(Aragó ?, segle XIII – Constantinoble, Turquia, 1305)
Dirigent dels almogàvers. Almirall de la Gran Companyia Catalana, quan aquesta es traslladà a Constantinoble a sou d’Andrònic II per tal de lluitar contra els turcs.
Emparentat amb la família imperial per lligams matrimonials, va abjurar la religió catòlica i adoptà els costums bizantins. Fou nomenat almirall de l’imperi (1302) i va tenir com a base naval l’illa de Quios.
Va morir assassinat pels grecs a Andrinòpolis.
(Àfrica ?, 245 aC – Itàlia, 207 aC)
Cap cartaginès. Germà d’Anníbal. En marxar aquest cap a Itàlia, romangué a Hispània amb el comandament de les tropes cartagineses (218 aC).
Fou derrotat a la batalla naval de l’Ebre (217 aC) per G. Corneli Escipió.
(Cartago, Tunisia, 290 aC – Elx ?, Baix Vinalopó, 228 aC)
General cartaginès. Pare d’Anníbal i d’Àsdrubal. Fou cap de l’exèrcit cartaginès a Sicília durant la primera guerra púnica i, més tard, reprimí les revoltes de Cartago (240-237).
Inicià l’ocupació del sud de la península ibèrica (237) i vencé als turdetans, ibers i celtes. Fundà Akra Leuké i assetjà Eliké, però hagué d’aixecar el setge i morí ofegat a la retirada.
La llegenda li atribueix, amb poc fonament, la fundació de Barcelona, improbable pel pacte que el mateix Amilcar havia subscrit amb Roma de no travessar la línia de l’Ebre.
(Àfrica, segle XIII – 1277)
Califa de Tunis (1249-77). El 1256 o 1257 signà un tractat amb Jaume I de Catalunya, que reglamentà la presència comercial, militar i eclesiàstica catalana a Tunis i a la vegada que assegurà la neutralitat del rei català respecte a les pretensions del germà del califa, establert primer a Granada i després als regnes de Jaume I, sobre el tron tunisenc. Successives donacions monetàries d’al-Mustansir mantingueren aquesta neutralitat.
Un nou tractat fou signat el 1271 entre els dos sobirans, després de la croada organitzada per Lluís IX de França contra Tunis, en la qual morí el rei francés (1270). El fracàs d’aquesta expedició militar fou degut en part a la neutralitat de l’emperador d’Alemanya, del rei de Castella i, sobretot, del rei de Catalunya.
(Reus, Baix Camp, 5 novembre 1914 – Bata, Guinea Equatorial, 29 octubre 1983)
Escultor. Realitzà monuments i imatgeria religiosa.
Algunes de les obres seves més destacades són la imatge de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Reus (que substituí la perduda durant la guerra civil), i les escultures de la capella del Calvari, a la Seu nova de Lleida.
Residia a l’estranger des de la dècada del 1950. A Guinea deixà diversos monuments (La reina Bisila amb l’infant). Guanyà el premi Àfrica d’escultura.
(Barcelona ?, segle II – Esparta, Àfrica, segle II)
Màrtir cristià. A la segona meitat del segle XVII apareix a Barcelona una tradició que el fa natural i conseller de la ciutat, i hom fins i tot intentà de declarar-lo patró de Barcelona.
Figura vestit amb una gramalla en una pintura de la casa de la ciutat (1688-90).
Josep Costa escriví (1690) Vida del glorioso san Fileto, mártir.
(Trípoli, Líbia, 1498 – Pamplona, Navarra, 1561)
Escriptor. De petit fou captivat, juntament amb la seva mare; portats a Barcelona, on els comprà un cavaller anomenat Ferran, que els féu batejar i adoptà el noi.
L’any 1520 prengué l’hàbit dominicà. Fou prior del convent de Barcelona, del de Saragossa i del de València, i novament del de Barcelona, i provincial (1550-59).
Publicà una Vita sancti Raimundi de Penyafort, i és autor del primer Officium sancti Raimundi.
(Cesarea de Mauritània, segle III – Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, vers 303)
Sant i màrtir cristià de Girona de suposat origen africà.
Prudenci el cantà vers el 400, el bisbe Rústic de Narbona li dedicà una basílica el 455 i altres notícies donen fe del seu culte.
La seva vida és coneguda per una Passió tardana i un himne litúrgic, on consta que era de Cesarea i que fou torturat de diverses maneres i llençat a la mar.
Una tradició tardana assenyala un penyal de Sant Feliu de Guíxols, des d’on hauria estat llançat a la mar amb una mola de molí al coll, i així figura sovint en la seva iconografia.
És molt popular a Catalunya i a la Narbonesa, on hi ha moltes esglésies dedicades al seu nom.
La seva festa és el 1 d’agost.
(Itàlia, segle III – Àfrica ?, segle IV)
Personatge romà llegendari. Enviat a Hispània per perseguir els cristians, segons la llegenda, recorregué les ciutats de la costa catalana, entre d’altres territoris.
Apareix per primera vegada en la passió de sant Vicenç de València (s IV) i en d’altres passions llegendàries, com les dels màrtirs Cugat, Eulàlia i Sever de Barcelona, de Feliu de Girona i de Vicenç de Cotlliure, i a d’altres de l’estat espanyol.
(Àfrica, segle III – Castrum Octavianum, Vallès Occidental, vers 303)
Màrtir cristià i sant. Vingué a Catalunya i s’establí a Barcelona per predicar-hi l’Evangeli.
Va morir durant la persecució de Dacià en el lloc que, en memòria d’ell, fou anomenat Sant Cugat del Vallès, i en el qual es fundà el monestir que porta el seu nom.
Dades dels Països Catalans 