(Igualada, Anoia, 21 setembre 1936 – Barcelona, 23 juliol 2024)
Actriu. Es va introduir en el món de la comunicació com a model publicitària (1960), d’on va passar al cinema.
Actuà en films de l’anomenada escola de Barcelona com Fata Morgana (1965), als quals seguiren Una historia de amor (1966), La cena (1968), Las crueles (1968), El extraño caso del doctor Fausto (1969), El espíritu de la colmena (1973), La ocasión (1978), La guerra de papá (1978) i Victòria! (1981-82).
(Barcelona, 3 agost 1937 – 9 octubre 2019)
Tennista. Vinculat des d’infant al Club de Tennis Barcelona, on el seu pare, Esteve Gimeno, exercia de professor.
En el camp amateur obtingué diversos èxits, com la Copa Galea (1956 i 1957) i el campionat d’Espanya, sense oblidar les participacions en la Copa Davis (1958-60).
En el camp professional (1960-71) guanyà el campionat del món el 1966. Quan els torneigs esdevingueren open (1968), arribà a semifinals a Wimbledon (1970) i li fou adjudicat el Roland-Garros (1972).
Es va retirar el 1974 i posteriorment fou seleccionador de l’equip espanyol de Copa Davis.
(Barcelona, 1901 – 17 febrer 1955)
Poeta, dramaturg i pintor. Fou caixista d’impremta, futbolista professional i, més tard, en retirar-se de l’esport, escriptor.
Va prendre part a la premsa amb col·laboracions a “Pamflet”, “El Nostre Teatre” i “Meridià”.
Començà escrivint en castellà, però passà al teatre en català i estrenà, entre altres obres, Barraques de Montjuïc (1936), L’amor infinit, Demà comença la vida, La inútil veritat i Els desheretats, algunes de to social.
Com a poeta conreà una línia populista influïda per García Lorca. Adquirí fama durant la guerra civil amb els seus poemes, que tenien com a tema el suburbi, la guerra i l’amor.
Entre les obres publicades, cal citar els llibres poètics El moliner invisible (1935), Poemes de raval (1937), L’íntim recés (1937), Festeig (1938), Dolor de la guerra (1938), Les ales dels àngels (1948) i L’enyor perdurable (1949).
Després de la guerra trobà un nou mitjà d’expressió en el dibuix i la pintura. Féu la primera exposició el 1943.
(Tortosa, Baix Ebre, 4 febrer 1858 – Barcelona, 22 novembre 1927)
Pintor i dibuixant. Després d’una estada a Barcelona, se n’anà a Madrid, on fou deixeble del belga De Haes a l’Escola de Belles Arts.
La seva primera exposició individual, que tingué lloc a la galeria Dalmau i per iniciativa del pintor Ignasi Mallol, no se celebrà fins al 1915.
La seva obra es caracteritza pel realisme i la gran riquesa colorista i per una pinzellada àgil i lliure que l’acosten, d’una manera molt personal, a l’impressionisme.
Com a paisatgista, és autor de vistes rurals i urbanes molt notables (Racó de la Costa Brava, Un poble empordanès, Teulades de Sant Feliu).
També és autor de bones composicions amb figures, caracteritzades pels contrasts de llum (El nen del gos, Mare i fill).
(Barcelona, 3 gener 1868 – 26 maig 1939)
Actor teatral. Fill del també actor Manuel Giménez i Iroz (Barcelona, 1840-1925).
Va debutar en l’escena catalana el 1894 i aconseguí un gran prestigi com a intèrpret de les versions catalanes d’obres clàssiques i del repertori universal, que va alternant amb el repertori català.
Va exercir també com a director d’escena i professor de declamació i va ésser un dels principals col·laboradors d’Adrià Gual en el Teatre Íntim.
(Barcelona, 1911 – 1974)
Escultor i dibuixant. Participà al I Saló d’Independents de Barcelona (1936).
Exiliat a Mèxic (1940-66), col·laborà com a il·lustrador en publicacions periòdiques i llibres editats en català.
La seva obra evolucionà des d’un estil no figuratiu (Mèxic) cap a un mediterranisme abstracte (Catalunya).
(Barcelona, 1875 – 1951)
Actor. Besnét del cirurgià Antoni Gimbernat i Arbós.
Estrenà a Barcelona obres de J.M. de Sagarra, com Les llàgrimes d’Angelina (1928), La filla del Carmesí (1929), L’hostal de la Glòria (1931), etc.
(Irun, País Basc, 1868 – Barcelona, 17 abril 1945)
Editor i bibliòfil. Fundador de l’Editorial Gustavo Gili, fou un dels promotors més importants de la indústria del llibre a Catalunya.
Fou succeït pel seu fill Gustau Gili i Esteve (Barcelona, 1906 – 24 gener 1992) Editor. Succeí al seu pare al davant de l’Editorial Gustavo Gili. Fou succeït per seu fill:
Gustau Gili i Torra (Barcelona, 1935 – 26 setembre 2008) Editor. Succeí al seu pare al capdavant de l’Editorial Gustavo Gili.
(Lleida, 19 octubre 1873 – Barcelona, 31 desembre 1926)
Pintor i dibuixant. Germà de l’editor Gustau Gili.
Es formà a Barcelona, Madrid i Munic, i anà a Itàlia pensionat per la diputació de Lleida. El 1924 anà a Buenos Aires, on obtingué un gran èxit.
Fou diverses vegades president de la secció de pintura del Cercle Artístic de Barcelona.
Les seves obres més conegudes són paisatges (Les velles teulades, Poble de mar, Poble de muntanya).
Col·laborà a “L’Esquella de la Torratxa” (1895-1908) amb el pseudònim de L. Alegret. Il·lustrà un Misal romano i altres obres.
Fou el pare de l’arquitecte Joaquim Gili i Moros.
(Barcelona, 1916 – 1984)
Arquitecte. Titulat a Barcelona el 1947. Fill de Baldomer Gili i Roig.
El 1936, essent estudiant, col·laborà amb J. Torres i Clavé en l’elaboració del nou pla d’estudis de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Formà part del Grup R d’arquitectura (1953).
La seva obra es mou dins el racionalisme; en col·laboració amb Francesc Bassó és autor de l’edifici de l’Editorial Gustavo Gili, de Barcelona (1954-61).
Dades dels Països Catalans 