(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 12 maig 1856 – Barcelona, 17 novembre 1909)
Poetessa. Tenia la carrera de magisteri. Publicà poemes a diverses revistes. Col·laborà a les publicacions catalanes, especialment les de caràcter religiós.
Publicà un recull titulat Lo miracler de Barcelona (1899), en honor de sant Josep Oriol.
Després de la seva mort aparegué el recull de poesia mariana titulat Maria (1911).
(Catalunya, segle XIX – Barcelona, 1888)
Sociòleg. Era advocat, metge i militar.
Dedicà els seus esforços a millorar les condicions de vida de la classe obrera. Fou secretari del president Estanislau Figueras.
El 1873, arran dels fets d’Alcoi impulsats per l’alcalde Albors, substituí un dels treballadors presos i fou condemnat a mort, per bé que tal sentència li fou commutada.
(València, 1516 – Barcelona, 1591)
Poeta i jurisconsult. Autor de Diana enamorada (1564), novel·la pastoral, continuació original de l’obra de Jorge de Montemayor. Llibre salvat d’ésser cremat en l’escrutini de la llibreria de Don Quijote.
Autor d’una poesia culta i amb gran domini de la forma.
Fou el pare de Gaspar Gil i Polo (Catalunya, segle XVI – segle XVII) Jurista. Fou advocat del Braç Reial a les Corts de Montsó de 1626. Encara que privat dels dots literaris del seu pare, el superà en capacitació jurídica. És autor de bon nombre d’obres professionals.
(Horta de Sant Joan, Terra Alta, 20 abril 1915 – Barcelona, 4 juny 2014)
Instrumentista, compositor i director de cobla.
Fou component i capdavanter artístic de la Cobla Barcelona.
Guardonat en diversos certàmens de composició de sardanes, cal esmentar d’entre les seves obres: Figueres 1267, Montsagre, Una vela a l’horitzó, En Manel de Badalona, etc.
(Reus, Baix Camp, 1551 – Barcelona, 15 setembre 1622)
Mestre en arts i doctor en teologia. Jesuïta, fou provincial de la Corona d’Aragó (des del 1619), rector dels col·legis de Betlem de Barcelona i de Mont-sió de Palma de Mallorca, procurador del procés de canonització d’Ignasi de Loiola i impulsor de la fundació de la Cova de Sant Ignasi de Manresa.
És autor d’una Geografia de Catalunya (1598-1600), on acumula dades d’història natural, estadístiques i de geografia humana, fou publicat per Josep Iglésies el 1949. És també autor de Vides de sants de Catalunya, Vides de sants d’altres províncies d’Espanya, fora del Principat de Catalunya, Historia de Ntra. Sra. De Montesión de la Compañía de Jesús de la Ciudad de Mallorca, Sobre els tributs i llur dret en el Principat de Catalunya i Vida de la mare Estefania de la Concepció Rocabertí, carmelita descalça, totes inèdites i la darrera destruïda el 1936.
Publicà Memorial i advertències del molt iltre. i reverendíssim Sr. D. Joan Dimes Lloris, bisbe de Barcelona (1598), Modo d’ajudar a ben morir als qui per malaltia o per justícia moren (Barcelona 1604) i Officium Sanctorum Episcopatus Barchinonensis et Urgellensis.
Traduí al català el Contemptus mundi (o Imitació de Crist), de Tomàs de Kempis (Barcelona 1621), amb un interessant pròleg, on justifica la necessitat de la versió catalana pel fet d’ésser l’única llengua parlada i entesa al país.
(Tortosa, Baix Ebre, segle XVII – Barcelona ?, 11 setembre 1714 ?)
Polític. Partidari del rei-arxiduc Carles III, que l’ennoblí (1706).
Nomenat veguer de Tortosa, defensà la ciutat contra Felip V de Borbó (1708), però hagué d’evacuar-la.
Fou veguer de Barcelona (1708-11) i de Vilafranca (1712).
Com a capità del regiment de la Fe defensà Barcelona i fou ferit, o potser mort, l’Onze de Setembre.
(Barcelona, 13 novembre 1929 – 8 gener 1990)
Poeta en castellà. El seu llibre Compañeros de viaje (1959) forma part encara de la poesia social. Influïts per la poesia anglo-saxona i més pròxims a la seva experiència personal són altres llibres de poemes.
Autor del Diario del artista seriamente enfermo (1974), en prosa, i de l’estudi crític Cántico: el mundo y la poesía de Jorge Guillen (1960).
El 1980 reuní els seus assaigs i la seva obra crítica des del 1955 fins al 1979 en El pie de la letra.
Fou també traductor de T. S. Eliot i Ch. Isherwood.
(Barcelona ?, vers 1700 – Barcelona, 1762)
Frare mercenari. Entre els seus càrrecs figuraren el de prior de Barcelona (1749) i provincial d’Aragó (1752).
Li foren publicats dos sermons en castellà. Deixà inèdites les obres Flors de llatinitat més florida, collides del català, del francès i del castellà i Apuntaments dels miracles de Nostra Senyora de la Serra de la vila de Montblanc.
(Barcelona, 1895 – 2 desembre 1958)
Arquitecte, escriptor i crític. Com a crític d’art, col·laborà a diverses revistes (“Imatges”, “Art”, “Revista” i “Gaseta de les Arts”, a la segona època). També fou crític teatral de “Mirador”.
Féu llargs viatges per Europa, Àfrica i el Pròxim Orient.
Obtingué el premi Català de Primera Novel·la (1947), amb l’obra Sis sirenes (editada el 1951). Escriví obres teatrals: Somni celestial (1957), L’anònim blau, L’eterna cacera i L’assassinat d’un barret fort, que traduïda al portuguès tingué èxit a Lisboa.
(Tivissa, Ribera d’Ebre, 15 novembre 1887 – Barcelona, 2 gener 1957)
Periodista. Es llicencià en dret a la universitat de Barcelona i fou notari de la ciutat.
Dirigí la revista “Catalunya Social” des d’on s’interessà pel corporativisme.
Publicà el recull Vida que passa (1927).
Dades dels Països Catalans 