Arxiu d'etiquetes: 1943

Massó i Torrents, Jaume

18 Respostes

(Barcelona, 9 novembre 1863 – 11 setembre 1943)

Editor, erudit i escriptor. A divuit anys, formà part del grup fundador de “L’Avenç”, revista de la qual fou director i on exposà les idees del modernisme. També ho féu a través de l’editorial del mateix nom. Fou amb la peça teatral La fada (1897) que es mostrà com un representant d’aquest moviment. Estudiós de la literatura catalana antiga, pertanyia a l’escola de Milà i Fontanals, i es dedicà a la poesia trobadoresca en relació amb la catalana.

Edità, entre altres, la traducció catalana del Decameró i de Gesta Comitum, la “Revista de Bibliografia Catalana” i escriví treballs d’importància capital per a l’estudi de la literatura, com ara la Bibliografia dels antics poetes catalans (1914), base del monumental Repertori de l’antiga literatura catalana (1923). En són altres estudis L’antiga escola poètica de Barcelona (1922) i La cançó provençal en la literatura catalana (1923).

En el camp de la història adquirí relleu com a tractadista d’història medieval amb la Historiografia de Catalunya en català (1906). Una part de la seva obra queda reflectida en el llibre de memòries Cinquanta anys de vida literària (1934). Com a creador publicà Croquis pirinencs (1896), els poemes Llibre de cor (1888) o la novel·la Desil·lusió (1904).

Políticament fou del Centre Català, la Unió Catalanista i del Centre Nacionalista Republicà. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

Guerrero i Moreno, Ricard

Deixa un comentari

(Madrid, 29 setembre 1943 – )

Microbiòleg. Catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona (1980) i de la Universitat de Barcelona (1988). President de la Societat Catalana de Biologia (1989-93).

Ha estat un dels primers investigadors sobre ecologia microbiana als Països Catalans i a l’estat espanyol, en particular sobre avaluació de riscs de la introducció al medi de microorganismes manipulats genèticament, el cicle de sofre de la natura, les comunitats de bacteris fototròfics en llacs d’origen càrstic, els tapissos microbians i la producció per determinats bacteris de plàstics biodegradables.

Cal destacar els seus estudis sobre les comunitats procariòtiques dels sistema càrstic del Pla de l’Estany i sobre l’estructura i la fisiologia dels tapissos bacterians del delta de l’Ebre.

Gual i Queralt, Adrià

39 Respostes

(Barcelona, 8 desembre 1872 – 21 desembre 1943)

Autor teatral, director d’escena, pintor i pedagog. Estudià a l’Escola de Belles Arts. Es dedicà a la pintura i, sobretot, al cartellisme. Atret pel teatre, intentà de reunir diverses tendències artístiques en una experiència escènica. Renovador del teatre català, hi introduí les noves concepcions d’A. Antoine. Considerà en l’obra teatral la importància del director, al qual supedità els actors.

Fundà el Teatre Íntim, amb la intenció de crear un art teatral en el qual l’escenografia tingués un paper preponderant; ambientà l’escenografia amb les seves qualitats de pintor. Donà a conèixer al públic català obres d’autors estrangers i catalans (Joan Maragall, Santiago Rusiñol i Joan Puig i Ferreter). L’any 1913 fundà l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, per iniciativa de Duran i Ventosa, convertida més tard en Institut del Teatre.

Com a autor teatral es va mantenir sempre dins els esquemes del modernisme, però amb un afany de renovació, que es fonamentava en la introducció de tendències simbolistes, que mirava de trencar amb la tradició del teatre realista en què es mantenia l’escena catalana. La seva primera obra, Nocturn (1896), unia la plàstica amb la literatura, els personatges eren abstraccions simbòliques d’un món irreal i impalpable. Seguiren Silenci (1897) i Misteri de dolor (1904), la seva millor peça, de concepció modernista, però amb tendència al naturalisme.

