(Camprodon, Ripollès, 1752 – Barcelona, 1808)
Religiós augustinià i pensador il·lustrat. Format al col·legi de Barcelona, fou prior de sant Agustí i vicari provincial.
Pertanyia al corrent il·lustrat, i sobresortí com a predicador.
És autor de diversos escrits de filosofia, religió, política i medallística, entre els quals destaquen Philosophiae. Libri quinque publicae arenae expositi (1786), El amigo de los hombres (1797) i El justo elogio (1803).
(Santpedor, Bages, 1860 – Quito, Equador, 1922 ?)
Religiós agustinià i missioner. Format al seminari de Vic i a la Universitat de Barcelona.
Visqué molt de temps a l’Equador, on fou comissari general de Quito.
Publicà Historia del hombre primitivo (1893) i Sobre el uso del verbo en el Ecuador (1898).
(Barcelona, segle XV – 1452)
Ciutadà de Barcelona. Tenia un casal al carrer Ample, on solia allotjar-se el príncep Joan, el futur Joan II el Sense Fe, quan residia a la capital essent lloctinent d’Alfons IV el Magnànim.
Fou elegit Conseller en Cap de la ciutat el 1445. Renuncià al càrrec per fer-se religiós. Entrà a l’orde dels agustins.
(Sitges, Garraf, 1163 – 1423)
Antic priorat canonical agustinià (Sant Vicenç de Garraf), fundat el 1163 per Alfons I el Cast. Era anomenat generalment de Sant Vicenç de Pedrabona.
Tingué una escassa vitalitat: del segle XIV ençà només tenia prior. El 1423 s’uní a la canònica barcelonina de Santa Eulàlia del Camp.
Només en resten unes escasses ruïnes.
(Igualada, Anoia, 23 juliol 1844 – Madrid, 9 desembre 1908)
Religiós agustí. El 1864 professà a Valladolid i el 1868 passà a les Filipines; el 1875 fou nomenat predicador general, i el 1885, definidor de l’orde.
Erigí col·legis i asils, que confià a la congregació d’agustines missioneres, fundada per ell. Fou provincial de l’orde a Espanya, i fundà els tallers de Santa Rita a Madrid.
El 1908 escriví a favor de la Solidaritat Catalana.
(Barcelona, 1658 – 1734)
Comerciant i prohom. Tenia un gran negoci de revenedoria a Barcelona i una gran fortuna, participat amb el seu germà Pere i el seu fill Sebastià Dalmau i Oller, i tenia excel·lents relacions amb el seu fillastre Jaume Abadal i Oller, hereu d’un negoci semblant.
Fou actiu partidari austriacista i treballà per l’entrada de Catalunya a la guerra de Successió. En 1704-05, amb el seu fill, estigué pres per ordre del virrei Velasco, i foren alliberats amb l’entrada de les forces aliades.
El 1713 realitzà préstecs al govern provisional de Catalunya. Formà part de la junta que presidí la defensa durant el setge de Barcelona. Fou facultat per alçar sometent a Mataró i a Montcada.
Amb la caiguda de la ciutat (1714), li foren embargats tots els béns, mesura que li fou alçada al cap d’onze anys.
El 1725 pogué tornar a veure al seu fill Sebastià, que havia estat empresonat i que emigrà cap a Viena. Poc abans de morir li tornaren a ser confiscats els béns.
Foren germans seus:
Llorenç Dalmau i Colom (Barcelona, s XVII – s XVIII) Religiós agustí. Fou considerat austròfil pels borbònics, que l’exiliaren a perpetuïtat el 1714. A l’informe del seu estranyament figura, com a causa determinant, el simple fet de ser oncle de Sebastià Dalmau i Oller.
Pere Dalmau i Colom (Barcelona, segle XVII – segle XVIII) Comerciant i prohom. Col·laborà amb el seu germà Amador a la prosperitat econòmica de la seva casa, així com a la importantíssima aportació financera -feta en bona part a nom seu- que permeté de sufragar la llarga defensa de Barcelona en 1713-14. El 19 d’agost de 1713 féu també un donatiu, aquest a títol personal, de 5.000 lliures.
Monestir de monges agustinianes (Santa Magdalena de Conangle), a l’esquerra del Ter, damunt Salou.
L’església de Santa Magdalena, és esmentada ja el 1231; el 1304 s’hi constituí una comunitat de donades, sota la regla de sant Agustí, dirigida per una priora o majorala.
Entorn del 1450 la comunitat es traslladà a Barcelona, segons tradició a l’antic convent de les Magdalenes del carrer de la Canuda.
En resta la capella, amb planta del segle XIII, ampliada el 1376 i restaurada modernament.
(Barcelona, 1543 – Nàpols, Itàlia, 1606)
Escriptor. D’estament noble, fou capità d’Esglésies (Sardenya), on féu una detallada relació de les costes de l’illa i de les seves possibilitats de defensa (1572).
El 1581, mort la muller i els fills, es féu religiós agustí i tornà a Barcelona amb una bona biblioteca aplegada a Itàlia. Es va graduar en teologia l’any 1588, el 1600 esdevingué prior del convent de Barcelona i visitador de la província de Catalunya.
Fundà el convent de la Selva i el de Tàrrega. Felip II el nomenà arquebisbe de Trani, però morí abans d’ésser consagrat.
És autor de Microcosmia y gobierno universal del hombre cristiano (1592-95), justificació teològica, en forma de diàleg, de la monarquia i dels diversos estaments socials, i del poema en castellà La fuente deseada e institución de la vida honesta (1598), obra de joventut que és un tractat de les arts liberals i de les virtuts, en el qual figura que Ausiàs Marc el repta perquè escriu en llengua forastera.
(Barcelona, 1748 – Nueva Segovia, Filipines, 1803)
Religiós augustinià i bisbe de Nueva Segovia (1803).
El 1779 passà a les Filipines, on es dedicà a l’evangelització de l’illa d’Ilocos i fou comissari de la inquisició.
És autor d’in Índice de las cosas más notables que contienen las pastorales de Benedicto XIV i d’una Epistola ad litterariam Societatem Vulgo Sociedad económica de amigos del País.
(Benigànim, Vall d’Albaida, segle XIX – Barcelona ?, segle XX)
(Josefa Maria Albinyana) Religiosa. Fou agustina claustral recoleta del convent de Barcelona.
Seria beatificada el 26 de febrer de 1888 pel papa Lleó XIII.
Dades dels Països Catalans 