(Figuerola d’Orcau, Pallars Jussà, 14 maig 1932 – Barcelona, 16 juny 2010)
Economista i escriptor. Llicenciat en ciències econòmiques i en ciències polítiques i doctor en dret, és autor d’una àmplia obra sobre temes de gestió municipal i dret administratiu.
Ha conreat també la poesia i el conte.
(Barcelona, 1879 – 1952)
Escultor. Es formà a l’Escola de Llotja amb Josep Reynés i treballà amb escultors, com Josep Llimona i Agustí Querol, i fou un gran admirador de Rodin. Residí sovint a París.
Es presentà el 1896 a l’Exposició de Belles Arts de Barcelona amb el bust El riu contemplant set plantes. Concorregué a diverses exposicions i fou premiat a les Internacionals de Barcelona dels anys 1906, 1907 (amb Treball) i 1929.
Afeccionat a la música, deixa diversos retrats de cantants i músics: Hipòlit Lázaro, Francesc Costa. També féu un retrat de Joaquim Mir, amic seu, i per al qual féu obres.
Practicà també la pintura i el cartellisme.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Capità de la Coronela de Barcelona durant el setge borbònic del 1713-14. Manava la companyia dels Velers.
L’11 de setembre de 1714 defensava amb els seus homes la bretxa dita dels molins de vent, contigua al baluard de Llevant. Després de rebutjar dos assalts en massa i una pressió intensíssima, hagué de cedir la bretxa, que fou la primera de les forçades en la batalla.
Amb els pocs homes que li restaven, es replegà a l’hort de Passa-pertot, on resistí durament malgrat la superioritat numèrica de l’adversari. Poc més tard contraatacà sobre les grans masses borbòniques que voltaven el baluard de Santa Clara, afavorint així la sortida dels defensors del baluard i trencant el cercle.
Morí en aquell combat.
(Barcelona, 1739 – 1806)
Erudit. Fou regidor vitalici de Barcelona (1772) i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres a partir del 1778. L’any següent hi presentà un projecte de diccionari català.
Col·laborà al “Diario de Barcelona” durant la Guerra Gran (1793-95).
(Broto, Aragó, vers 1635 – Barcelona, 1710)
Arquebisbe de Tarragona (1694-1710). Mercedari (1650).
President del braç eclesiàstic, es mostrà partidari de l’arxiduc Carles, el matrimoni del qual beneí (1708).
Publicà les Constitucions Sinodals de l’arquebisbat de Tarragona (Tarragona, 1704), una bona part de les quals eren en català; un catecisme (Barcelona, 1704); les constitucions de l’orde (Saragossa, 1692), i el Bullarium dels mercedaris (Barcelona, 1697).
(Barcelona, 16 abril 1914 – 29 novembre 1997)
Dibuixant i decoradora. Filla del pintor Joan Llimona i Bruguera, i germana de Núria.
Formada a Barcelona, es donà a conèixer col·laborant, com a il·lustradora, en revistes i llibres infantils: Blanca Neus, L’Àngel de la Guarda, etc.
Excel·lí també en el camp de la pintura mural: és seva la decoració d’una de les sales de la clínica Corachan, de Barcelona.
(Manresa, Bages, 1879 – Barcelona, 1937)
Baríton i director d’orquestra. Entre altres obres líriques catalanes, dirigí l’estrena de Cançó d’amor i de guerra (1926) i La legió d’honor (1930), de Rafael Martínez i Valls.
També féu actuacions a l’estranger.
(Barcelona, 1896 – 1957)
Pintor. Fill i deixeble de l’escultor Josep Llimona i Bruguera, i germà de Maria i de Lluís.
Estudià els grans mestres a Itàlia, Bèlgica i França. A partir del 1933 exposà sovint a la sala Parés.
La seva primera època està marcada per la influència de les obres del Greco. La segona època, de plena maduresa, inspirada en Renoir, és d’estil i tècnica impressionistes.
Pintà diversos gèneres, com paisatges, figures i nus femenins.
(Barcelona, 3 febrer 1894 – 26 octubre 1985)
Escultora. Filla de Josep Llimona i Bruguera, germana de Rafael i de Lluís, i muller del pintor Domènec Carles. Exposà amb el seu marit i en exposicions col·lectives.
La seva obra s’inclou dins el noucentisme. És autora d’una figura al·legòrica del monument al doctor Andreu (Tibidabo) i de les sirenes dels jardins de Santa Clotilde, de Lloret de Mar.
(Barcelona, 20 maig 1924 – 11 setembre 1999)
Escriptor i religiós caputxí. Va obtenir la llicència en teologia a Roma (1959).
La seva línia eclesial progressista es reflecteix a L’església i l’Estat (1963), Sempre nòmades (1970), Fe sense fronteres (1973), Humans, tanmateix (1973), Els nostres àngels (1981), Per una mort més humana (1991), L’hora dels pobles (1993), Temes de cada dia (1994), Viure (1996) i La tolerància (1997).
També ha publicat La noia de Cadaqués i altres històries (1970), un recull de narracions.
Dades dels Països Catalans 