(Castellar del Vallès, Vallès Occidental, 1 gener 1891 – 17 maig 1982)
Poeta i assagista. D’entre les obres líriques, de tendència simbolista, hom pot citar Cançons al vent (1914), El dolç repòs (1927), Les absències (1936), El vas transparent (1961).
Com a assagista és autor de La nostra expansió literària (1919), Poesia i esnobisme (1954), Carta a una poetessa (1967), Tres poetes: Maragall, Alcover, Guasch (1970) i Experiències i reflexions entorn de la poesia (1976).
(Catalunya, 1982 – )
Empresa multinacional nord-americana.
A Catalunya controla la societat Bimbo SA, com a conseqüència de l’absorció, el 1982, de la també multinacional americana Campbell Taggart.
El 1990 signà un contracte amb altres accionistes catalans per a la construcció del parc d’atraccions Port Aventura, del qual posteriorment esdevingué l’accionista principal.
(Barcelona, 22 juny 1887 – 5 novembre 1982)
Patró d’embarcacions de vela. Fou el primer regatista de l’estat espanyol que obtingué de forma oficial una medalla d’aquesta modalitat en uns Jocs Olímpics (medalla de bronze a Los Angeles 1932).
Fou comodor del Reial Club Marítim de Barcelona durant molts anys.
L’any 1936 fou seleccionat per a l’olimpíada de Berlín, però es negà a participar-hi.
(Barcelona, 4 juny 1907 – Madrid, 3 juny 1982)
Historiador de l’art. Fill de l’enginyer de camins Xavier de Salas i de Milans. Es llicencià en filosofia i lletres a Barcelona i en dret a Salamanca i es doctorà en història a Madrid, on fou deixeble d’Elies Tormo. Amplià estudis a Viena i a Berlín.
Professor auxiliar a la facultat de filosofia i lletres de Barcelona des del 1931. Fou secretari de Dionisio Ridruejo en el secretariat dels Servicios de Propaganda a Burgos (1937). Comissari delegat de la Dirección General de Bellas Artes a la direcció del Museu d’Art de Catalunya (1940-47), fou encarregat de la càtedra d’història de l’art a la Universitat de Barcelona (1943) i catedràtic (1945).
Director de l’Instituto de España, a Londres (1946-62), i agregat cultural a l’ambaixada espanyola (1954-62). El 1962 obtingué la càtedra d’història de l’art de la Universitat de Madrid i esdevingué sotsdirector del Museo del Prado, del qual fou director des del 1970.
Fou acadèmic de Bones Lletres de Barcelona (1943) i de San Fernando (1967), membre de la Hispanic Society de Nova York i corresponent de nombroses institucions. Fou president del bureau del Comitè Internacional d’Història de l’Art.
En la seva obra sobresurten les edicions de la Biografía pictórica Valentina d’Orellana (1930) i de La fi del Comte d’Urgell (1931), així com la publicació de diversos documents.
Publicà nombrosos treballs a “Archivo Español de Arte” i “Gazette des Beaux-Arts” -de la qual fou membre del comitè de direcció-, i col·laborà a “Goya”, “Arte Español”, “Anales y Boletín de los Museos de Barcelona”, “Burlington Magazine”, etc, especialment sobre el tema de Goya -sobre la figura del qual féu notables aportacions-, Rosales, la pintura espanyola del s XVII i els pintors romàntics hispànics.
Publicà llibres com La familia de Carlos IV (1944), Velázquez (1962) i The Golden Age of Spanish Painting (1976, en col·laboració).
(Catalunya, gener 1979 – gener 1982)
(BEAN) Grup polític independentista i socialista. Format a partir d’una coalició electoral del Bloc Català de Treballadors i el PSAN, que se’n desvinculà aviat.
Amb Lluís M. Xirinacs i Fèlix Cucurull com a principals candidats, adoptà una estructura assambleària i agrupà diversos col·lectius procedents del nacionalisme radical i del marxisme-leninisme, que s’oposaven, per insuficient, a l’estatut d’autonomia del 1979.
Mai no assolí el 2% dels vots emesos. S’autodissolgué.
