(València, 6 octubre 1902 – Barcelona, 11 setembre 1968)
(Carles Saldaña i Beüt) Artista. Quan només tenia un any la seva família es traslladà a Barcelona. Va començar a actuar en cafès-concert, i a partir del 1932 es dedicà plenament a la revista, on obtingué grans èxits i esdevingué l’artista més popular del gènere, gràcies al seu caràcter afable i a la seva espontaneïtat.
Va publicar el llibre de memòries Rialles, llàgrimes i “vedettes” (1962).
(Barcelona, 4 agost 1911 – Molins de Rei, Baix Llobregat, 15 febrer 1968)
Geòleg. Llicenciat en ciències naturals a la Universitat de Barcelona (1932), fou professor auxiliar d’aquesta universitat i catedràtic de geografia física a Oviedo (1948-59), estudià tectònica alpina a Grenoble (1949-53) i fou el primer catedràtic d’estratigrafia a Madrid.
Durant els anys 1936-39 aixecà el primer mapa geològic d’Andorra a escala 1:50.000, publicà nombrosos treballs sobre tectònica i morfologia del Prepirineu i del Pirineu català, i sobre la hidrologia càrstica del Sistema Mediterrani.
Creà el Servicio Geológico del Instituto de Estudios Asturianos i les revistes “Breviora Geologica Asturica” i “Speleon”. Fou un dels fundadors de l’Editorial Alpina, de Granollers (1949), i publicà a més diversos treballs de divulgació.
(Lleida, 15 maig 1889 – Barcelona, 14 juliol 1968)
Arquitecte. Titulat el 1914, any en que guanyà una càtedra a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i el 1924 fou arquitecte municipal de la ciutat.
Entre les seves obres, la majoria inspirades en el classicisme, cal citar el Casal del Metge (1919), el Palau de Comunicacions (1929) de Montjuïc, l’Escola de Nàutica, en col·laboració amb Joaquim Vilaseca, el Foment Nacional del Treball (1931-34), amb A. Barba i Miracle, i diverses cases de pisos (cases Cambó, 1921-25), totes a Barcelona. Restaurà edificis antics (Capitania General, 1928, i la Duana Nova) i fou el responsable de les abundoses restauracions del nucli antic de Barcelona. Construí l’hospital de Lleida i restaurà el castell de Peralada.
Publicà nombroses treballs en les “Memòries” de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, entitat a la qual pertanyia des del 1927; reuní en tres volums les restauracions municipals del 1927 al 1960 i en publicà diverses monografies des del 1958; i és autor, juntament amb d’altres arquitectes, de l’obra Architecture gothique civile en Catalogne (1935).
(Barcelona, 4 abril 1916 – 17 maig 1968)
Metge i catedràtic. Es llicencià a la Universitat de Barcelona i amplià estudis a Jena i Zuric. Catedràtic de patologia mèdica a Barcelona (1959-60) i a Salamanca (1960-64). Fou un destacat col·laborador del doctor Pedro i Pons: tingué una participació important en la seva Patología y clínica médica (1951).
Fundador de l’Escola d’Hematologia de la Universitat de Barcelona, on exercí un important mestratge. Presidí diverses associacions científiques, com la Sociedad Española de Medicina Interna (1966-68) i fou membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona i d’altres entitats estrangeres.
Va traduir el clàssic Manual de medicina interna de Domarus.
(l’Arboç, Baix Penedès, 15 abril 1908 – Barcelona, 21 octubre 1968)
Eclesiàstic, Francesc de nom de pila. Monjo benedictí i abat de Montserrat (1946-61). Ingressà a Montserrat el 1923, i el 1933 fou ordenat sacerdot; el 1939 va ésser nomenat prior, el 1941 elegit abat coadjutor de l’abat Antoni Maria Marcet i el 1946 proclamat abat titular.
Continuà l’obra del seu predecessor, però amb una personalitat molt definida i gran dinamisme, malgrat la seva mala salut. Aglutinant un equip cohesionat de col·laboradors, fomentà la reforma monàstica a Montserrat i als monestirs benedictins d’arreu de l’estat espanyol -dels quals va ésser visitador-, en la línia de Solesmes i Beuron.
Sota el seu abadiat Montserrat esdevingué un dels primers centres litúrgics del món i un dels centres espirituals i culturals més importants de Catalunya. Afavorí una plural formació intel·lectual dels monjos i promogué la investigació escripturística. Va fer grans obres arquitectòniques al monestir i a tot el santuari, que obrí a tots els estaments catalans en una acció de foment de l’espiritualitat i la cultura.
Les festivitats montserratines foren amb ell ocasions de redreçament i concòrdia del poble català, especialment la de l’Entronització de la Mare de Déu, el 27 d’abril de 1947. Lluità pel manteniment de la llengua catalana i, ajudant decididament els moviments de renovació cristiana de formació humana no tolerats pel règim, com l’escoltisme i els polítics clandestins, acollí els perseguits pel règim i defensà els presos.
