(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Militar. Era tinent de granaders durant la defensa del setge de Barcelona de 1713-14.
Fou l’únic oficial del qual consta que fou ferit tres vegades durant aquell setge. La primera fou al combat de la Creu Coberta (6 setembre 1713), la segona el 20 de febrer de 1714 i la tercera l’11 de setembre, quan contraatacava dins el convent de Sant Agustí a les ordres del coronel Pau de Thoar, durant la qual fou mort.
(Barcelona, vers 1679 – 1725)
Escultor. Fill de Miquel (I).
Féu una maqueta per a l’acabament del Retaule de Sant Oleguer (1703) de la seu de Barcelona i construí la mesa del retaule de la Geltrú (1713).
Fou probablement el pare de Gaspar Llavina (Barcelona, vers 1705 – 1727) Escultor. Fou el darrer membre d’aquesta família que es dedicà a l’escultura.
(Barcelona, 1817 – 1885)
Literat i filòleg. Fou professor de francès i d’italià a les Escoles Pies. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques.
Traduí novel·les i poemes, i dues obres didàctiques per a l’ensenyament del francès.
(Barcelona, 1903 – 1957)
Escultor. Féu el seu aprenentatge amb Joan Borrell i Joan Rebull.
Exposà per primera vegada, a Barcelona, el 1929. Obtingué diversos premis importants, com a l’exposició del Nu (1933), del Cercle Artístic de Barcelona, on presentà un important Nu femení, i a l’exposició nacional de Madrid del 1934, on guanyà una primera medalla. Obtingué, a la postguerra, altres premis importants a Sevilla, Madrid i Barcelona, i participà, per invitació, a dues biennals de Venècia.
Fou professor a l’Institut-Escola de la Generalitat. Conreà també el dibuix. Té obres al Museu d’Art Modern de Barcelona.
La seva obra s’inclou dins la tendència postnoucentista, encara que hi ha un interès ben clar per buscar un major realisme.
(Reus, Baix Camp, 1840 – Barcelona, 2 abril 1899)
Enginyer. Fou membre de diverses societats científiques estrangeres i catedràtic de l’Escuela de Montes d’El Escorial (1880).
Deixà treballs sobre regadius, com Tratado de aguas y riegos… (1884) i De l’avenir des canaus d’irrigation (1889).
(Madrid, 8 maig 1837 – Barcelona, 10 juny 1902)
Polític i periodista carlí. Besnebot del general Manuel de Llauder.
Dirigí “El Criterio Católico”, “La Convicción”. Fundador d’“El Correo Catalán” (1876), del qual fou propietari i director. També fundà “La Hormiga de Oro”.
Publicà alguns opuscles d’intenció política, com El desenlace de la revolución española (1869).
El duc de Madrid li concedí el marquesat de Valldeix (1898).
(Barcelona, 1899 – 15 abril 1973)
Escriptor, compositor i crític musical. Llicenciat en dret, fou un dels capdavanters de l’esperit bohemi de les penyes i les tertúlies en cases benestants.
Col·laborà, entre altres publicacions, a “El Be Negre” i “Mirador”. Se n’anà el 1936 i, empresonat i depurat a l’Espanya de Franco, retornà el 1939.
Poeta postsimbolista, publicà Poemes lírics (1924) i Sentiment i paisatge (1946). Publicà també Resum de poètica catalana (1932), juntament amb A. Serra i Baldó; Francesca Bonnemaison de Verdaguer (1972), juntament amb Maria Cinta Balagué; Beethoven. Vida i obra. Visió actual (1970), juntament amb Maria Remei Canals, la seva muller, a més de dos llibres de memòries que destaquen, sobretot, per les dades i anècdotes: Trenta anys de vida catalana (1969) i Ésser català no és fàcil (1971).
Com a compositor escriví cançons i obres per a piano i orquestra.
(Lleida, 1872 – Barcelona, 9 maig 1914)
Enginyer industrial. Fou catedràtic de mecànica industrial i hidràulica a l’Escola d’Enginyers de Barcelona, des del 1899. Fou pensionat per a estudiar a Alemanya (1905-06).
Són notables els seus estudis sobre turbines, en especial pel que fa a l’aplicació d’aquestes a la navegació.
(Barcelona, 1796 – 1 abril 1824)
Erudit i eclesiàstic. Catedràtic de filosofia (Cervera) i de Sagrada Escriptura (Barcelona), fou membre fundador de la Societat Filosòfica de Barcelona (1815) i membre participant de les acadèmies de Bones Lletres i de Ciències Naturals.
Deixà escrit un Elogio del I.S. D. Juan Antonio Desvalls i de Ardena (1821).
(Vilafranca de Conflent, Conflent, 1642 – Barcelona ?, 1708)
Fill de Carles de Llar i Teixidor, i germà d’Agnès.
Descoberta la conspiració de Vilafranca de Conflent (1674), pogué fugir a Catalunya, d’on fou auditor general.
Lliurà els béns confiscats als francesos de Vilafranca.
Carles II li concedí el comtat de Llar (1691).
Dades dels Països Catalans 