marxà a Gènova.
(Barcelona, 14 juliol 1813 – 20 setembre 1870)
Matemàtic. Germà de Joaquim. Professor de cosmografia i pilotejament (1851) i director (1861) de l’Escola de Nàutica de Barcelona.
És autor, amb Ezequiel Calvet, de les Tablas de Logaritmos Españoles (1847) i una Colección de tablas para varios usos. Del 1852 al 1866 publicà amb Joan Dey unes Tablas de declinaciones del Sol y ecuaciones del tiempo.
(Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 1 gener 1822 – Barcelona, 16 desembre 1887)
Pedagog i matemàtic. Germà de Josep. Professor de matemàtiques (1850) i secretari (1851) i director (1869) de l’Escola de Nàutica de Barcelona.
Dedicat també a la instrucció pública, fou cofundador (1848) i professor de l’Escola Industrial de Barcelona. Membre de l’Acadèmia de Ciències de Barcelona (1866).
S’interessà per problemes d’instrucció popular i participà (1864) en la comissió encarregada de resoldre la crisi fabril del Principat.
Publicà diversos tractats sobre trigonometria i mecànica celeste.
(Barcelona, 23 setembre 1886 – 28 setembre 1967)
Dibuixant-caricaturista. Col·laborador en moltes revistes catalanes amb diversos pseudònims (Net, Ali-Bufa, X. Rei, Bon).
Comercialitzà la seva gran habilitat per la caricatura personal.
Exposà amb èxit a Nova York, fou premiat amb la medalla d’or en el concurs de cartells per anunciar l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, on fou una atracció el seu estudi motoritzat.
(Barcelona, 1913 – Roma, Itàlia, 6 agost 1969)
Eclesiàstic. Estudià al seminari de Barcelona, a la universitat Gregoriana i a l’Ateneu Lateranense de Roma, on es doctorà en dret civil i canònic. Al Col·legi Màxim de Sarrià es llicencià en teologia.
Exercí de professor al seminari de Barcelona i a la universitat pontifícia de Salamanca. El 1950 fou nomenat auditor de la Rota romana, on arribà a sots-degà.
Escriví articles especialitzats sobre matèries canòniques, i dedicà alguns estudis, entre d’altres la tesi doctoral, a les relacions entre el dret canònic i el dret català.
Personalitat de fort ascendent en els ambients cristians de Barcelona i de tot Catalunya, fou mentor de molts sacerdots catalans, fins al punt que, pel gener de 1969, en una carta al nunci, 141 sacerdots el demanaren per arquebisbe de Tarragona.
Juntament amb altres preveres barcelonins, inicià i promogué, el 1947, la Unió Sacerdotal. Sota el seu guiatge es formalitzà la fundació de les auxiliars diocesanes de Barcelona.
Intervingué activament en els treballs del Concili Vaticà II i fou membre de diverses comissions conciliars. A Catalunya fou portaveu de l’esperit del concili i esperança dels qui treballaven per una profunda reforma de l’Església.
Dades dels Països Catalans 