(Tortosa, Baix Ebre, 1537 – el Qsar el Kebîr, Marroc, 4 agost 1578)
Militar i poeta en castellà. Germà de Cosme.
Escriví, entre altres obres, els opuscles Del Santísimo Sacramento, De amor platónico i Epístolas de Ovidio, així com una sèrie de poemes que foren publicats en edició pòstuma, a Madrid, l’any 1593.
Per ordre del rei Felip II acompanyà el rei Sebastià de Portugal a la seva dissortada expedició a Àfrica. Morí a la desastrosa batalla del Qsar el Kebir.
(Barcelona, segle XVII – Ceuta, 1704)
Cavaller i militar. Fou un dels homes més destacats a les guerres contra França. El 1674, a la mort del marquès d’Aitona, ja fou elegit per la Generalitat com a mestre de camp de la guarnició de Girona.
El 1684 era sargent major de batalla i comandava un cos important a la Cerdanya, que es mostrà molt combatiu. El dugué a marxes forçades a Girona, poc abans que l’exèrcit francès tanqués el cercle sobre la ciutat, i d’aquesta manera el setge fou rebutjat. Després operà als sectors de Roses i de Cadaqués.
El 1689 tornava a ser a la Cerdanya, on ocupà Camprodon. Uns mesos després ajudà a mantenir l’ordre durant els incidents que es produïren a Barcelona.
El 1691 fou l’encarregat de guarnir la plaça de la Seu d’Urgell davant l’entrada de 10.000 francesos per Andorra, però després de vuit dies de lluita ben desigual, hagué de capitular. Un cop recuperada la llibertat ascendí en poc temps al grau de general d’artilleria.
El 1697 organitzà guerrilles prop de Barcelona per dificultar l’aproximació de les tropes del mariscal Vendôme. Tornat a la ciutat, destacà durant el setge. Després de la capitulació, combaté al pla de Bages.
Com a membre del Braç Militar tingué un paper destacat a les Corts de l’any 1700. El 1701 fou ambaixador de Barcelona a Madrid, per a entrevistar-se amb el rei Felip V de Borbó, arribat de poc. El monarca ordenà la seva detenció a Saragossa, durant uns dies.
El 1702 fou nomenat governador de la plaça de Ceuta, on no trigà a obtenir-hi un bon triomf militar que n’alleugerí el bloqueig.
(Reus, Baix Camp, 7 febrer 1836 – Tànger, Marroc, 4 octubre 1913)
Pintor. Es va formar juntament amb el seu amic Marià Fortuny, primerament a Reus i, després, a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. També amb Fortuny visqué i estudià a Roma, i ambdós s’interessaren per l’acolorit món àrab.
Tapirò, però, es va mantenir dins una tendència més naturalista, estil en el qual excel·lí especialment en les obres executades a l’aquarel·la, les quals copsen, amb sorprenent efecte estètic, els naturals elements decoratius de l’abillament i del paisatge urbà del Marroc.
Mora amb vestit de noces i Bandits del Sud són algunes de les aquarel·les seves més típiques.
(Vic, Osona, 19 març 1900 – Tànger, Marroc, 13 febrer 1966)
Polític i metge. Era president de l’Ateneu Obrer de Sant Andreu i membre d’Estat Català quan participà en la formació d’Esquerra Republicana de Catalunya (març 1931). Fou diputat i primer secretari del Parlament català i conseller de Sanitat en el govern presidit per Francesc Macià (gener 1933 a setembre 1934). Conseller de Governació de la Generalitat el setembre-octubre de 1934, dugué a terme una intensa persecució contra els grups anarquistes.
Cap d’un moviment extremista de l’esquerra (escamots) i nacionalista intransigent. Fou un dels principals dirigents del moviment del Sis d’octubre de 1934, però es negà a lliurar armes a l’Aliança Obrera, i a diferència de les resta dels consellers fugí a l’estranger. Molt criticat per aquest fet, fou separat d’Esquerra Republicana. Tornà a Barcelona el febrer de 1936, però s’exilià el desembre del mateix any; residí a Itàlia i després a Tànger.
Escriví El 6 d’Octubre des del palau de la Generalitat (1935).
(Bata, Guinea Equatorial, 1954 – )
Pintor. Estudià dret a la Universitat de Barcelona i assistí també a classes de ceràmica a l’Escola del Treball. S’encarregà del departament de ceràmica artística a la indústria familiar, alhora que desenvolupava la seva vocació de pintor, relacionat amb l’ambient artístic al voltant del taller que compartien X. Figueras, P. Minuesa i P. Codó.
El 1990 realitzà un viatge a Mallorca on conegué el mecenes alemany Klaus Drobig, que el donà a conèixer en el mercat artístic alemany i europeu.
L’obra de Barnils mostra un predomini del color i un estil personal i lliure, que li permet unir elements de l’art de cultures primitives a l’afany estructuralista de l’art europeu.
Des de 1990 ha participat en nombroses exposicions, col·lectives i individuals; destacà la seva presència a la mostra XV de XX (Barcelona 1992), i les exposicions individuals a Berlín (1993), Milà o Viena (1997 i 1999), que l’han fet mereixedor del reconeixement internacional.
Després d’una estada a Milà (1998), el Liceu Artístic de Florència li encarregà la realització de 16 grans vitralls per l’anomenat Temple de la Pau. Ha realitzat també una nombrosa obra gràfica en el taller de gravat de Giorgio Upiglio, a Milà.
(Palma de Mallorca, 7 octubre 1873 – El Caire, Egipte, 7 agost 1941)
Assagista, poeta i polític. Col·laborà a la revista àcrata “La Ciencia Social”, rebutjà formalment el tradicionalisme nacionalista català i subratllà el fet nacional en allò que té de progressista i democràtic.
Participà en tots els intents de bastir un partit nacionalista d’esquerres. El 1917 fou un dels fundadors del Partit Republicà Català, i hi fou membre del directori. El 1923 fundà, juntament amb d’altres, la Unió Socialista de Catalunya.
Fou l’únic intel·lectual català que, després de l’assassinat de Salvador Seguí (1923), condemnà en una sèrie d’articles el pistolerisme patronal i acusà les autoritats d’ésser encobridores o inspiradores dels fets. Elegit diputat a les Corts Constituents de la Segona República i ambaixador d’Espanya a Itàlia (1932) i a Egipte (1936-38).
Col·laborà assíduament a la premsa de Madrid. Representa l’escriptor de tendència avançada de l’escola mallorquina. La seva poesia, influenciada pels poetes francesos i italians del vuit-cents, té preocupació formal i precisió del llenguatge. Tota la seva obra poètica fou recollida en el llibre La columna de foc (1911).
Com a assagista revelà una acurada consciència crítica i una vasta cultura. Tracta els mateixos motius culturals dels noucentistes, encara que amb intenció i forma diferents.
Autor de les proses Un poble que’s mor, Tot passant (1904) i d’assaigs com La estética arbitraria (1905), on exposa les seves idees estètiques en contra del naturalisme. Escriví Catalanisme Socialista (1910), El futurisme, etc, i esdevingué un teòric del modernisme.
Dades dels Països Catalans 