Arxiu d'etiquetes: Barcelona (geo)

Hospital de Sant Pau

24 Respostes

(Barcelona, 1892)

Institució hospitalària. Fundat amb el llegat del banquer Pau Gil i Serrat. L’edifici fou projectat per Lluís Domènech i Montaner, que portà la direcció de les obres des del 1902. Es construïren 18 pavellons independents, dintre un gran jardí, amb una comunicació entre ells mitjançant un sistema de corredors subterranis.

És una de les obres més importants del modernisme català: l’ornamentació floral hi és abundant, com també les cobertes amb volta catalana. Amb Domènech i Montaner col·laboraren el seu fill Pere Domènech i Roura, que dirigí l’obra a la mort del pare, el 1923, els arquitectes E. Catà i Eusebi Bona, els escultors Pau Gargallo i Eusebi Arnau, l’ornamentista Francesc Modolell i el dissenyador de mosaics Francesc Labarta.

Successivament, el complex fou finançat per l’administració de l’antic Hospital de la Santa Creu -després comprat per l’ajuntament de Barcelona- i per altres donacions. El nou edifici formà part de la Universitat Autònoma de Catalunya (1936-39), i des del 1968 acull la Facultat de Medicina de la nova Universitat Autònoma de Barcelona.

Enllaç web: Hospital de Sant Pau

Hospital de la Santa Creu

66 Respostes

(Barcelona, 1401/06)

Hospital general. Al principi del segle XV els quatre hospitals barcelonins es van fondre en un, que sota l’advocació de la Santa Creu, fou edificat en el terreny de l’antic hospital d’en Colom, situat entre els futurs carrers del Carme i de l’Hospital.

Les quatre primeres pedres foren col·locades el 17 d’abril de 1401, any en que s’inicià també la construcció de l’església. El 1406 es contractaren, a escarada, les obres del claustre a Guillem Abiell. El 1509 es començaren la font del claustre i els fonaments de la nau de Ponent, acabada al segle XVIII.

El nucli central consta de tres naus de doble planta amb teulada a dos vessants sobre arcs apuntats amb contraforts visibles a l’exterior. El claustre, cobert amb volta ogival, adossat als tres costats del gran pati central rectangular, acaba amb unes monumentals escales (1585), a partir de les quals s’hi afegí un nou claustre, tancat per tres cossos d’edifici. L’església, molt transformada posteriorment, s’acabà a mitjan segle XV. La farmàcia (segle XVII) tenia un gran interès pel conjunt d’instruments i el mobiliari.

Al primer terç del segle XX es fusionà amb l’Hospital de Sant Pau, i des de llavors rep el nom d’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

Güell, parc

11 Respostes

(Gràcia, Barcelona, 1900 – 1914)

Jardí realitzat per Antoni Gaudí. És la més original de les seves obres per a Eusebi Güell i Bacigalupi, que volia fer de la seva finca de can Muntaner de Dalt una veritable ciutat-jardí, si bé aquest projecte acabà fracassant.

Gaudí va dividir el terreny en 60 parcel·les, va resoldre la inclinació dels carrers curvilinis amb els famosos terrabuits amb pilars de maó revestits amb pedra. A la part baixa va fer una rampa que, com els seus suports, és helicoïdal. Un mur revestit de ceràmica policroma envolta la finca, fins als pavellons d’accés; passant per entremig s’arriba a l’escala que porta al mercat i a la plaça central del parc.

Gaudí hi visqué en una casa mostra per a les parcel·les (avui Museu Gaudí) i Güell s’hi retirà en una casa preexistent reformada per Gaudí.

Güell, palau

9 Respostes

(Barcelona, 1886 – 1891)

Residència urbana d’Eusebi Güell i Bacigalupi al carrer Nou, avui seu del Museu del Teatre. És obra d’Antoni Gaudí i representa la culminació de la seva època mudèjar.

Hi destaquen les reixes de ferro de l’entrada, l’escala de servei, la rampa helicoïdal per als cavalls, les xemeneies de ventilació i aireig, la volta del gran saló i els arcs parabòlics de la galeria de la façana amb capitells i columnes originalíssims.

Gaudí participà a la decoració d’interiors amb un tocador per a la senyora Güell i una chaisse-longue.

Gràcia, Passeig de

26 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Avinguda que travessa l’Eixample de la ciutat, des de la plaça de Catalunya al carrer Gran de Gràcia; és un eix del centre comercial i de negocis de Barcelona.

