(Barcelona ?, segle XVI – segle XVII)
Advocat del consell municipal de Barcelona, almenys del 1600 al 1620.
És autor de nombrosos dictàmens de tipus econòmic sobre punts diversos demanats pel municipi o pels gremis, importants per a l’estudi de les causes de la crisi industrial i comercial de Barcelona durant la primera part del segle XVII.
Defensà les mesures proteccionistes del consell municipal del 1620 en contra dels comerciants estrangers.
(Sant Hilari Sacalm, Selva, 1890 – Barcelona, 27 abril 1960)
Advocat i polític. Especialitzat en dret municipal, fou professor a l’escola de funcionaris de la Mancomunitat i ponent al primer congrés municipalista català (1933).
Col·laborà en publicacions catalanistes i fou un dels fundadors de “Catalunya Municipal” (1933). Fou secretari de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.
Obres principals: Las mancomunidades provinciales (1915) i El municipi modern (1919).
(Sabadell, Vallès Occidental, 1863 – Barcelona, 1920)
Advocat i polític. Milità en el Centre Nacionalista Republicà.
Elegit diputat provincial (1905), fou vice-president de la diputació provincial de Barcelona (1907), que presidia Prat de la Riba, amb el qual col·laborà activament.
El 1909 fou diputat republicà a corts per Sabadell.
(Barcelona, 15 agost 1827 – Vilanova i la Geltrú, Garraf, 28 agost 1921)
Advocat i historiador. S’establí a Vilanova i la Geltrú, d’on fou alcalde, dirigí el “Diario de Villanueva y Geltrú” i presidí l’Ateneu.
Interessat per l’agricultura, fundà un sindicat de defensa contra la fil·loxera i un centre preventiu contra les pedregades.
Publicà estudis històrics, especialment al “Boletín de la Real Academia de la Historia”, de la qual era membre, i a “La Renaixença”, i diverses monografies (Guía del monasterio de Santas Creus, 1884; El pasado, el presente y el porvenir de Villanueva y Geltrú, 1886; Un golpe de estado hasta aquí desconocido en la historia de Cataluña, 1888).
Fou el pare de Manuel Creus i Esther.
(Ciudad Real, Castella, 18 juliol 1926 – Barcelona, 12 desembre 1995)
Poeta i advocat. L’any 1977 s’instal·là a Barcelona. El 1992 fou nomenat professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra.
La seva poesia és classificada dins el realisme màgic. Estudiós d’altres literatures, especialment de la brasilera i la portuguesa, publicà diversos assaigs.
Traduí al castellà, entre d’altres, Joan Maragall.
(Aiora, Vall de Cofrents, 27 gener 1863 – València, 6 març 1941)
Advocat i polític. Es llicencià en dret a València, i fou diputat del partit conservador a les corts (1908).
El 1909, després de la Setmana Tràgica, fou nomenat governador civil de Barcelona. Emprengué una repressió arbitrària, amb un desconeixement total de la situació, i clausurà, entre moltes altres entitats, el Centre Excursionista de Catalunya.
La seva actuació motivà protestes de Francesc Cambó i d’Amadeu Hurtado prop del ministre Juan de la Cierva, sense resultat. El 1910 fou destituït del càrrec.
(Barcelona, 5 juliol 1927 – )
Escriptor, advocat i pedagog. Fou un dels fundadors de l’Antologia poètica universitària. El seu llibre Fidelitat (1949) fou un dels models per a la generació poètica de postguerra.
Influït per Carles Riba i per Joan Triadú, publicà també D’allà on ve la veu (1958). La seva poesia és sovint d’inspiració religiosa.
Posteriorment es dedicà a la literatura infantil: L’avet valent (1979), El poll i la puça (1979), La pluja que va ploure per primera vegada (1980).
En el camp del dret publicà La declaració universal dels drets de l’infant (1979).
(Barcelona, segle XVIII – 1839)
Advocat. industrial i polític. Fou vocal de la Junta de Comerç de Barcelona. Diputat liberal a les corts de 1820-21, hi defensà el proteccionisme.
Amb Eudald Jaumeandreu reorganitzà (1820) la Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de Cotó, i el 1826 la reformà. El 1836 anà a Madrid comissionat per la Junta de Comerç per tal de defensar-hi els interessos dels fabricants catalans.
La guerra carlina de 1833-40 arruïnà la seva fàbrica de teixits i filats del Ter.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Advocat. Fou advocat de les Corts de 1701-02. S’atragué ja aleshores l’hostilitat de les autoritats borbòniques. En 1704 destacà per les seves idees austròfiles i fou perseguit.
El 1705, essent ja Carles d’Àustria a Catalunya, fou nomenat magistrat de l’Audiència de Barcelona. El 1706 col·laborà en la defensa de la capital contra el primer setge de les forces de Felip V de Borbó.
El 1713 sortí de Barcelona, a la darreria d’agost, durant el segon setge. Acompanyava Antoni Desvalls i de Vergós, marquès de Poal, amb el destacament de cavalleria que s’uní poc després, a Terrassa, amb l’expedició del diputat militar Antoni Francesc de Berenguer, el 2 de setembre.
Copons duia missions de caràcter civil relacionades amb el desvetllament de la resistència comarcal. Tornà a Barcelona el 5 d’octubre, amb Berenguer i els caps superiors de l’expedició.
El 1714, després de la capitulació, els borbònics li confiscaren els béns.
(Berga, Berguedà, 23 juliol 1892 – Panamà, 4 abril 1969)
Advocat i polític. Fou un dels components del grup de “L’Opinió”, membre d’Esquerra Republicana de Catalunya i, en 1933-36, del Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra.
Ocupà la conselleria de Justícia i Dret del govern de la Generalitat (desembre 1931-gener 1933 i maig-juliol 1936).
Dades dels Països Catalans 