Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Comamala i Valls, Romà

Deixa un comentari

(Barcelona, 7 octubre 1921 – Vilabella, Alt Camp, 9 agost 2000)

Dramaturg, poeta i assagista. Fou monjo de Poblet i després ingressà al clergat tarragoní.

Treballà com a escenògraf i figurinista, també creà grups de dansaires i cantaires sobretot a Vilabella, on fundà un esbart, així com el Museu del Camp.

S’inicià en la poesia amb Poemes d’Adam (1967). Bon coneixedor de la literatura grega, ha publicat nombroses reelaboracions dramàtiques dels mites grecs aplegades en tres volums sota el nom Variacions sobre mites grecs (1977-78).

Les obres obres dramàtiques (Peces breus, 1981-82) deixen oberta la possibilitat d’un muntatge decantat cap a l’expressionisme. Com assagista ha escrit obres de síntesi i divulgació històrica com Iniciació a Catalunya (1975) i El pi de les tres branques (1977) sobre els Països Catalans.

Coma i Cros, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XIX – París, França, 1937)

Fabricant. Continuà el negoci de compra-venda de manufactura de cotó iniciat pel seu pare Joan Coma i Xipell.

A partir del 1910 se’n féu càrrec totalment i n’amplià les activitats: instal·là una filatura a Rosselló de Segrià i una fàbrica de teixits a Salt (Gironès), per al servei de la qual féu construir una central hidroelèctrica a Bescanó.

Fou un dels principals compradors de Barcelona de cotó nord-americà. Fou conseller de nombrosos bancs i formà part de la junta del Gran Teatre del Liceu.

El 1936 es refugià a París, on morí.

L’empresa perdurà en la mateixa família sota el nom de Successora de J. Coma-Cros.

Colominas i Roca, Josep

4 Respostes

(Barcelona, 1884 – 1959)

Arqueòleg i geòleg. Deixeble de Pere Bosch i Gimpera, col·laborà en la secció històrico-arqueològica de l’IEC, base del futur Museu Arqueològic de Barcelona, del qual fou el veritable organitzador.

Les Balears foren el seu principal camp de recerca, si bé una gran part dels seus treballs han restat inèdits.

Entre els que foren publicats cal esmentar: L’edat del bronze a Mallorca (1915-20), Coves romanes d’enterrament a Mallorca (1920), Els bronzes de la cultura dels talaiots (1925), Prehistòria de Montserrat (1925), Les terres cuites cartagineses d’Eivissa (1937) i Excavaciones en necrópolis romanas de Ibiza y Formentera (1942).

Colomer i Soler, Edmon

3 Respostes

(Barcelona, 26 setembre 1951 – )

Director d’orquestra i compositor. Fill del músic Àngel Colomer i del Romero.

Estudià al Conservatori Superior Municipal de Música a Barcelona i fou deixeble de Xavier Montsalvatge i A. Ros i Marbà. Amplià estudis a Alemanya, Àustria i Gran Bretanya. El 1981 estudià direcció i composició a la Universitat de Bloomington (EUA).

Ha dirigit l’Orquestra del Conservatori de Barcelona, la Coral Cantiga, la del Conservatori Professional de Manresa, la Joven Orquesta Nacional de España (1983-86) i, des de 1986, l’orquestra simfònica de Tenerife.

Colomer i Rogés, Conrad

2 Respostes

(Barcelona, 1841 – 1898)

Actor i autor teatral i cantant. Dedicat al teatre líric, excel·lí en el gènere còmic.

Va escriure: el drama La llàntia meravellosa; les comèdies Mentides que no fan mal, Lo meu modo de pensar, La casa tranquil·la (1879), La torre dels misteris (1876), La guerra a casa, Un vagó (en col·laboració amb amb Narcís Campmany) i Vostès diran, les operetes Primer jo (1873), Les campanetes (1873) (ambdués en col·laboració amb Eduard Vidal i de Valenciano, musicades per Josep Ribera), Flor de te (1897), Lo pou de la veritat, Lo somni de la innocència (1895, amb música d’Urbà Fando), La guardiola, Qui tot ho vol tot ho perd, i adatà el vodevil Kikirikí (1887).

Dirigí el Teatre Tívoli de Barcelona.

Colomer i Preses, Ignasi Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 1915 – Calella, Maresme, 2 novembre 2005)

Historiador i sacerdot. El 1936 es llicencià en dret a la Universitat Autònoma de Barcelona. Fou membre del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada.

Ha publicat: Els incunables de la impremta igualadina (1952), El litoral català abans del segle XIX (1965), Els cent primers mapes del Principat de Catalunya (1966), i obres de cartografia: Cartografia de Catalunya i dels Països Catalans (1989), Cartografia peninsular (s. VII-XIX) (1992).

El 1990 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Colomer i del Romero, Àngel

1 Resposta

(Barcelona, 8 novembre 1915 – 6 agost 2001)

Músic i compositor. Fundador de l’Orfeó Laudate (1924), de l’Orquestra Joventut Percussionista de Catalunya (1965) i del Festival Internacional de Música Coral de Cantonigròs (1983).

Ha donat a conèixer, a Catalunya, nombrosos oratoris i ha realitzat moltes harmonitzacions per a cor.

Fou el pare d’Edmon Colomer i Soler.

Colomer i Calsina, Jordi

Deixa un comentari

(Barcelona, 23 febrer 1962 – )

Artista plàstic. Estudià història de l’art i arquitectura a la Universitat de Barcelona, i també seguí els cursos de l’escola de disseny Eina. Realitzà el disseny gràfic de la revista “Artics” i col·laborà en altres publicacions.

Treballà primer com a pintor, però aviat es decantà cap a l’escultura en ferro de gran format; després se centrà en l’assamblage d’objectes diferents. Des del 1991 visquè entre Barcelona i París.

Ha col·laborat sovint en teatre, amb el disseny de vestuaris i d’escenografies, fruït d’això fou l’exposició Alta comèdia, al Tinglado 2 de Tarragona (1993).

En les seves obres s’intueixen moltes referències privades.

Colom i Rincón, Josep

Deixa un comentari

(Barcelona, 11 gener 1947 – )

Pianista. Estudià amb Rosa Colom i Joan Guinjoan a Barcelona, i també a París. Fou premiat a importants concursos nacionals i internacionals.

Ha actuat sovint, en recital i amb orquestra, per diversos països europeus i ha estat considerat un dels pianistes més destacats de la seva generació.

Ha compost Crits i danses de la mort de Pan, per flauta i piano.

Colom i Esmatges, Ramon

Deixa un comentari

(Barcelona, 27 agost 1952 – )

Periodista. Llicenciat en ciències polítiques. Començà la seva tasca com a periodista a Ràdio Espanya de Barcelona el 1973.

El 1975 s’incorporà a Televisió Espanyola com a redactor dels programes La setmana i Informe semanal, que dirigí a partir del 1980. A TVE ocupà els càrrecs de productor executiu de programes d’actualitat (1982) i subdirector de serveis informatius (1984).

El 1988 creà la productora Tesauro i el 1990 tornà a TVE com a director d’emissora, càrrec que dimití al juliol de 1996.

Al principi del 1997 presentà i dirigí el programa El món d’Ariadna a TV3.