(Aragó ?, segle XIII – Poblet, Conca de Barberà, 1253)
XXIV Abat perpetu de Poblet (1246-53). En 1237 havia estat elegit abat del monestir de Pedra, a Aragó.
Es féu càrrec de l’abadiat de Poblet succeint-hi l’abat Domènec de Ximeno, i fou succeït per Arnau de Preixens.
(Barbastre, Aragó, 1559 – Barcelona, 1631)
Jurista i advocat. El 1630 formà part de la junta de jurisconsults constituïda a requesta de la Generalitat i dels consellers de Barcelona per dictaminar, d’acord amb les Constitucions de Catalunya, sobre quines eren les obligacions dels catalans respecte als allotjaments de tropes, qüestió que posteriorment contribuí a provocar la guerra dels Segadors.
És autor de Variae resolutiones iuris Caesarii, Pontificii et municipalis principatus Cathaloniae (1594), obra bàsica per a l’estudi del dret català.
(Magallón, Aragó, 1886 – Molins de Rei, Baix Llobregat, 1934)
Poetessa, de pares catalans. Exercí el magisteri a Barcelona, Osca, Segòvia i Girona.
Publicà els reculls poètics Líriques, Natura. Sonets erudits i Poesies, evocació de mons medievals i orientals.
(Saragossa, Aragó, 1918 – Barcelona, 20 desembre 1995)
Veterinari. El 1946 es traslladà a Barcelona on ha realitzat tota la seva tasca professional. Fou el responsable del control higiènic-sanitari de l’escorxador de Barcelona i cap de la unitat d’higiene dels aliments i zoonosis transmissibles (1980).
Ha col·laborat activament amb el departament de cancerologia experimental de la Facultat de Medicina de Barcelona i ha estat membre fundador del Seminari de Ciències Veterinàries de Barcelona (1951), de l’Associació Veterinària d’Especialistes de Petits Animals (AVEPA, 1963) i de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya.
Ha publicat destacats treballs sobre antropozoonosi, encologia i higiene.
(Calataiud, Aragó, 1298 – Saragossa, Aragó, 26 juliol 1364)
Vescomte de Cabrera i de Bas. Conseller de Pere III el Cerimoniós, derrotà als nobles de la Unió Aragonesa (Épila, 1348) i de la Unió valenciana (Mislata, 1348).
Comandà les expedicions a Sardenya (1353 i 1354) i la presa de l’Alguer, i organitzà la marina catalana (Ordinacions del fet de la mar, 1354).
En perdre el favor del rei a causa de l’enemistat entre el seu fill, Bernat III de Cabrera, i l’infant Ramon Berenguer I d’Empúries, fou executat.
(Saragossa, Aragó, 7 febrer 1906 – Barcelona, 6 gener 1989)
Químic. Establert a Barcelona des del 1926, destinat a la duana. El 1942 passà a catedràtic de química analítica a la Universitat de Barcelona, de la qual fou rector (1951-57).
Han tingut repercussió internacional les seves aportacions en aspectes químics. Fou membre de les Acadèmies de Medicina (1958) i de Ciències (1959), de Barcelona.
(Pedrola, Aragó, 18 agost 1634 – Saragossa, Aragó, 14 abril 1692)
Noble i militar. Duc de Vilafermosa i comte de Luna. Fill de Ferran d’Aragó-Gurrea i de Joana d’Aragó i d’Alagó, comtessa de Luna.
Fou lloctinent de Catalunya (1688), on continuà la política d’apaivagament de les lluites entre els soldats de l’exèrcit reial i els pagesos, iniciada pel comte de Melgar. Tanmateix es reproduïren les friccions, agreujades per la seva actitud despòtica.
Iniciada de nou la guerra amb França (abril 1689), el duc de Noailles entrà al Principat alhora que esclatava a la muntanya la commoció dels Gorretes; la invasió agafà al lloctinent desprevingut i els francesos s’apoderaren fàcilment de Camprodon, de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses. Fou substituït com a lloctinent pel duc de Medinasidònia.
La seva successió a les cases de Vilafermosa i de Luna provocà grans litigis.
(Tarassona, Aragó, vers 1445 – Cuixà, Conflent, 1505/07)
Diplomàtic i eclesiàstic. Secretari de Ferran II de Catalunya, es va fer eremita de Montserrat i fou superior dels ermitans montserratins (1482); traduí per a ells del llatí a l’aragonès el tractat De religione (1489).
Interessat pel lul·lisme, es relacionà amb Arnau Descós i Pere Daguí. En un viatge diplomàtic a França, enviat per Ferran II per gestionar la devolució dels comtats de Rosselló i Cerdanya, conegué Francesc de Paula, es féu mínim (1491) i introduí l’orde a la Península.
Nomenat pel papa Alexandre VI vicari apostòlic de les Índies Occidentals (1493), acompanyà Colom en el segon viatge. Morí essent abat comendatari de Cuixà.
Indegudament li ha estat atribuïda la paternitat del Llibre d’amoretes, versió catalana d’un opuscle anònim francès de sabor franciscà.
(Aragó, vers 1302 – Barcelona, 1348)
Religiosa. Filla del rei Jaume II de Catalunya i de Blanca de Nàpols, prengué l’hàbit dels hospitalers a la catedral de Tarragona (1310). Fou educada al monestir de Sixena, del qual esdevingué priora (1321).
El rei intervingué per mitjà d’ella en el govern del monestir; Blanca es féu notar pel seu afany d’afavorir diverses amigues seves, membres de la noblesa.
L’afecte pel seu germà Joan d’Aragó, patriarca d’Alexandria i arquebisbe de Tarragona, la portà a promoure el trasllat del cadàver d’aquest a Sixena en circumstàncies novel·lesques, però les restes de l’infant foren retornades a la seu tarragonina.
Blanca deixà amb freqüència el seu monestir. Acabà renunciant al priorat i es retirà amb la seva germana Maria d’Aragó a Barcelona, on morí.
(Saragossa, Aragó, 11 agost 1838 – Barcelona, 19 juny 1909)
Metge. Fill de Marc Bertran i Pastor. Fou president de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona (1896).
Publicà diversos treballs en publicacions científiques i literàries, especialment sobre neurologia i electroteràpia i hipnòsi. És autor d’una biografia del doctor Robert (1903).
Fou el pare de Pau Maria i de Marc Jesús Bertran i Tintorer.
Dades dels Països Catalans 