Oposat públicament a la injustícia pública, féu unes declaracions de ressò mundial al diari “Le Monde” (1963), ja retirat (1961) del govern del monestir per motius de salut. Una maniobra de complicitat entre el Vaticà i el règim franquista aconseguí, el 1965, d’exiliar-lo a Itàlia (Viboldone, prop de Milà).
L’octubre de 1968, molt greu, el seu successor, Cassià Maria Just, pogué fer-lo retornar a Barcelona, on morí. El seu enterrament fou una manifestació de dol i d’afirmació nacional de tot Catalunya.
(Llers, Alt Empordà, 3 maig 1879 – Barcelona, 21 maig 1968)
Farmacèutic. Es llicencià a Barcelona el 1911. Establert a Figueres, a instàncies de l’oftalmòleg Francesc Agulló desenvolupà la preparació de la pomada oftàlmica a l’òxid groc de mercuri (fòrmula de Pagenstecher), que obtingué una àmplia difusió arreu del món i li permeté desenvolupar una empresa farmacèutica familiar, especialitzada en productes oftàlmics.
Trasllada l’empresa al Masnou, adquirí el 1921 l’apotecaria del monestir benedictí de Santa Maria la Real de Nájera (Logronyo), reinstal·lada al Masnou com a museu de farmàcia i medicina. El 1925 fundà els Laboratoris del Nord d’Espanya (els quals, després de la seva mort, reberen el nom de Laboratoris Cusí SA), que dirigí amb el seu germà Rafael.
El 1958 ingressà a l’Acadèmia de Farmàcia de Barcelona. Fou també membre de la germandat de Poblet.
(Girona, 14 agost 1894 – Tiana, Maresme, 12 setembre 1968)
Filòsof i historiador de la filosofia. Germà de Tomàs, amb el qual col·laborà de manera especial en la redacció de la Historia de la filosofía cristiana de los siglos XIII al XV (1939-43).
Exercí un eficaç mestratge tant en l’ensenyament mitjà com a la Universitat de Barcelona, d’on fou dotze anys professor auxiliar i, després, catedràtic (1951-64). Es féu remarcar amb una innovadora tesi doctoral: Ensayo sobre el voluntarismo de Duns Scot (1923).
Membre de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1944) i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1955), president de la Société Internationale pour l’Etude de la Philosophie médiévale (1964) i membre de l’Escola Lul·lística de Mallorca.
Es dedicà a l’estudi del pensament català medieval, especialment de Ramon Llull i d’Arnau de Vilanova, de les obres dels quals féu l’edició crítica. Autor d’El lul·lisme (1957) i de La filosofía universitaria en Cataluña durante el segundo tercio del siglo XIX (1964).
(Barcelona, 1968 – )
Organització d’esquerra revolucionària. Influïda per la Revolució Cultural xinesa i pels Fets de Maig francesos, aplegà elements procedents de diverses escissions del PSUC. El 1970 es transformà en l’Organització Comunista -i el 1973 esdevingué Organització Comunista d’Espanya- en assolir una implantació estatal.
Incorporada a l’Assemblea de Catalunya (1972), l’any 1974 el sector més moderat i possibilista (J. Solé Tura, A.C. Comín, J. Borja) l’abandonà i creà Bandera Roja de Catalunya, que, el mateix any, ingressà al PSUC.
Adscrita al marxisme-leninisme i al pensament de Mao Zedong, propugnà per a Espanya una república democràtica i federal com a transició al socialisme. Tenia com a principals publicacions “Bandera Roja” (des del 1968), “Estrella Roja” al Principat (d’ençà del 1970) i “El Comunista” al País Valencià.
(Sarral, Conca de Barberà, 22 maig 1883 – Barcelona, 8 octubre 1968)
Periodista i polític. Durant la seva joventut exercí el magisteri. Deixà aquesta activitat pel periodisme, que inicià a Tarragona i continuà a Barcelona, on fou redactor, des del 1906, del diari “El Poble Català”, òrgan del Centre Nacionalista Republicà. L’abandonà en 1914, arran del pacte entre el seu partit i els radicals, llavors passà a militar a la UFNR fins al 1914, després ho fou d’Acció Catalana.
Fou redactor d’altres publicacions i en 1915-18 dirigí la revista “Iberia”, destinada a fer propaganda de la causa dels aliats. Col·laborà a “La Publicitat”. Fou corresponsal a Barcelona de l’agència Havas.
Fou governador civil de Girona (1931-32) i de Barcelona (1933). L’any 1936 fou elegit diputat a les Corts espanyoles per Barcelona. S’exilià a Perpinyà (1939), però retornà a Barcelona (1948) i presidí el clandestí Consell de Forces Democràtiques de Catalunya (1958-68). Fou fundador de l’Agència Fabra, i un dels fundadors dels “Quaderns polítics, econòmics i socials” (1945-47).
La primera part de les seves Memòries polítiques, que ressenya el període 1890-1917, ha vist la llum amb bon èxit en 1963. Pòstumament han estat editats el segon i el tercer volum de les seves Memòries polítiques (1918-1936) i (1936-1940) publicats el 1977 i el 1983 i Catalunya, paradís perdut (1984).
Dades dels Països Catalans 