(o Barri Xino) Nom d’un sector de la ciutat, comprès entre la Rambla i el Paral·lel, des de l’Arc del Teatre fins al carrer de Sant Pau, que correspon a la part de marina del Districte Cinquè.
Socialment i urbanísticament molt degradat, ha mantingut fins fa poc el caràcter propi (clubs, prostíbuls, cabarets, etc.) que alguns literats estrangers van magnificar.
La reforma urbanística i la recuperació d’edificis antics per a serveis han canviat a poc a poc la seva fesomia.
Nom del nucli medieval de la ciutat, bastit dins les muralles romanes al voltant de la catedral i de les antigues residències canonicals.
S’hi troba un gran nombre d’edificis d’importància història i artística, tals com, a més de la catedral, el Palau Reial, amb la capella de Santa Àgata, l’Ajuntament, el palau de la Generalitat, el palau del lloctinent, l’Arxiu Municipal, el palau del Bisbe, el Centre Excursionista de Catalunya (que conserva tres de les columnes de l’antic temple romà), i les esglésies de Sant Sever i de Sant Felip Neri (barroques) i de Sant Just (gòtica).
Modernament el barri ha pres un destacat valor cultural a causa del nombre d’institucions que hi tenen la seu.
Barri, entre el port, la platja i l’estació de França. Fou creat a conseqüència de l’enderrocament de part del barri de la Ribera, amb motiu del setge per les tropes de Felip V de Borbó (1715), i bastir-hi la Ciutadella.
Projectat l’any 1719 per P. Von Verboom sobre els terrenys anomenats de Mar Bella, i en començà la construcció el 1753, sota la direcció de Francesc Paredes.
Es caracteritza per la urbanització de tipus engraellat i per les cases baixes. Antic barri de pescadors i gent de mar té una considerable activitat comercial.
La remodelació urbanística de 1992 enderrocà els característics restaurants d’especialitats marineres, a més d’ampliar el passeig marítim i soterrar el ferrocarril.
(Barcelona, 1992)
Barri residencial, construït al Poblenou en ocasió de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona.
Destinada, en un principi, a allotjar els participants dels Jocs, es troba als terrenys que abans ocupaven els locals industrials situats entre la via del tren i la mar.
El projecte urbanístic general anà a càrrec de diversos arquitectes, i les diverses unitats residencials foren assignades a arquitectes que havien obtingut algun premi FAD.
Del conjunt arquitectònic destaquen els cinc edificis porta, destinats a oficines o equipaments tecnològics, els parcs del Litoral, del Poblenou i de Carles I, el port Olímpic, per a competicions esportives, els dos gratacels que caracteritzen el conjunt del barri i la font monumental de la cruílla del passeig de Carles I amb l’avinguda del Litoral.
Dels edificis d’equipaments cal esmentar el centre meteorològic, el centre de convencions, el pavelló poliesportiu, la caserna de bombers, el centre ecumènic i el centre d’assistència primària.
(Barcelona, 1992)
Conjunt d’obres per a instal·lacions esportives i d’allotjament construïdes en quatre zones de la ciutat amb vista las jocs de la XXV Olimpiada.
Les quatre àrees inclouen l’Anella Olímpica de Montjuïc, que comprèn l’estadi, el Palau Sant Jordi i les piscines Picornell; la Vila Olímpica del Poblenou, convertida posteriorment en zona residencial, amb el port olímpic i les residències dels atletes; la zona de la Diagonal, entorn de les instal·lacions ja existents del Futbol Club Barcelona i del Club de Polo; i finalment la Vall d’Hebron, que fou sotmesa a una important remodelació urbanística entorn del Velòdrom d’Horta.
(Barcelona, octubre 1985 – 1992)
Complex d’instal·lacions esportives, situat a la part alta de la muntanya de Montjuïc, construït amb vista als Jocs Olímpics de Barcelona.
És format per l’estadi olímpic, el palau Sant Jordi, les piscines Bernat Picornell i el pavelló de l’INEFC.
Barri de la ciutat, situat al sud-oest, entre la muntanya de Montjuïc, l’Eixample i l’antic municipi de Sants. La població activa és dedica bàsicament als serveis, especialment, al comerç, que ocupa tota la carretera de la Creu Coberta, mentre que minva la població industrial.
Des del 1970 el barri és sotmès a una renovació total, arran de l’establiment a Sants de l’estació ferroviària terminal de Barcelona. El paper de les comunicacions, sobretot amb el Baix Llobregat, ha estat sempre important, puix que fou la seva situació, vora la bifurcació de camins de la Creu Coberta, el que originà el barri. La primera construcció fou un hostal per als traginers, d’un veí d’Hostafrancs (Segarra), que donà nom al barri.