Inaugurat el 1827 pel capità general marquès de Campo Sagrado (les obres havien estat iniciades el 1820), fou construït damunt una riera, al camí de Barcelona a Gràcia, que seguia l’antiga via romana a Sant Cugat pel coll Serola.

Especialment a partir de l’enderrocament de les muralles (1854), es convertí en un dels llocs d’esplai més coneguts de la ciutat, amb cafès, restaurants, sales de ball, atraccions i teatres, com El jardí de les Delícies (1840), els Camps Elisis (1853), el Teatre Tívoli (1855, reconstruït de nou el 1874), El Jardí d’Euterpe (1857-60), el Prado Catalán (1863-72), el Teatre de la Sarsuela (1864-72), el Teatre Varietats (1865), el Teatre Espanyol (1870-89), el Teatre Novetats (1884-1938), el jardí La Font de Jesús, etc.

Previst en el pla Cerdà com una avinguda de 60 m d’amplada i de tres vies de circulació, fou edificat a partir del 1861 i es convertí en zona residencial. En són edificis notables els neogòtics d’Oriol Mestres i Bonaventura Bassegoda entre la plaça de Catalunya i la Granvia, l’illa de cases anomenada la “Manzana” de la discòrdia, el palau Arnús, d’Elies Rogent (1870), la Casa Milà o la Pedrera, de Gaudí (1905), el palau Robert, i la casa Fuster, de Domènech i Montaner (1912).

El 1906 l’enllumenat de gas fou substituït per l’elèctric a base dels fanals amb banc de mosaic modernistes de Pere Falqués. Després de la Primera Guerra Mundial es començà a transformar en via comercial.

A partir del 1960 l’Associació d’Amics del Passeig de Gràcia -formada sobretot per comerciants- sol·licità el canvi de disseny, que hom dugué a terme a partir del 1969 a base de la construcció d’aparcaments subterranis, l’ampliació de les voreres laterals i la reducció dels passeigs centrals a la funció de sortides d’aparcament.

Entre els edificis de la postguerra sobresurten el Banc Vitalici, de Bonet i Garí, la Banca Catalana (1968), d’Enric Tous i Josep M. Fargas i el Banc Transatlàntic, de Balcells i Gorina.

Gràcia -Barcelona-

104 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Antiga vila i actual barri de la ciutat, situat al nord de l’Eixample, entre les Corts de Sarrià, Sant Gervasi, Horta i Sant Martí de Provençals. Es formà vora la cruïlla del camí de Barcelona a Sant Cugat del Vallès (avui passeig de Gràcia i carrer Gran de Gràcia) amb el camí de Montcada i Reixac al Llobregat, que correspon a la travessera de Gràcia, i el nom li ve donat del convent de Santa Maria de Gràcia, o dels Josepets, de frares carmelites.

Al començament del segle XIX comptava amb unes 200 cases i passava del miler d’habitants; hi havia cases de pisos de lloguer en carrers estrets entre el carrer Gran i el que després fou anomenat Torrent de l’Olla, diverses masies i algunes torres d’estiueig.

Després d’una efímera independència durant el Trienni Liberal, en què fou constituït municipi, tornà a dependre de Barcelona. El 1830 li fou concedit el títol de vila i a mitjan segle obtingué l’autonomia i es formà el municipi de Gràcia.

El seu creixement urbà fou notable i centres destacats foren la plaça del Diamant, de Sant Joan, del Rellotge amb la casa de la vila, del Sol i de la Llibertat, que comptà amb el primer mercat. S’hi establiren fàbriques tèxtils i de rajoles. Entre el 1860 i el 1870 es feren importants obres d’urbanització: s’inaugurà l’estació del ferrocarril a Sarrià el 1863, i el 1872 s’uní a Barcelona per un tramvia.

El 1897, quan comptava amb més de 60.000 h, fou agregat a Barcelona.

Eixample de Barcelona, l’

25 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Sector de la ciutat. Format a partir del 1859 a la zona extramurs, des del nucli antic de Barcelona fins als antics municipis de Sants, les Corts de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia i Sant Martí de Provençals, que constitueix una característica trama urbana en forma de quadrícula.

Hom sol distingir la dreta i l’esquerra de l’Eixample, separades pel carrer de Balmes (mirant a muntanya); la primera, edificada en gran part durant la segona meitat del segle XIX per la burgesia industrial i comercial, ha sofert des del 1960 un procés de reconversió de l’ús d’habitatges residencials en serveis (oficines, bancs, hotels); l’esquerra, d’edificació més tardana, fou zona mixta d’habitació popular i petita i mitjana indústria. Actualment, però l’oposició és entre el centre i els extrems, on s’han anat concentrant establiments industrials i l’hàbitat més deteriorat.

