(Barcelona, 1896 – 1957)
Pintor. Fill i deixeble de l’escultor Josep Llimona i Bruguera, i germà de Maria i de Lluís.
Estudià els grans mestres a Itàlia, Bèlgica i França. A partir del 1933 exposà sovint a la sala Parés.
La seva primera època està marcada per la influència de les obres del Greco. La segona època, de plena maduresa, inspirada en Renoir, és d’estil i tècnica impressionistes.
Pintà diversos gèneres, com paisatges, figures i nus femenins.
(Barcelona, 1903 – 1957)
Escultor. Féu el seu aprenentatge amb Joan Borrell i Joan Rebull.
Exposà per primera vegada, a Barcelona, el 1929. Obtingué diversos premis importants, com a l’exposició del Nu (1933), del Cercle Artístic de Barcelona, on presentà un important Nu femení, i a l’exposició nacional de Madrid del 1934, on guanyà una primera medalla. Obtingué, a la postguerra, altres premis importants a Sevilla, Madrid i Barcelona, i participà, per invitació, a dues biennals de Venècia.
Fou professor a l’Institut-Escola de la Generalitat. Conreà també el dibuix. Té obres al Museu d’Art Modern de Barcelona.
La seva obra s’inclou dins la tendència postnoucentista, encara que hi ha un interès ben clar per buscar un major realisme.
(Barcelona, 16 juliol 1885 – 24 juliol 1957)
Pianista i compositor. Germà del pintor Ramon.
Estudià a l’Escola Municipal de Música i més tard amplià els seus coneixements en el conservatori de música de Brussel·les (1909-11).
Destaquen en la seva producció tres ballets, un scherzo per a dos pianos, algunes cançons i Dues peces en estil antic, per a piano.
(Barcelona, 20 octubre 1957 – )
Realitzador de televisió i director de cinema.
Vinculat a l’experimentalisme, ha realitzat nombrosos documentals culturals (Gaudí, 1987-89; Buñuel, 1989; Les variacions Gould, 1993) i el llargmetratge Antártida (1994).
El 1992 dirigí les cerimònies d’inauguració i clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona.
Vinculat a la primera època de TV3 com a responsable del programa Arsenal, des del 1997 dirigí Barcelona Televisió.
(Barcelona, 1875 – la Selva del Camp, Baix Camp, 8 març 1957)
Metge i historiador. Vinculat a les terres tarragonines. Publicà diverses obres sobre el monestir de Poblet.
Fou membre de la Comissió de Monuments de Tarragona (1928) i de la Societat Arqueològica de Tarragona (1932), i el primer president de l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus (1947).
(Barcelona, 23 juliol 1883 – 1957)
Advocat i polític. Format al Centre Nacionalista Republicà, fou una figura preeminent al Partit Republicà Radical; detingué la presidència de la minoria d’aquest grup, després del 1931, a l’ajuntament de Barcelona. Conseller de Finances de la Generalitat (1931-32).
Redactor d’“El Poble Català”. Autor d’una novel·la (Aiguaforts) i d’obres dramàtiques (La barcelonina, Boi el meravellós, Deslliurança, 1904, etc).
(Tivissa, Ribera d’Ebre, 15 novembre 1887 – Barcelona, 2 gener 1957)
Periodista. Es llicencià en dret a la universitat de Barcelona i fou notari de la ciutat.
Dirigí la revista “Catalunya Social” des d’on s’interessà pel corporativisme.
Publicà el recull Vida que passa (1927).
(Granollers, Vallès Oriental, 23 juny 1887 – Buenos Aires, Argentina, 18 maig 1957)
Periodista i escriptor. Fou redactor de “La Tribuna”, “La Publicidad” i “L’Esquella de la Torratxa”, fou corresponsal a França del “Diario Gráfico”, durant la Primera Guerra Mundial. Arribà a director d'”El Heraldo de Madrid” (1927).
S’exilià el 1939 a l’Argentina, on publicà a “Catalunya”, de Buenos Aires, records de la vida bohèmia de Barcelona.
És autor de diverses obres teatrals, entre les quals El cavaller immoral, La dona verge i Les dones del music-hall, i altres de tipus musical.
(Barcelona, 4 juny 1867 – 16 setembre 1957)
Militar i erudit. Fill d’Antoni Faraudo i Stagno. Pertanyia al cos d’intendència i arribà fins al grau de general. Combaté a la guerra colonial de Cuba (1895-98), i posteriorment fou enviat a Jamaica i al Canadà.
Tornà a Barcelona i, paral·lelament a la seva carrera militar, es dedicà a les edicions de texts catalans medievals, com Recull de textes catalans antichs (1906-12, en col·laboració), principalment de caràcter científic: Llibre de la figura de l’ull d’Alcoatí (1933), Les lletres de batalla canviades entre Lluís Cornell i Galceran de Besora (1936), Llibre de les medicines particulars, d’Ibn Wäfid (1943), Llibres de totes maneres de confits (1946), Textos astronòmics en un manuscrit català (1948), El texto primitivo inédito del “Tractat de les mules” de mossén Manuel Díez (1949), El “Llibre de sent Savi”, recetario de cocina catalana medieval (1951).
Aplegà materials per a un diccionari català medieval, del qual donà una mostra en Consideracions entorn d’un pla de glossari raonat de la llengua catalana medieval (Buenos Aires, 1943).
Estudiós de Rabelais, va traduir el Gargantua (1929) en un català medievalitzant i ric. Interessat en temes extravagants o rars. Era membre de la Société des Études Rabelaisiennes de París i fou nomenat membre adjunt de l’Institut d’Estudis Catalans (1953).
Signà, de vegades, com a Lluís Deztany.
(Barcelona, 1957 – )
Publicació de l’Institut del Teatre, dedicada a la investigació teatral. Aparegué amb el nom d’“Estudios Escénicos” i dirigida per Guillem Díaz-Plaja.
En una primera etapa (1957-69), íntegrament en castellà, n’aparegueren 13 volums. A partir del número 14 (1972) fou dirigida per Xavier Fàbregas; publicà articles en qualsevol llengua romànica i cada número contenia un text sovint inèdit i l’estudi sobre l’autor.
Aquesta etapa es clogué amb el número 21 (1976), en què la revista fou suspesa per raons econòmiques.
Ja amb el títol catalanitzat, fou represa el 1982; els articles són publicats en català, amb un resum en castellà, francès i anglès.
Bé que amb una orientació predominantment històrica, evolucionà vers l’estudi de les formes dramàtiques i de la semiologia de l’espectacle.
Enllaç: Estudis Escènics
