(Alacant, 1976 – 2011)
Institució financera creada el 1887 amb el nom de Caixa d’Estalvis d’Alacant. El 1976, com a producte de diverses fusions, la més important de les quals era la Caixa d’Estalvis del Sud-est d’Espanya, va adoptar aquesta denominació.
El 2011 fou adjudicada al Banc de Sabadell.
(València, 14 maig 1925 – 15 març 2011)
Escriptora en català i castellà. Es donà a conèixer el 1952 amb els reculls Altra veu i Eva en el tiempo, de poesia lírica amb reminiscències simbolistes, afermada en la seva obra posterior (Rialles a l’aire, 1956, etc).
És autora també de contes (La gent que viu al món, 1966) i de novel·les, com El río viene crecido (1959), La dona forta (1967) i Antigua patria (1968).
El 1956 obtingué el premi de poesia Calvina Terzaroli i el 1992, el Premi de les Lletres Valencianes de la Generalitat Valenciana.
(Gavà, Baix Llobregat, 25 febrer 1933 – sa Pobla, Mallorca, 30 juny 2011)
Dramaturg. Visqué a Mallorca d’ençà que tenia un any.
De la seva producció dramàtica cal assenyalar, Foc colgat (1966), Siau benvingut (1968), Dins un gruix de vellut (1973), L’única mort de Marta Cincinati (1984) i Les llàgrimes del vienès (1995).
L’any 1969 va publicar Joc de tres, que conté les obres Fins al darrer mot (1968), Massa temps sense piano (1968) i Un baúl groc per a Nofre Taylor. És autor també de la novel·la La servitud (1965).
(València, 22 maig 1926 – Barcelona, 1 agost 2011)
Novel·lista en castellà. S’inicià literàriament amb articles als diaris de Palma de Mallorca, on exercia el magisteri.
Traslladada el 1960 a Barcelona, continuà col·laborant a la premsa i publicà les seves novel·les d’intenció realista: Los enanos (1962), Los cien pájaros (1963), Las hogueras (1964) –premi Planeta– i El caballo rojo (1966).
(Barcelona, 1936 – Cànoves i Samalús, Vallès Oriental, 11 març 2011)
Escultor i gravador. Pràcticament autodidacte. Es presentà el 1960 a l’Ateneu Barcelonès. Ha fet diverses exposicions a Barcelona i ha participat en exposicions col·lectives a Montecarlo i Sardenya.
Amb expressivitat i esquematització de les formes, ha conreat especialment l’escultura animalista i molt concretament la dels ocells nocturns.
Són molt coneguts els calendaris que edità des del 1970, il·lustrats amb dibuixos d’animals del país.
(Barcelona, 5 desembre 1927 – 1 setembre 2011)
Grafista, pintor i decorador. Es va formar a l’Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona i va obtenir una beca per a ampliar estudis a París.
Després va participar en algunes exposicions col·lectives, fins que es va donar a conèixer individualment el 1953 a Barcelona.
De la seva copiosa producció com a grafista destaquen especialment les col·laboracions durant anys amb Edicions 62, la revista “Serra d’Or” i la discogràfica Edigsa, els productes de les quals renovà estèticament fins al punt de dotar-los d’una inconfusible marca d’identitat.
(Bordils, Gironès, 14 gener 1923 – Banyoles, Pla de l’Estany, 3 febrer 2011)
Instrumentista de tible, compositor i director de cobla. Iniciat en la música pel seu pare, Josep Font i Grau, també músic de cobla.
Fou un dels fundadors de la cobla-orquestra Caravana, de Torroella de Montgrí (1943), si bé la major part de la seva vida artística ha estat dedicada a la cobla-orquestra Els Montgris, de la qual esdevingué director.
Entre la seva producció cal esmentar Dolç record, Mà i manetes, Regal de reis, Sardanes al casino, La Maria Teresa i en Josep, Ireneta, Per la nostra amistat, etc.
(Barcelona, 5 març 1926 – 16 abril 2011)
Arquitecte (1952). Amb Enric Tous decorà les dependències del deganat i de la junta de govern del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona (1958-60); tots dos han orientat la seva arquitectura cap a una actitud de recerques tecnològiques complexes.
Entre llurs obres més significatives hi ha la casa Ballvé, a Pedralbes (Barcelona, 1960-61), la Fàbrica Dallan (Sant Feliu de Llobregat, 1963), la central de la Banca Catalana (Barcelona, 1965-68) i l’edifici del Banc Industrial de Catalunya (Barcelona, 1980).
Ha estat degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.
(Buenos Aires, Argentina, 1920 – Perpinyà, 14 octubre 2011)
Pintor i gravador. Residí a Barcelona des del 1923. Es formà a Girona.
L’exposició que féu a Barcelona amb Ramon Rogent i els Vilató (1943) aportà un aire nou a l’art català de la postguerra. Féu, també a Barcelona, la primera exposició individual el 1945, any que anà becat a París, on s’establí definitivament i a on ha exposat reiteradament.
Partint d’una estètica cézanniana, acusà, en arribar a París, la influència de Picasso i el cubisme, i arribà a una abstracció geomètrica classificable d’op art.
(Barcelona, 1930 – 25 juny 2011)
Pintor. S’ha dedicat de preferència a l’escenografia. Ha destacat també com a figurinista.
Obtingué el Trofeu Barcelona dels premis d’escenografia del Cicle de Teatre Llatí els anys 1958, 1959 i 1960.
Dades dels Països Catalans 