La resta roman en el corrent exposat en un principi: La culpable (1900), L’emigrant (1900), Blancafort (1901), La fi de Tomàs Reynald (1905), Les alegres comediantes (1913), Els pobres menestrals (1908) i La matinada (1910). Donzell qui cerca muller (1910), assaig de teatre poètic, fou de les ben acollides. Té, també, La pobra Berta (1901), La comèdia extraordinària de l’home que va perdre el temps (1914) i Hores d’amor i de tristesa (1918). Són importants les seves memòries Mitja vida de teatre (1960).

Figurà com a director artístic de la societat Barcinógrafo, en la qual dirigí cinc pel·lícules.

Fou el pare de Josep i d’Adrià Gual i de Sojo.

Castellet i Solanas, Manuel

Deixa un comentari

(Barcelona, 19 desembre 1943 – )

Matemàtic. Format a l’escola de B. Eckmann de Zuric. Catedràtic de geometria i topologia a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ha treballat en qüestions de topologia algèbrica, especialment de teoria d’homotopia. Des del 1976 ha impulsat a la Universitat Autònoma de Barcelona la creació d’un grup per a la recerca en topologia.

Ha estat secretari general (1990-92), vice-president (1992-95) i president (des del 1995) de l’Institut d’Estudis Catalans.

Fou president de la Secció de Matemàtiques de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (1978-82) i fundador i director del Centre de Recerca Matemàtica (1984), dependent de l’IEC. Membre de les Societats Matemàtiques Suïssa, Alemanya i Americana.

Ha contribuït a situar la matemàtica catalana a nivell d’igualtat amb la dels països més avançats.

El 1991 li fou concedida la medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic.

Casas i Carbó, Joaquim

4 Respostes

(Barcelona, 22 febrer 1858 – 10 maig 1943)

(o Casas-Carbó)  Editor i escriptor. Fill i nét d’indianos, cosí germà del pintor Ramon Casas i Carbó. Milità a les files avançades del catalanisme i formà part, amb Jaume Massó i Torrents, del grup fundador de la revista “L’Avenç” (1881).

Amb la seva tasca d’editor i publicista influí de manera considerable en el moviment modernista, mitjançant les publicacions de la Biblioteca Popular de l’Avenç, per a la qual traduí Ibsen (Els espectres), Goldoni, Tolstoi, etc.

Fou dels primers que propugnaren d’adoptar les reformes ortogràfiques de la llengua catalana fetes per Pompeu Fabra. Col·laborà sovint a la revista “Catalonia” (1898-1900).

Militant de la Lliga Regionalista, se’n separà el 1906 i ingressà al Centre Nacionalista Republicà.

Publicà Catalònia (Assaigs nacionalistes) (1908) i, com a partidari de l’iberisme, també publicà Set Odes (1933), El problema peninsular (1933), Blancs, negres, grocs (1935), Del present i del pròxim avenir (1935).

Cabré i Pla, Anna

Deixa un comentari

(Barcelona, 1943 – )

Geògrafa. Cursà estudis de ciències polítiques i demografia a la universitat de París el 1968. Fou professora d’anàlisi demogràfica a les universitats de Mont-real (1969), Chicago (1969), Sorbona (1970), Nanterre (1970-78) i al Col·legi de Mèxic (1973 i 1981). Des del 1978 fou professora de la Universitat Autònoma de Barcelona i, des del 1984, directora del Centre d’Estudis Demogràfics.

Doctorada l’any 1989, és autora de nombrosos articles sobre demografia. La seva carrera professional ha estat molt lligada a Jordi Nadal i Oller, i ha col·laborat en diverses ocasions amb Isabel Pujadas i Rúbies. També s’interessà pels temes de prospectiva demogràfica i geografia històrica de la població de Catalunya.

Boadella i Oncins, Albert

4 Respostes

(Barcelona, 29 juliol 1943 – )

Mim, actor i director teatral. Als deu anys es traslladà a París, a casa d’un germà seu escultor, on estudià. Passà després pel centre dramàtic d’Estrasburg i retornà a Barcelona, a l’Institut del Teatre.

