(Aragó, segle XV)
Noble. Fill de Joan Gonçal d’Híxar i de Mesía. Fou comanador de Montalbà de l’orde de Sant Joan de l’Espasa (Santiago).
Es casà (1444) amb Agnès de Portugal, la qual comprà a Joanot Martorell les senyories de la vall de Xaló, Gata i Llíber. Un llarg litigi seguit de lletres de batalla i de desafiaments a ultrança se succeí entre els germans de Joanot Martorell i el comanador a causa de la negativa d’aquest a satisfer el deute.
(Aragó, segle XV – )
Títol senyorial concedit el 1483 a Joan Ferrandis d’Híxar i de Cabrera, setè senyor de la baronia d’Híxar i de Lécera, primer comte d’Aliaga (1466).
Al seu besnét Lluís (II) Ferrandis d’Híxar i Ramírez d’Arellano, comte de Belchite, Carles I li negà la investidura dels ducats d’Híxar i de Lécera, no fou reconegut com a gran ni a Aquisgrà (1520) ni a les corts de Montsó i només li permeté que fos inclosa la seva casa comtal de Belchite entre les vuit cases grans d’Aragó.
El fill d’aquest, Joan (III) Francesc Cristòfor Ferrandis d’Híxar i Fernández de Heredia, aconseguí de Felip II la investidura dels dits ducats (1594), que fou confirmada per Felip III el 1599, que també li reconegué la grandesa.
Passà als Silva, marquesos d’Alenquer, que es cognominaren Fernández de Híxar, als marquesos d’Orani i als ducs d’Alba de Tormes.
La baronia d’Híxar havia estat donada per Jaume I, després de conquerida la localitat als musulmans, al seu fill il·legítim Pere Ferrandis d’Híxar.
(Aragó, segle XIII – segle XVII)
Família noble. S’originà amb Pere Ferrandis d’Híxar.
(Graus, Aragó)
Poble (737 m alt) i antic municipi de la Ribagorça, al límit del domini lingüístic del català.
És situat a la dreta de l’Isàvena, el sector septentrional és accidentat per les muntanyes que separen les valls de l’Éssera i de l’Isàvena (serra de Güel, 1.401 m alt).
De l’església parroquial del poble (Santa Valdesca) procedeix un frontal gòtic de Sant Nicolau (segles XIII- XIV), actualment al Museu d’Art de Catalunya.
(Aragó, segle XIII – País Valencià, segle XIII)
Dama. Era filla de Ferran Dias. El 1279 es casà amb Jaume Pere, fill natural de Pere II el Gran. El seu marit rebé del rei, el mateix any, la senyoria de Sogorb i altres terres.
La seva única filla, Constança de Sogorb, es casà amb un dels més poderosos nobles d’Aragó, Artal de Luna, fill de Llop Ferrenc de Luna.
(Borja, Aragó, 1442 – Saragossa, 13 agost 1517)
Secretari de Joan II el Sense Fe i protonotari de Ferran II el Catòlic. Senyor de diversos dominis a Aragó i, al Regne de València, d’Elda i de Petrer. Lluità a la batalla de Rubinat (1462), al costat de Joan II, aquest el féu secretari (1462-79), càrrec confirmat per Ferran el Catòlic (1479).
Fou empresonat (1479), per unes denúncies, al castell de Xàtiva i li confiscaren els béns, encara que després fou absolt. Redactà i signà en nom del monarca les capitulacions de Santa Fe (1492) amb Cristòfor Colom.
Representà Ferran II a les deliberacions de Narbona (1492), que desembocaren en el retorn del Rosselló a la corona catalano-aragonesa, i prengué possessió de Perpinyà (1493) en nom del rei.
Aportà part del préstec que diversos senyors i mercaders catalans feren (1493-94) a Isabel de Castella.
(Ribagorça, segle XII – després 1180)
Noble. Amb el seu parent Pere de Benavent i els llinatges de Tamarit i de Fons era el principal representant de la part pròpiament catalana de la noblesa d’Aragó del seu temps.
Fou un dels signants dels convenis de pau i treva acordats en 1164 a Saragossa, sota la presidència del rei infant Alfons I el Cast. Actuà com a promotor de les primeres campanyes contra territoris valencians.
El 1174, a Saragossa, assistí al casament d’Alfons I amb Sança de Castella.
Era senyor de Biel. Apareix documentat encara el 1180.
(Aragó)
Jurisdicció de l’església catòlica. El 1995 li foren assignades les parròquies de la Ribagorça Occidental, la Ribagorça Oriental i el Cinca Mitjà -pertanyents fins aleshores al bisbat de Lleida– i adoptà la denominació Barbastre-Montsó.
Els traspàs de les altres parròquies aragoneses (de la Llitera i el Baix Cinca) es dugué a terme el 1998.
Balasc d’Alagó (Aragó, segle XII – 1239/40) Noble. Majordom d’Aragó des del 1221. Prestà suport a Jaume I el Conqueridor durant els primers anys del seu regnat i, més endavant, l’aconsellà d’emprendre la reconquesta de València. Conquerí Morella (1232), que li fou retornada com a feu vitalici per Jaume I.
Balasc d’Alagó (Aragó, segle XIII – Messina, Itàlia, 1301) Noble i majordom reial. Nét de l’anterior. Participà en la conquesta del regne de Sicília (1285) i fou nomenat per Jaume II el Just lloctinent i capità general de Calàbria. No acceptà el tractat d’Anagni (1295), que atorgava el regne de Sicília a la Santa Seu, i continuà al costat de Frederic II de Sicília, germà de Jaume II.
(Aragó, 1405 – 1475)
Cavaller. Fill de Pero Ximénez de Urrea i de la tercera muller, Maria de Bardaixí. Camarlenc d’Alfons IV de Catalunya, pres en la batalla de Ponça (1435) i recompensat amb la concessió de Trasmoz i d’altres llocs aragonesos (1437), lluità també en la conquesta de Nàpols. Assistí a les corts (1441-42).
Virrei de Sicília (1442), rebé en nom de Joan II el Sense Fe el jurament dels oficials de l’illa (1458). Sospitós de parcialitat pel príncep de Viana, fou cridat a la cort, substituït provisòriament per Juan de Moncayo i després per Bernat de Requesens. Intervingué en la concòrdia entre el rei i el seu fill (1460).
Fou encarregat, a Barcelona, d’armar la flota contra els genovesos (1460), i fou enviat a les autoritats barcelonines, per a negociar l’alliberament del príncep (1461). Ratificat com a virrei (1464), fou ambaixador a Milà, Roma i Nàpols, on refermà les relacions diplomàtiques de Joan II, compromeses per la guerra (1465). A Nàpols ajudà el rei Ferran I de Nàpols per a la rendició d’Ischia.
Des de Sicília procurà la tramesa d’ajuts financers a Joan II (1466 i 1472), en canvi de concessions reials a nobles i ciutats. Rebé el jurament de fidelitat del parlament al príncep Ferran, coregent de l’illa (1468).
Anà a Sardenya a reduir el rebel Alagó (1470), però hagué de tornar a Sicília a preparar la defensa d’un possible atac turc. Aconseguí l’establiment d’una treva amb Tunis (1374).
Fou casat amb Beatriu Roís de Liori i, després, amb Caterina de Centelles.
Dades dels Països Catalans 