En aquest terreny era prohibit d’edificar per a defensar les muralles, i el 1839 fou cedit pel municipi de Sants a Barcelona, en canvi d’un tros de marina. Així la Creu Coberta deixà d’ésser termenal, i des del 1840 s’iniciaren les construccions, quan l’expansió industrial feia créixer la perifèria barcelonina.
Les fàbriques de vapor de Sants -sobretot L’Espanya Industrial– i les rajoleries (el 1851 n’hi havia 13) atragueren un fort nucli de població obrera, alhora que a la carretera de Madrid, i en funció del trànsit, es desenvolupà un important centre comercial. Aquesta dualitat econòmica i social caracteritzà sempre més el barri, amb conflictes polítics, que culminaren amb l’atemptat a Cambó del 1908.
El 1857 fou entronitzat l’àngel que presidí l’antic portal de l’Àngel, destruït el 1936, en una capelleta, la qual fins el 1877 no fou erigida en parròquia, i fins el 1891 no fou aixecada l’església actual.
Entre els edificis es destaca l’estructura metàl·lica del mercat (1889) i la tinença d’alcaldia, de Jaume Gustà (1915). Totalment construït al començament de segle, les obres de l’Exposició Internacional del 1929 ocasionaren l’agençament de la plaça d’Espanya, la desaparició de l’hostal i de la riera de Magòria i el seu pont i l’arribada del metro. Després de la guerra civil fou assolida la població màxima, però s’inicià la minva i l’envelliment.
(Barcelona, 1892)
Institució hospitalària. Fundat amb el llegat del banquer Pau Gil i Serrat. L’edifici fou projectat per Lluís Domènech i Montaner, que portà la direcció de les obres des del 1902. Es construïren 18 pavellons independents, dintre un gran jardí, amb una comunicació entre ells mitjançant un sistema de corredors subterranis.
És una de les obres més importants del modernisme català: l’ornamentació floral hi és abundant, com també les cobertes amb volta catalana. Amb Domènech i Montaner col·laboraren el seu fill Pere Domènech i Roura, que dirigí l’obra a la mort del pare, el 1923, els arquitectes E. Catà i Eusebi Bona, els escultors Pau Gargallo i Eusebi Arnau, l’ornamentista Francesc Modolell i el dissenyador de mosaics Francesc Labarta.
Successivament, el complex fou finançat per l’administració de l’antic Hospital de la Santa Creu -després comprat per l’ajuntament de Barcelona- i per altres donacions. El nou edifici formà part de la Universitat Autònoma de Catalunya (1936-39), i des del 1968 acull la Facultat de Medicina de la nova Universitat Autònoma de Barcelona.
Enllaç web: Hospital de Sant Pau
(Barcelona, 1401/06)
Hospital general. Al principi del segle XV els quatre hospitals barcelonins es van fondre en un, que sota l’advocació de la Santa Creu, fou edificat en el terreny de l’antic hospital d’en Colom, situat entre els futurs carrers del Carme i de l’Hospital.
Les quatre primeres pedres foren col·locades el 17 d’abril de 1401, any en que s’inicià també la construcció de l’església. El 1406 es contractaren, a escarada, les obres del claustre a Guillem Abiell. El 1509 es començaren la font del claustre i els fonaments de la nau de Ponent, acabada al segle XVIII.
El nucli central consta de tres naus de doble planta amb teulada a dos vessants sobre arcs apuntats amb contraforts visibles a l’exterior. El claustre, cobert amb volta ogival, adossat als tres costats del gran pati central rectangular, acaba amb unes monumentals escales (1585), a partir de les quals s’hi afegí un nou claustre, tancat per tres cossos d’edifici. L’església, molt transformada posteriorment, s’acabà a mitjan segle XV. La farmàcia (segle XVII) tenia un gran interès pel conjunt d’instruments i el mobiliari.
Al primer terç del segle XX es fusionà amb l’Hospital de Sant Pau, i des de llavors rep el nom d’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
(Gràcia, Barcelona, 1900 – 1914)
Jardí realitzat per Antoni Gaudí. És la més original de les seves obres per a Eusebi Güell i Bacigalupi, que volia fer de la seva finca de can Muntaner de Dalt una veritable ciutat-jardí, si bé aquest projecte acabà fracassant.
Gaudí va dividir el terreny en 60 parcel·les, va resoldre la inclinació dels carrers curvilinis amb els famosos terrabuits amb pilars de maó revestits amb pedra. A la part baixa va fer una rampa que, com els seus suports, és helicoïdal. Un mur revestit de ceràmica policroma envolta la finca, fins als pavellons d’accés; passant per entremig s’arriba a l’escala que porta al mercat i a la plaça central del parc.
Gaudí hi visqué en una casa mostra per a les parcel·les (avui Museu Gaudí) i Güell s’hi retirà en una casa preexistent reformada per Gaudí.
Dades dels Països Catalans 