(Barcelona, desembre 1945 – 1952)
Agrupació política. Constituïda sota la presidència de Pous i Pagès.
S’hi aplegaren la majoria dels partits catalans que reconeixien la Generalitat a l’exili.
(Perpinyà, 1 setembre 1873 – Tolosa, Llenguadoc, 16 agost 1952)
Historiador. Dedicà la major part de les seves obres a l’estudi de la història medieval dels Països Catalans. Fou professor de les Universitats de Montpeller (1903) i de Dijon (1905), catedràtic de la Facultat de Lletres de Tolosa (1910) i membre corresponent de la Real Academia de la Historia de Madrid, de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1905) i de l’Institut d’Estudis Catalans (1945).
Entre els seus treballs d’història general sobresurten La société féodale (1923), Histoire du Roussillon (1923), en col·laboració amb Pere Vidal, i L’Effondrement d’un Empire et la naissance d’une Europe, IXº-XIº siècles (1941).
S’especialitzà en l’estudi de l’època carolíngia i del segle XV: Les origines de la première Maison comtal de Barcelona (1900), Louis XI, Jean II et la révolution catalane (1461-1473) (1903), La question des Pyrénées et la Marche d’Espagne au Moyen Age (1947), etc.
(Reus, Baix Camp, 24 abril 1870 – Barcelona, 30 novembre 1952)
Arquitecte i polític. Estudià a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i va ésser deixeble d’Antoni Gaudí, amb qui col·laborà i de qui adoptà certs traçats funiculars d’estabilitat.
Són obres seves la casa El Frare Blanc de l’avinguda del Tibidabo, la casa Golferichs de la Gran Via, a Barcelona, i el pont neogòtic que uneix els edificis del Palau de la Generalitat per sobre el carrer del Bisbe.
Militant de la Lliga Regionalista, col·laborà amb Prat de la Riba a la Mancomunitat i fou regidor per Barcelona. Presidi el Cercle Artístic de Sant Lluc en dues etapes: 1904-06 i 1912-14.
(Berga, Berguedà, 8 juliol 1876 – Solsona, Solsonès, 23 agost 1952)
Missioner claretià. Professà el 1892 i el 1900 s’ordenà de sacerdot. Es doctorà en ambdós drets a Roma.
El 1905 anà a Madrid, on organitzà congressos, fundà revistes, promogué missions i assolí fama de polígraf.
Conseller (1922) i sotsdirector de l’Institut Claretià, promogué la creació del Temple i del Col·legi Internacional de Roma; el 1934 fou procurador de l’Institut a Roma i consultor de diversos dicasteris de la cúria romana.
Publicà El Código Canónico… aplicado a España (1918) i obres de tema religiós.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 15 gener 1877 – Barcelona, 13 setembre 1952)
Publicista. Perit agrícola, doctorat en dret (1897) i llicenciat en ciències i en farmàcia (1911).
Director (des del 1918) de la “Revista de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre” i de la biblioteca d’aquesta institució. El 1928 fou president i vicepresident de la Federació Agrícola Catalano-Balear.
Col·laborà a la fundació de l’Escola Superior d’Agricultura de la Mancomunitat de Catalunya i creà, al Masnou, la col·lecció ampelogràfica per al millorament de les diverses varietats de ceps.
Fou desposseït per la Dictadura de Primo de Rivera de la càtedra de comptabilitat agrícola de la Universitat Nova de la Mancomunitat (1924).
Publicà dues novel·les: La plaça de Sacanell (1899) i El meu amic Modest (1933). La seva bibliografia de temes agrícoles comprèn els títols Compendio de agricultura moderna, Vocabulari català d’Agricultura i Indústries, La “rabassa morta”, su historia, conflictos y soluciones i Lecciones de viticultura y enología.
(Seva, Osona, 8 gener 1952 – )
Dibuixant i escriptora. Es formà a Llotja, a l’Escola d’Arts i Oficis i a l’Escola Eina, de Barcelona.
S’ha especialitzat en la il·lustració del llibre infantil i juvenil, en què s’ha manifestat com una gran colorista. Destaca, sobretot, com a creadora d’un món personalíssim de personatges.
Col·labora habitualment en diverses revistes i editorials. Li han estat atorgats diversos premis de il·lustració. Directora de la revista “Tretzevents”.
(Barcelona, 30 novembre 1952 – )
“Cesc Gelabert” Coreògraf i ballarí. Autodidacte, s’inicià en la dansa en el grup d’A. Maleras, i ja el 1972 presentà les seves primeres coreografies.
Amb la ballarina L. Azzopardi formà la companyia Gelabert/Azzopardi (1986). També ha realitzat coreografies per a diverses òperes i obres de teatre.
El 1996 obtingué el premi Nacional de Dansa.
(Sueca, Ribera Baixa, 16 març 1871 – Barcelona, 18 març 1952)
Naturalista. Doctor en ciències naturals, va ésser catedràtic d’història natural a l’Institut General i Tècnic de Palma de Mallorca (1900-13) i de biologia a la Universitat de Barcelona (1913-41).
Fou elegit regidor de Palma de Mallorca el 1904 i nomenat alcalde accidental el 1906.
Va escriure Aves de Cataluña (1912), Diccionario tecnológico de biología (1931), Manual de zoología (1938), etc.
(Barcelona, 1952 – 9 maig 2013)
Fotògraf. És llicencià en història de l’art. Inicià la seva activitat artística el 1969 i féu la primera exposició individual el 1973.
En les seves fotografies tracta críticament la realitat.
Exercí la docència. Fou membre de l’equip directiu del departament de fotografia de la Fundació Joan Miró.
(Reus, Baix Camp, 16 juliol 1952 – )
Nedador. Als onze anys entrà al Club Natació Sabadell, on destacà aviat, especialment als campionats d’Espanya del 1968, a partir dels quals ha estat en 41 ocasions recordista nacional i arribà a finalista olímpic (1968).
El 1975 va guanyar quatre medalles als campionats d’Europa i als Jocs del Mediterrani (Alger).
Es retirà el 1976, després de quedar semifinalista en els Jocs Olímpics de Montreal.
Dades dels Països Catalans 