(Barcelona, Barcelonès)

Avinguda que travessa l’Eixample de la ciutat, des de la plaça de Catalunya al carrer Gran de Gràcia; és un eix del centre comercial i de negocis de Barcelona.

Inaugurat el 1827 pel capità general marquès de Campo Sagrado (les obres havien estat iniciades el 1820), fou construït damunt una riera, al camí de Barcelona a Gràcia, que seguia l’antiga via romana a Sant Cugat pel coll Serola.

Especialment a partir de l’enderrocament de les muralles (1854), es convertí en un dels llocs d’esplai més coneguts de la ciutat, amb cafès, restaurants, sales de ball, atraccions i teatres, com El jardí de les Delícies (1840), els Camps Elisis (1853), el Teatre Tívoli (1855, reconstruït de nou el 1874), El Jardí d’Euterpe (1857-60), el Prado Catalán (1863-72), el Teatre de la Sarsuela (1864-72), el Teatre Varietats (1865), el Teatre Espanyol (1870-89), el Teatre Novetats (1884-1938), el jardí La Font de Jesús, etc.

Previst en el pla Cerdà com una avinguda de 60 m d’amplada i de tres vies de circulació, fou edificat a partir del 1861 i es convertí en zona residencial. En són edificis notables els neogòtics d’Oriol Mestres i Bonaventura Bassegoda entre la plaça de Catalunya i la Granvia, l’illa de cases anomenada la “Manzana” de la discòrdia, el palau Arnús, d’Elies Rogent (1870), la Casa Milà o la Pedrera, de Gaudí (1905), el palau Robert, i la casa Fuster, de Domènech i Montaner (1912).

El 1906 l’enllumenat de gas fou substituït per l’elèctric a base dels fanals amb banc de mosaic modernistes de Pere Falqués. Després de la Primera Guerra Mundial es començà a transformar en via comercial.

A partir del 1960 l’Associació d’Amics del Passeig de Gràcia -formada sobretot per comerciants- sol·licità el canvi de disseny, que hom dugué a terme a partir del 1969 a base de la construcció d’aparcaments subterranis, l’ampliació de les voreres laterals i la reducció dels passeigs centrals a la funció de sortides d’aparcament.

Entre els edificis de la postguerra sobresurten el Banc Vitalici, de Bonet i Garí, la Banca Catalana (1968), d’Enric Tous i Josep M. Fargas i el Banc Transatlàntic, de Balcells i Gorina.

(Barcelona, Barcelonès)

Plaça de la ciutat, de grans proporcions. Constitueix el punt d’unió entre el nucli vell (per la Rambla i l’avinguda del Portal de l’Àngel) i el nou (pel carrer de Fontanella, les rondes, el passeig de Gràcia, la rambla de Catalunya, els carrers de Vergara i de Pelai). Té el caràcter alhora de zona d’esplai, de comunicació (punt de confluència de línies d’autobús, de metros i de ferrocarrils) i de serveis (bancs, grans magatzems).

Té l’origen en el pla Rovira (1859), malgrat l’aprovació del pla Cerdà per a l’eixample de la ciutat, que no preveia la plaça, el 1862 l’ajuntament en demanà la formació. El permís oficial fou concedit el 1889 (amb motiu de l’Exposició Universal del 1888 havia estat convocat un concurs, que guanyà Pere Falqués).

El 1892 foren expropiats els terrenys, les cases, els cafès, els teatres i les barraques de firaires que s’havien anat construint al mig de l’espai format en aquest indret per l’enderrocament de les muralles (1858), el qual espai ja era conegut com a plaça de Catalunya. La primera etapa d’urbanització (dues grans vies en forma d’aspa i una plaça circular al punt d’intersecció) s’inicià el 1902. La segona etapa s’inicià amb motiu de l’Exposició Internacional del 1929: el projecte inicial de Puig i Cadafalch fou substituït pel de Francesc de P. Nebot i, ja iniciades les obres, pel de Joaquim Llansó.

Entre les escultures que la decoren, es destaquen la Deessa de Josep Clarà i el Pastor de Pau Gargallo, amb unes altres de Josep Llimona, Enric Casanovas, etc. Les obres del subsòl, considerades de gran valor urbanístic, comprenen les galeries comercials de l’Avinguda de la Llum.

Fins a la guerra civil, els seus cafès i restaurants (Maison Dorée, el Colón, la Lluna, el Suís) foren centre de moltes tertúlies literàries i polítiques ciutadanes. Fou també un centre de teatres, com el del Bon Retir (1876-85), el Circ Eqüestre Alegria (1879-95), Eldorado Concert (1887) o el Teatre Barcelona (1923).