(Catalunya, 1982 – )
Centre especialitzat en cinema. Format per dos fons independents, ja que recull la Biblioteca de Cinema Delmir de Caralt, que ell i la seva esposa, Pilar Quadras, ambdós realitzadors de cinema afeccionats, iniciaren l’any 1924 adquirint llibres i revistes per a completar la seva formació cinematogràfica; a partir de l’any 1939 l’obriren als estudiosos i el 1972 la donaren a la Fundació Mediterrània, que creà un patronat.
Per altra banda, l’any 1982 nasquè la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya i, dins d’aquesta, la biblioteca amb el fons rebut de la delegació de la Filmoteca Nacional d’Espanya a Barcelona; el 1983, s’hi afegí la CO.CI.CA. (Col·lecció Cinematogràfica Catalana), adquirida al seu creador, Miquel Porter i Moix. L’any 1988 la Fundació Mediterrània i el Departament de Cultura signaren un conveni per a la gestió de la Biblioteca Delmir de Caralt.
Els fons d’ambdués institucions sumen al voltant de 30.000 llibres i fullets, més de 2.000 títols de revistes, més de 20.000 reculls de premsa diària, 45.000 fotografies, enregistraments sonors de producció pròpia i d’origen extern i cinc mil vídeos.
(Barcelona, 8 novembre 1908 – Terrassa, Vallès Occidental, 8 juliol 1982)
Poeta i prosista. Visqué en la seva infantesa a diverses barriades obreres de Barcelona i a Sabadell. El 1934 guanyà un concurs de contes socials; col·laborà a les revistes “Amic” i “Meridià”.
Exiliat el 1939, ingressà en diversos camps de refugiats. Després de viatges i atzars diversos acabà establint-se a Mèxic fins al 1970.
Pertanyent a la generació del 1936 i de trajectòria poètica diferent de la resta de poetes, és un cas d’aïllament dins el corrent de la poesia catalana de la postguerra. Els seus primers llibres de poemes són L’oasi perdut (1937) i Cant corporal (1938).
A Mèxic publicà L’arbre de foc (1946), recull de poemes de guerra on retorna a les formes clàssiques, i Màrsias i Adila (1948), important per la seva valoració històrica i literària i pel seu to d’epopeia.
Altres obres posteriors són: Rèquiem (1948), Oda atlàntica (1951), Poemes d’Anna (1955), L’evangeli del vent (1956), Els himnes (1973, premi Carles Riba), Pa i vi. Poemes del retorn (1974), Rapsòdia d’Ahab (1976), El gos geomètric i La fulla que tremola (1979), Hai-Kús d’Arinsal (1981) i La Sínia i l’Estrella (1982).
La seva poesia anà evolucionant cap a formes clàssiques de gran riquesa d’imatges. El 1971 publicà Obra poètica completa.
És autor també d’una Antologia de poesia nord-americana (1951), en català, d’un llibre narrativo-poètic, Odisseu (1955), que tracta el tema de l’exili, i de les novel·les El crist de 200.000 braços (1958) i La lluna mort amb aigua (1968). Ecce homo (1968) és un testimoni més concret de la seva aventura personal.
També escriví teatre: Cora i la magrana (1978), El tren de cristall (1978), La noia del gira-sol (1982, premi Santiago Rusiñol) i Octubre (1982) i assaig: El somriure del gat (1975) i Sobre poesia (1980, premi Vila de Perpinya).
(Sabadell, Vallès Occidental, 1982 – )
(AAOS) Entitat cultural. La finalitat de la qual és la difusió de l’espectacle operístic i el descobriment i la promoció de nous valors en aquest camp. Fou fundada per la soprano sabadellenca Mirna Lacambra, la qual en fou la presidenta.
L’activitat fonamental consistí, els primers anys, en el Festival d’Òpera de Sabadell, a partir del 1989, aquest festival s’estengué a d’altres poblacions catalanes a través del Cicle Òpera a Catalunya. L’any 1987 l’Associació fundà l’Orquestra Simfònica del Vallès.
Dins la tasca de promoció de joves cantants, el 1996 creà l’Escola d’Òpera de Sabadell, la primera iniciativa d’aquest estil a l’estat espanyol.
Enllaç web: Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell
Dades dels Països Catalans 