Es va iniciar com a mim i el 1962 fou un dels fundadors de la companyia Els Joglars. Des d’aleshores, la seva trajectòria i evolució són pràcticament les d’aquesta companyia, amb un estil personal i provocador.

Dels seus espectacles, creats sempre a partir d’idees pròpies, destaquen Àlies Serrallonga (1974), La torna (1977), Teledeum (1983), El Nacional (1994), Ubú president, etc. (1995). Fora dels espectacles d’Els Joglars ha dirigit el muntatge del Teatre Lliure Operació Ubú (1981).

L’any 2007 va anar a viure i a treballar a Madrid.

Bartolozzi i Lozano, Rafael

2 Respostes

(Pamplona, Navarra, 15 març 1943 – Tarragona, 22 març 2009)

Pintor i polític. Establert a Catalunya. Cursà estudis a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i a la de Pintura Mural Contemporània de Sant Cugat del Vallès. La seva obra, de tendència abstracta, conté elements figuratius eròtics, els quals tendeix a polemitzar cada vegada més.

Ha treballat conjuntament amb E. Arranz i Bravo, amb el qual féu les decoracions murals de la fàbrica Tipel de Parets del Vallès (1971) i de la casa de Camilo José Cela a Mallorca (1979), així com també nombroses escultures, com Alfa & Omega, situada al mar davant la platja de Torredembarra. A la dècada de 1980 va participar a la Bienal de Venècia.

Instal·lat a Vespella de Gaià (Tarragonès), d’on fou alcalde durant dotze anys, plasmà en una sèrie de teles exposades poc després els devastadors efectes de l’incendi que arrasà el terme l’estiu de 1994.

El 2003 va constituir la Fundació Bartolozzi dedicada a la conservació de la seva obra i a la investigació plàstica.

Arnella i París, Jaume

Deixa un comentari

(Barcelona, 5 maig 1943 – )

Cantant i instrumentista. La seva carrera professional començà el 1967 amb el Grup de Folk, formació amb la qual enregistrà dos discs. Posteriorment formà part de grups emblemàtics de l’escena de la música popular catalana com Els Sapastres, la Cobla Cotofluix i l’Orquestrina Galana.

El 1973 inicià la seva carrera en solitari col·laborant assíduament amb el pianista Rafael Sala. A partir del 1987 s’ha dedicat a cantar romanços tradicionals i de composició pròpia.

De la seva àmplia discografia cal destacar Cançons de vi i de taberna (1975), Eròtica monàstica (1995) i La raó al desig (1997), sobre texts de poetes catalans contemporanis. El 1991 rebé el Premi Nacional com a Intèrpret de Música Tradicional.

Enllaç web:  Jaume Arnella

Aiguader i Miró, Jaume

6 Respostes

(Reus, Baix Camp, 24 juliol 1882 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 30 maig 1943)

Polític, metge i periodista. Germà d’Artemi.

Membre de la Unió Socialista de Catalunya, entrà posteriorment a formar part del grup de Macià, Estat Català, del directori del qual fou aviat membre (1924). Fou present en el pacte de Sant Sebastià (1930). Intervingué en la formació del partit d’Esquerra Republicana de Catalunya i fou elegit diputat a Corts per aquest grup de 1931 a 1936.

Fou alcalde de Barcelona (1931-33) i, començada la guerra civil, ministre sense cartera en el segon govern Largo Caballero (novembre 1936) i ministre de Treball i Assistència Social en el primer (maig 1937) i segon (abril 1938) govern Negrín. Dimití del segon govern, l’agost del mateix any, perquè creia que el govern republicà lesionava alguns drets de la Generalitat. Acabada la guerra, es retirà a França i passà després a Mèxic (1941), on morí.

Obres: Aspecte social de les infeccions sexuals en el matrimoni (1912), La fatiga obrera (1929), Amb Catalunya i per Catalunya (1930), Catalunya i la revolució (1931) i El problema de l’habitació obrera a Barcelona (1932). Fou director de “Monografies Mèdiques” (1926-37) i col·laborà en nombroses revistes.