(Barcelona ?, segle XVIII – Catalunya ?, segle XIX)
Gravador i estampador. Fill d’un fabricant d’indianes.
Fou professor de dibuix, de gravat i de tints a l’escola de la Junta de Comerç de Barcelona.
L’any 1792 obtingué un càrrec semblant a la Fábrica Real de Hilados y Tejidos de Algodón d’Àvila, i escriví un estudi per a la conservació i l’augment d’aquesta indústria (1798).
(Barcelona, 30 març 1955 – )
(Jesús Julve i Salvadó) Il·lusionista i prestidigitador. Conegut com el gentelman de l’il·lusionisme, al començament dels anys 1980 participà (juntament amb altres) en la renovació del music-hall català inspirada per Joan Brossa, amb qui mantingué una fructífera relació artística concretada en espectacles com Gran sessió de Màgia en dues parts (1987) i Poemància (1996).
Ha participat als films Màgia a Catalunya (1983) i Entreacte (1988). Ha rebut, entre d’altres, el Premio Nacional de Manipulación (Madrid, 1971), el 1er. Prix International de Manipulation, a Montecarlo (1974) i l’Aplaudiment Sebastià Gasch (1978).
Enllaç web: Hausson
(Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 1954 – Barcelona, desembre 2001)
Artista plàstic. Estudià a la Llotja de Barcelona (1973-78).
Des del 1989 fou professor de l’Escola Massana. Ha estat vinculat al col·lectiu d’artistes USQUAM.
La seva obra és desenvolupa dins l’àmbit escultòric, són inventaris d’objectes quotidians descontextualitzats, com els Objets Trouvés, com els mostrats a la Galeria des Archives de París (1992), o els seus Models d’ús, adreçats a persones concretes.
(Barcelona, segle XVIII)
Constructor d’instruments de corda. Construí violins i violoncels excel·lents, alguns dels quals han estat comparats als que feia Stradivarius.
Els seus instruments són d’estil italià, fet que sembla indicar un aprenentatge a Itàlia. Se’n conserven alguns.
Fou el pare de Joan Guillamí (Barcelona, 1725 – 1767) Constructor d’instruments de corda. Els seus violins, violoncels i contrabaixos, encara que de qualitat notable, no assoliren les excel·lències dels que construí el seu pare.
(Barcelona, 31 desembre 1877 – 3 juliol 1955)
Escriptor i artista. Segon comte de Güell. Fill d’Eusebi Güell i Bacigalupi. President de Conferentia Club i del Cercle Artístic de Barcelona.
Practicà el dibuix, viatjà per tot el món. És més conegut com a autor d’articles i assaigs, molts dels quals de caràcter científic, que com a artista.
Entre les seves obres cal citar New Basis for the Foundation of Geometry (1900), Considérations sur le concepte de la mode dans l’art (1903), Espacio, relación y posición; ensayo sobre los fundamentos de la geometría (1924), D’Alphonse XII à Tut-Ank-Ammon (1931), el poema dramàtic Cassius i Helena (1903) i una biografia del pintor Francesc Miralles.
(Barcelona, 1905 – 1987)
Pintor i esmaltador. Fill d’Adrià Gual i Queralt. Es formà sota el mestratge artístic del seu pare i estudià també a l’Escola Superior dels Bells Oficis.
Féu la seva primera exposició individual a Barcelona, el 1929, on presentà vidres esmaltats i ceràmica. Obtingué una medalla d’or a l’Exposició Internacional de Barcelona del mateix any.
La seva primera exposició de pintura fou el 1947. És molt notable la seva sèrie d’obres sobre temes bíblics, concebudes per a il·lustració. Ha publicat alguns treballs de crítica.
El seu germà fou Adrià Gual i de Sojo (Barcelona, 1912 – segle XX) Escriptor i advocat. Ha donat moltes conferències sobre temes teatrals. És autor de dues comèdies i una farsa escènica. Ha publicat nombrosos escrits de caràcter jurídic.
(Barcelona, 1892 – 1974)
Pintor i restaurador d’obres d’art. Es formà a Llotja i amplià els seus coneixements com a restaurador a Itàlia i a França.
És autor d’aquarel·les inspirades en els paisatges de Mallorca i de la Costa Brava, però, sobretot, ha destacat com a restaurador.
Fou nomenat director dels tallers de restauració de l’Exposició Internacional de Barcelona (1929), cap del mateix servei als Museus de Barcelona, restaurador del Patrimoni Nacional i professor de la seva especialitat a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.
Restaurà dos quadres del Greco que hi ha al Cau Ferrat de Sitges, una bona part dels murals de Josep Maria Sert a la catedral de Vic i els frescs de Goya de San Antonio de la Florida.
(Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 18 febrer 1929 – Angers, França, 29 agost 2011)
Pintor i tapisser. Estudià a l’escola d’Arts i Oficis i en la de Belles Arts de Barcelona, i després a París, a l’obrador de Jean Lurçat.
Tot i que arribà a participar en alguna exposició de pintura, aviat és dedicà a l’art del tapis, creant un llenguatge original amb l’incorporació de nous materials. Fundador de l’Escola Catalana de Tapissos de Sant Cugat del Vallès, de la qual fou director artístic des del 1959.
Ha exposat en nombrosos països (Lausana, on ha estat premiat, París, etc). També ha fet murals de pintura per a la Selva del Camp i per a la parròquia de Salou (1964), i ha pintat vidrieres a l’església del Pilar de Barcelona i a les parròquies d’Argentona i de Cornellà de Llobregat.
(Barcelona, 1897 – 1980)
Pintor, esmaltador de vidre i ceramista. Format a l’Escola de Belles Arts i de Bells Oficis, on fou deixeble de Francesc d’A. Galí i de Pau Gargallo.
Exposà individualment per primera vegada a les Galeries Laietanes de Barcelona el 1922. El 1926 ja guanyà una medalla d’Or a l’Exposició Nacional per les obres de vidre esmaltat que hi presentà.
Amb Llorenç Artigas féu ceràmica a París (1930) i exposà al Salon des Indépendents.
De tornada a Barcelona (1940), conreà principalment la pintura, sense, però, abandonar l’esmalt. Obtingué un gran èxit a l’exposició que féu a Londres el 1929.
(Barcelona, 30 novembre 1952 – )
“Cesc Gelabert” Coreògraf i ballarí. Autodidacte, s’inicià en la dansa en el grup d’A. Maleras, i ja el 1972 presentà les seves primeres coreografies.
Amb la ballarina L. Azzopardi formà la companyia Gelabert/Azzopardi (1986). També ha realitzat coreografies per a diverses òperes i obres de teatre.
El 1996 obtingué el premi Nacional de Dansa.
Dades dels Països Catalans 