(Castellfollit de la Roca, Garrotxa, 1898 – Barcelona, 1974)
Escultor. Estudià a Olot i a Sant Feliu de Guíxols, amb els Berga, i també a Madrid, on visqué bastants anys.
La seva obra, d’inspiració classicista, continguda i serena, ha estat llegada en gran part al seu poble.
Exposà individualment a Barcelona (1924, 1926 i 1930), així com a l’Exposició Internacional del 1929 i, a Madrid, a la Nacional del 1930.
(l’Arboç, Baix Penedès, 1908 – Barcelona, 15 març 1980)
Arqueòleg. Llicenciat en teologia (Tarragona) i en arqueologia (Roma).
Entre altres obres ha escrit Normas eclesiásticas sobre arte clásico (1940), Iconografía de los santos (1950), El arte religioso actual en Cataluña (1952), Construcción i renovación de templos (1963), etc. Dins L’art català, ha fet el capítol dedicat a l’art paleocristià (1955).
Fou director de l'”El Anuario de Arte Sacro”.
(Barcelona, 31 desembre 1919 – 15 agost 1997)
Dibuixant i escriptor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Treballà en l’àmbit dels dibuixos animats i excel·lí en l’execució de nadales en les quals són protagonistes uns infants ingenus, àngels i pastorets d’actituds dolces i alegres.
Il·lustrà el catàleg del festival Pau Casals d’Acapulco (1960), en el qual es presentà la primera audició mundial d’El Pessebre.
Com a escriptor va publicar alguns llibres per a infants, il·lustrats per ell mateix (Mantingueu net el cor, Siguem-hi tots).
(Barcelona, 5 maig 1921 – 31 gener 1996)
Actriu coneguda amb el nom de Paquita Ferràndiz.
Debutà a set anys amb La glòria, de Ramon Garriga, i el 1931 va formar part de la companyia Vila-Daví.
Ha realitzat una llarga i profitosa carrera en l’escena catalana amb obres d’Àngel Guimerà, Josep M. de Sagarra i altres. Ha treballat també a televisió.
El 1981 va rebre el premi Ciutat de Barcelona.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1774 – Barcelona, 1842)
Escultor. Després d’estudiar a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona, vers el 1804 obrí taller en aquesta ciutat. L’any 1809, fugint de l’ocupació francesa, s’instal·là a Palma de Mallorca.
En principi es dedicà exclusivament a la imatgeria, però més endavant construí també mobiliari d’una gran qualitat.
Malgrat el prestigi que assolí a les Illes, el 1822 era novament a Barcelona, on arribà arruïnat i portà una existència precària fins que va morir foll a l’hospital.
Entre les moltes obres que realitzà per a les esglésies mallorquines sobresurten una Pietat, un joc de canelobres de set braços per a Sant Jaume i un Sant Bru per a la cartoixa de Valldemossa i que ara figura a la catedral de Mallorca, també féu un llit de gran parada per al palau del marquès de Solleric.
A Barcelona esculpí imatges per al convent de Santa Caterina i un Neptú per a una font pública.
Tingué un fill que, en principi, l’ajudava al taller i que possiblement fou August Ferran i Andrés.
(Barcelona, 6 agost 1877 – 3 abril 1947)
Enginyer i químic. Catedràtic de química a l’Escola d’Enginyers de Barcelona, d’on el 1913 fou secretari, i hi creà uns laboratoris d’anàlisi química. Professor a l’Escola d’Arts i Oficis i a l’Escola del Treball de Barcelona.
Autor de llibres de text i d’estudis com Manipulaciones de análisis químicos (1906), Los aprovechamientos hidráulicos de Cataluña (1914), L’ensenyança de la química a l’Escola Industrial de Barcelona (1916), El agua oxigenada ¿es un oxidante o un reductor? (1921) i Principios fundamentales de los procedimientos de análisis químico (1922).
(Barcelona, 1830 – 7 juliol 1896)
Pintor. Es formà sota la direcció del seu pare, Antoni Ferran i Satayol. Amplià els seus estudis a París, on va ésser deixeble de Couture.
Com ell, sentí predilecció pels temes històrics i pel retrat; un dels més coneguts és el d’Antoni de Capmany de la galeria de Catalans Il·lustres de l’ajuntament de Barcelona.
(Barcelona, segle XVII – 1649)
Cavaller i filantrop. Comerciant molt ric. En morir, deixà 100.000 ducats destinats a la construcció de la casa de Convalescència, annexa a l’hospital de la Santa Creu de Barcelona. Gràcies a aquesta deixa, les obres van adquirir un ritme molt ràpid entre el 1655 i el 1680.
En memòria del seu patró, sant Pau, s’hi aixecà la imatge barroca de Lluís Bonifaç que presideix el pati de la casa i hi foren instal·lades rajoles decorades que evoquen escenes del mateix sant.
(Barcelona, 1839 – desembre 1880)
Jurisconsult, sociòleg i filòsof. Fou catedràtic d’economia política i d’estadística a la Universitat d’Oviedo i, més tard, de dret polític i administratiu a la Universitat de Barcelona.
Fou secretari del Foment de la Producció Nacional i de l’Institut de Foment, i president (1877) de l’Ateneu Barcelonès.
Col·laborà a “La Defensa de la Sociedad”, “Eco de la Producción”, “Revista Agrícola”, etc.
Va escriure, entre altres obres, Extracto metódico de un curso completo de derecho político y administrativo (1873) i La cuestión social (1878).
(Barcelona, 1786 – 4 abril 1857)
Pintor i miniaturista. Format a Llotja, d’on va ésser professor.
A més d’ésser bon retratista, conreà especialment el gènere històric i el religiós (La forja de Vulcà, Moisès al desert).
La seva obra, encara que dins la línia academicista, participà del nou corrent romàntic.
Fou el pare de Manuel Ferran i Bayona.
Dades dels Països Catalans 