(Barcelona, 23 juliol 1883 – 1957)
Advocat i polític. Format al Centre Nacionalista Republicà, fou una figura preeminent al Partit Republicà Radical; detingué la presidència de la minoria d’aquest grup, després del 1931, a l’ajuntament de Barcelona. Conseller de Finances de la Generalitat (1931-32).
Redactor d’“El Poble Català”. Autor d’una novel·la (Aiguaforts) i d’obres dramàtiques (La barcelonina, Boi el meravellós, Deslliurança, 1904, etc).
(Tivissa, Ribera d’Ebre, 15 novembre 1887 – Barcelona, 2 gener 1957)
Periodista. Es llicencià en dret a la universitat de Barcelona i fou notari de la ciutat.
Dirigí la revista “Catalunya Social” des d’on s’interessà pel corporativisme.
Publicà el recull Vida que passa (1927).
(Granollers, Vallès Oriental, 23 juny 1887 – Buenos Aires, Argentina, 18 maig 1957)
Periodista i escriptor. Fou redactor de “La Tribuna”, “La Publicidad” i “L’Esquella de la Torratxa”, fou corresponsal a França del “Diario Gráfico”, durant la Primera Guerra Mundial. Arribà a director d'”El Heraldo de Madrid” (1927).
S’exilià el 1939 a l’Argentina, on publicà a “Catalunya”, de Buenos Aires, records de la vida bohèmia de Barcelona.
És autor de diverses obres teatrals, entre les quals El cavaller immoral, La dona verge i Les dones del music-hall, i altres de tipus musical.
(Barcelona, 4 juny 1867 – 16 setembre 1957)
Militar i erudit. Fill d’Antoni Faraudo i Stagno. Pertanyia al cos d’intendència i arribà fins al grau de general. Combaté a la guerra colonial de Cuba (1895-98), i posteriorment fou enviat a Jamaica i al Canadà.
Tornà a Barcelona i, paral·lelament a la seva carrera militar, es dedicà a les edicions de texts catalans medievals, com Recull de textes catalans antichs (1906-12, en col·laboració), principalment de caràcter científic: Llibre de la figura de l’ull d’Alcoatí (1933), Les lletres de batalla canviades entre Lluís Cornell i Galceran de Besora (1936), Llibre de les medicines particulars, d’Ibn Wäfid (1943), Llibres de totes maneres de confits (1946), Textos astronòmics en un manuscrit català (1948), El texto primitivo inédito del “Tractat de les mules” de mossén Manuel Díez (1949), El “Llibre de sent Savi”, recetario de cocina catalana medieval (1951).
Aplegà materials per a un diccionari català medieval, del qual donà una mostra en Consideracions entorn d’un pla de glossari raonat de la llengua catalana medieval (Buenos Aires, 1943).
Estudiós de Rabelais, va traduir el Gargantua (1929) en un català medievalitzant i ric. Interessat en temes extravagants o rars. Era membre de la Société des Études Rabelaisiennes de París i fou nomenat membre adjunt de l’Institut d’Estudis Catalans (1953).
Signà, de vegades, com a Lluís Deztany.
(Barcelona, 1957 – )
Publicació de l’Institut del Teatre, dedicada a la investigació teatral. Aparegué amb el nom d’“Estudios Escénicos” i dirigida per Guillem Díaz-Plaja.
En una primera etapa (1957-69), íntegrament en castellà, n’aparegueren 13 volums. A partir del número 14 (1972) fou dirigida per Xavier Fàbregas; publicà articles en qualsevol llengua romànica i cada número contenia un text sovint inèdit i l’estudi sobre l’autor.
Aquesta etapa es clogué amb el número 21 (1976), en què la revista fou suspesa per raons econòmiques.
Ja amb el títol catalanitzat, fou represa el 1982; els articles són publicats en català, amb un resum en castellà, francès i anglès.
Bé que amb una orientació predominantment històrica, evolucionà vers l’estudi de les formes dramàtiques i de la semiologia de l’espectacle.
Enllaç: Estudis Escènics
(Sabadell, Vallès Occidental, 17 abril 1873 – Buenos Aires, Argentina, 16 setembre 1957)
Pintor i gravador. Va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i becat a Madrid (1892) i a Roma (1894-96).
Va conrear el gènere històrico-anecdòtic i demostrà un gran ofici i una gran precisió (Una manifestació obrera, La mort de Rafael de Casanova, El Corpus de Sang, 1907).
El seu academicisme li valgué l’oposició dels seus contemporanis, compromesos en els corrents avantguardistes del segle XX.
El 1910 emigrà a Buenos Aires, on fou director de l’Escuela de Bellas Artes.
(Barcelona, 1874 – 1957)
Decorador i pintor. Format a Alemanya. Fou membre del Cercle Artístic de Sant Lluc.
Cofundador de la casa J. Esteva i Companyia de Barcelona, que fou una de les primeres firmes de la decoració modernista.
Entre les seves obres sobresurt, a Barcelona, la decoració de la casa Pérez-Samanillo -actual Cercle Eqüestre- i la de la porta del Trentenari de la Casa de la Ciutat (1929), aquesta amb un esperit renaixentista.
Estigué associat als seus parents Hoyos.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 2 febrer 1874 – Barcelona, 4 maig 1957)
Escultor, decorador i comediògraf.
Tot i que escriví algunes comèdies (Una poma per la set, Homenots), és conegut per les seves personals escultures de terra cuita policromada de gust modernista, un dels símbols més divulgats d’aquest moviment artístic. Deixeble de Josep Campeny.
També treballà en el disseny de diorames i realitzà els capgrossos de la processó de Vilanova i la Geltrú (1949).
(Barcelona, 25 abril 1905 – Manchester, Anglaterra, 30 març 1957)
Metge. Durant la guerra civil (1936-39) organitzà els serveis de transfusió de sang de l’exèrcit de la República.
En acabar la guerra passà a la Gran Bretanya, des d’on col·laborà amb els diversos serveis sanitaris dels aliats. Des del 1940 dirigí el Departament de Patologia de l’hospital Ancoats de Manchester, i nou anys més tard el del Boot Hall Children’s Hospital, i el del Monsall Hospital, d’aquesta mateixa ciutat.
Publicà Anàlisi i tècnica exploratòria de la glàndula hepàtica (1934). El 1947 li fou atorgat el premi Prat de la Riba per l’estudi Histopatologia d’una capa d’epiteli semiescamós pla que cobreix les mucoses digestives.
Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1950.
(Barcelona, 9 juny 1886 – 20 juny 1957)
Escultor. Estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona i amb Eusebi Arnau.
Residí una llarga temporada a París (1905-25), on treballà en cases de decoració i exposà (1919-25) a la Société National de Beaux Arts i al Salon d’Automne.
Reinstal·lat a Barcelona (1925), combinà el classicisme acadèmic, herència de l’estada a França, amb el noucentisme encara vigent a Catalunya.
Es destacà en l’escultura de petit format: Noia nua, Nu de dona, A la platja, etc, i en els retrats: Ricard Canals, Xavier Nogués, Pompeu Fabra, Josep Pla, etc.
Dades dels Països Catalans 