(Barcelona, 5 març 1894 – 27 setembre 1961)

Escriptor. Fill de l’historiador Ferran de Sagarra i de Siscar i germà d’Ignasi. Llicenciat en dret (1914) a Barcelona, es traslladà a Madrid per seguir la carrera diplomàtica, que mai no arribaria a acabar.

De jove sentí ja una gran atracció per la poesia, fonamentada per l’amistat que l’unia amb alguns poetes catalans, com Joan Maragall, Joan Alcover, Josep Carner i Costa i Llobera. Havent guanyat el 1913 l’englantina als Jocs Florals de Barcelona, l’any següent publicava el Primer llibre de poemes.

Adscrit a uns corrents tradicionals renovats pel seu do imaginatiu, lingüístic i fins èpic, la seva poesia versa sobre temes religiosos, paisatge, amor i pàtria, que canta a un ritme festiu revestit de fina oratòria.

Tota la seva obra poètica oscil·la entre un simbolisme amorós i el gust per les coses de la terra (Cançons d’abril i de novembre, 1918; Poemes i cançons, 1922; Cançons de rem i de vela, 1923; Cançons de totes les hores, 1925). D’altres títols, com El mal caçador (1916), El comte Arnau (1928) i El poema de Nadal (1931) són composicions de tema èpic basades en llegendes populars catalanes.

El valor de la seva lírica radica en les imatges vives i directes i en un llenguatge ric, plàstic, terral i popular, après per experiència personal. En una última etapa adoptà un to més escèptic: Àncores i estrelles (1936) i Entre l’equador i els tròpics (1945).

L’amistat amb el dramaturg Ignasi Iglésias l’impulsà també a escriure teatre, gènere que cultivà des d’una posició inicial poeticomodernista. Valent-se de temes rurals, crea uns personatges esquerps, en consonància amb la psicologia dels poemes. La primera obra que va escriure fou Rondalla d’esparvers (1918), poema dramàtic. Més endavant seguiren altres peces inspirades en temes populars, com L’estudiant i la pubilla (1920), El foc de les ginesteres (1920), Les veus de la terra (1923) i El matrimoni Senet (1924).

En uns moments en què la complexitat del món modern implica una renovació total de les formes escèniques, Sagarra es manté i insisteix en uns certs motlles tradicionals; el fet mateix de situar l’acció en èpoques anteriors confereix a les seves obres un to volgudament anacrònic. Són representatives d’aquesta etapa Marçal Prior (1926), Les llàgrimes d’Angelina (1928), La filla del Carmesí (1929), La corona d’espines (1930) i L’hostal de la Glòria (1931).

Donà una nova orientació al seu teatre a partir de La fortuna de Sílvia (1947), escrita en una prosa expressiva i poemàtica, en la qual l’ambient i el llenguatge s’adapten a l’època; cal situar també dins la mateixa línia Galatea (1948). Però Amb les vinyes del Priorat (1950) i L’hereu i la forastera (1949) tornà als temes tradicionals, en els quals va esdevenir el representant del teatre català de postguerra. Darreres obres seves són La ferida lluminosa (1954), La paraula de foc (1956) i Soparem a casa (1960).

Com a novel·lista s’inicià amb Paulina Buxareu (1919) i destacà per la cruesa de la descripció dels costums de l’alta societat barcelonina, a Vida privada (1932). Són importants les seves traduccions en vers de La Divina Comèdia i del teatre de Shakespeare. El 1954 publicà les seves Memòries.

Cal remarcar la popularitat de Sagarra al carrer pels seus èxits com a dramaturg, per la divulgació d’alguns dels seus poemes o obres –El poema de Nadal (1931)- i per la seva tasca periodística, recollida a Cafè, copa i puro (1930) i L’aperitiu (1937).

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1942, en presidí la secció filològica el 1959.

Fou el pare del també escriptor Joan de Sagarra i Devesa.