Geòleg. Estudià ciències naturals a la Universitat de Barcelona, on es llicencià l’any 1943, amplià estudis a les universitats de Lieja (1946-47) i Neuchâtel (1954). Es doctorà el 1952 amb una tesi sobre el Pirineu axial català. Per al Congrés d’Investigació sobre el Quaternari féu un treball sobre el Sistema Mediterrani Català. L’any 1954 fou nomenat catedràtic de la universitat de Granada, on impulsà l’escola geològica d’aquella ciutat.
Ha estudiat les serralades Bètiques, que li donà un gran prestigi entre els especialistes europeus. Dels seus treballs destaca el mapa tectònic de la península Ibèrica i les Balears a escala 1:1.000.000, fet en col·laboració (1972-74). Fou membre de l’Acadèmia de Ciències de Barcelona.
Pintor, decorador i escriptor. Format a l’escola municipal de Figueres i a l’Escola de Belles Arts de Madrid, d’on fou expulsat el 1926, freqüentà durant aquest període el grup literari espanyol dit de la Generació del 27. A continuació va participar en les activitats més avantguardistes que se celebraven a Catalunya i experimentà influències diverses: cubisme, pintures de sentit idíl·lic descriptiu del català Joaquim Sunyer, l’exemple de certs italians, com Carrà.
En 1925-26 exposà repetidament a Madrid i Barcelona, fins que el 1928 es traslladà a París, on es relacionà amb el moviment surrealista, del qual es convertí en la figura més brillant i coneguda. Allà conegué Gala Diakonova, amb qui es casà i visqué fins a la seva mort. La seva primera exposició a París tingué lloc el 1929, i aquell any i el 1931 col·laborà amb L. Buñuel a les pel·lícules Un chien andalou i L’age d’or.
El 1934 viatjà per primera vegada als EUA, i, després del seu recorregut per Itàlia el 1937 i el 1939, s’establí des del 1940 fins al 1956 a Nova York, on desplegà el gran talent que posseïa per a l’escàndol, fet que li valgué l’expulsió del grup surrealista d’André Breton, acusat d’impuresa i d’ésser un Avida Dollars (anagrama del seu nom). A partir del 1956 alternà la seva residència a EUA amb llargues estades a la seva finca de Portlligat, a Cadaqués. Des del 1970 se succeïren els reconeixements oficials.
La pintura de Dalí, que es caracteritza per una gran minuciositat acadèmica i per la representació d’escenes oníriques, té unes certes similituds ambientals, però no formals, amb la pintura metafísica de De Chirico i exhibeix una gran varietat d’elements plàstics (alguns dels quals obsessivament repetits en tota la producció de l’autor), mal·leabilitat d’objectes sòlids, abundants al·lusions sexuals, juxtaposició d’objectes i éssers (a vegades amb excessos barroquistes i a vegades amb un cru realisme fotogràfic), metamorfosis de persones en mobles, etc. Arrencà del noucentisme i després d’algunes temptatives cubistes es dedicà a plasmar el producte del que ell anomenava activitat paranoico-crítica.
Entre els quadres més famosos destaquen La persistència de la memòria (Rellotges tous, 1931), L’espectre del sex-appeal (1931), La cistella del pa (1945, tema ja tractat el 1926), La Mare de Déu de Portlligat (1950), una de les nombroses obres inspirades en Gala, El Crist de sant Joan de la Creu (1951), Última cena (1955), La batalla de Tetuan (1962), inspirada en l’obra homònima de Fortuny, etc.
Participà en un film d’Alfred Hitchcock, Spellbound (1945), on realitzà les pintures que eren el tema fonamental de la història. També es dedicà a l’escenografia de ballets i d’obres teatrals i a l’elaboració de joies, fetes amb la mateixa fantasia que la seva pintura. Il·lustrà llibres, com Les chants de Maldoror, de Lautréamont (1934) i el Don Quijote (1946), i publicà Secret Life of Salvador Dalí (1942), Rostres ocults (1944), 50 secrets de l’art de pintar (1948) i Journal d’un génie (1964).
El 1974 va inaugurar a Figueres el Teatre-Museu Dalí, que recull part de la seva obra. La Fundació Gala-Dalí, constituïda el 1984, gestiona el seu llegat. L’any 1981 rebé la medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i el 1982 fou nomenat marquès de Púbol.
Arquitecte i urbanista. Els seus primers treballs professionals, especialment dirigits a l’estudi de l’habitatge obrer, els féu al taller de Josep Lluís Sert i Josep Torres i Clavé.
El 1935 col·laborà en l’estudi i la fabricació de mobles estàndard, que obtingueren el primer premi del Saló de Decoració de Barcelona. Com a membre de l’entitat GATCPAC, el 1935 col·laborà en el pla d’urbanització de la ciutat de Barcelona.
L’any 1937 treballà amb Le Corbusier, i des del 1938 visqué a l’Argentina: a Buenos Aires fundà el Grupo Austral i la revista del mateix nom i projectà la remodelació d’una vasta zona de la ciutat (1956-57), urbanitzà també Punta Ballena (Uruguai) i Solana del Mar (Argentina).
De retorn a Catalunya (1953) realitzà l’obra considerada més important dins la seva producció: la Ricarda (1959-63), al Prat de Llobregat, és tracta de la creació d’espais interiors mitjançant solucions amb daus de volta aplanada que reposen sobre peus metàl·lics de només 10 cm de gruix. El 1960 fou celebrada una exposició d’obres seves al Museu d’Art Contemporani de Barcelona.
Poeta en castellà, editor i polític. Membre de la generació dita del 1950, fou director literari de l’Editorial Seix Barral i de Barral Editores.
Reuní la seva obra poètica en el volum Usuras y figuraciones (1973) i publicà diversos llibres de memòries (Años de penitencia, 1975; Años sin excusa (1975); Penúltimos castigos (1983).
Com a editor, creà diversos premis literaris i fou un dels artífexs més importants de l’anomenat boom de la literatura latino-americana al principi dels anys 1960. El 1982 publicà el primer llibre en català, Catalunya des del mar, amb fotografies de Xavier Miserachs.
Aquest mateix any abandonà l’activitat empresarial, ja que fou elegit senador pel PSC-PSOE per la circumscripció de Tarragona, càrrec per al qual no fou reelegit a les eleccions de 1989.
Fou eurodiputat (1985-86) i un dels defensors més aferrissats, i també ponent, de la Llei de la Propietat Intel·lectual, aprovada el 1987.
Dades dels Països Catalans 