La seva construcció, programada al pla Cerdà, permeté l’espectacular creixement demogràfic de Barcelona (del 1850 al 1900 triplicà la població). A l’ajuntament fou creada la Comissió de l’Eixample (1859-1959), amb representants de la propietat urbana.

Les adulteracions del pla (augment de l’alçada prevista, edificació dels quatre costats d’illa, anul·lació del passatges per a vianants, edificació de l’interior de les illes, etc), que han permès una densificació extraordinària de la ciutat i el consegüent augment de les rendes de la propietat urbana, han estat legalitzades per diverses ordres municipals i modificacions (1876 i 1892) de la llei de l’Eixample del 1856.

Diagonal, la

15 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Avinguda que travessa la ciutat de llevant a ponent. Inclosa en el Pla Cerdà, trenca la quadrícula de l’Eixample. Conserva popularment el nom que Cerdà li donà.

El 1924 fou oberta i urbanitzada fins al Palau Reial, i el 1958 hom hi inicià, a banda i banda, la Ciutat Universitària. Vers el 1968 hom començà a edificar-hi habitatges de luxe. És també zona d’esplai de l’alta burgesia (Club de Polo, Tennis del Turó) i d’universitaris.

Del passeig de Sant Joan fins a la plaça Calvo Sotelo és una artèria comercial i de negocis. Del passeig de Sant Joan a la plaça de les Glòries té una població més popular. És una de les vies barcelonines de més circulació i, també l’enllaç entre les autopistes de llevant i de ponent.

Cal destacar-ne diversos edificis modernistes d’importants arquitectes d’inicis del segle XX, així com d’altres interessants edificis construïts a mitjans del mateix segle.

Collserola, torre de

3 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Torre de telecomunicacions, construïda l’any 1988 a la serra de Collserola, amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992. Fou dissenyada per l’arquitecte anglès Norman Foster amb la col·laboració de la companyia Ove Grup & Partners, després que el seu projecte guanyés un concurs restringit convocat per l’ajuntament de Barcelona el 1988.

L’audaç concepció estructural ha requerit un procés constructiu molt singular, basat en diferents sostres sobre el terra, els quals havien d’ésser hissats per l’eix central de formigó prèviament construït fins a llur emplaçament a més de 70 m d’alçada sobre el sòl. Amb els seus 268 m alt, és l’edifici més alt de la ciutat. Entrà en funcionament la primavera del 1992.

Ciutadella, parc de la

37 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Conjunt de jardins públics, edificats damunt els terrenys de l’antiga Ciutadella de Barcelona. Fou planejat per Josep Fontserè i Mestre el 1872; els jardins i els passeigs, ornamentats amb escultures i monuments, foren centrats a la plaça d’armes, amb una extensió de 60 ha. Fou habilitat per a recinte d’exposicions i certàmens, especialment per a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888.

Conserva la capella de la Ciutadella (des del 1968, capella castrense de Barcelona), el palau del governador (convertit el 1932 en Institut-Escola de la Generalitat i el 1939 en institut femení per al batxillerat) i l’arsenal (habilitat el 1894 com a residència de Maria Cristina, el 1915 com a Museu d’Art i Arqueologia, transformat el 1932 en seu del Parlament de Catalunya, el 1939 en Museu d’Art Modern) i a partir del 1978 altra cop com a seu del Parlament català).

Dins el recinte hi ha el Zoo de Barcelona, el Museu de Zoologia (a l’antic restaurant del Parc, obra de Domènech i Montaner, del 1888), el Museu de Geologia o Museu Martorell, l’umbracle botànic i diversos monuments: el del general Prim (obra de Lluís Puiggener, el 1884, refet per Frederic Marès el 1940), els dels voluntaris catalans a la Primera Guerra Mundial (Josep Clarà, el 1932), el Desconsol (Josep Llimona, el 1906), la Senyoreta del paraigua (Joan Roig i Solé, el 1884) i la cascada monumental, projectada per Josep Fontserè, amb escultures de Venanci Vallmitjana, coronada per l’Aurora de Rossend Nobas (1882).

El Palau de Belles Arts, d’interessant estructura metàl·lica, d’August Font i Carreras (1888), fora del recinte del parc, fou enderrocat el 1940.