(Vic, Osona, 21 desembre 1889 – Buenos Aires, Argentina, agost 1935)
Periodista i promotor cultural. Col·laborador d’“En Patufet” i “L’Escena Catalana”.
A 20 anys se n’anà a l’Argentina, on escriví en nombroses revistes catalanes. Fou president del Casal Català i propulsà els Jocs Florals de Buenos Aires. Fundà una filial de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i presidí la delegació de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.
(Santa Coloma de Gramenet, Barcelonès, 16 agost 1935 – Madrid, 21 febrer 2022)
Torero. Debutà a Castelló de la Plana (1956). Un dels més elegants de l’època, tant amb la capa com amb la muleta, faltava sovint a l’hora de matar.
Es retirà l’any 1983.
(Barcelona, 1935 – 1979)
Conjunt d’instrumentistes i cantants. Especialitzats en la música occidental del segle XII al XVI. Fou fundat per Josep M. Lamaña, i començà a actuar en públic el 1936.
Ha actuat en els principals festivals de música d’arreu d’Europa, i ha fet enregistraments per a la ràdio i la televisió de França, Anglaterra, EUA i Espanya. Té una nombrosa i selecta discografia.
A la seva dissolució, el seu important fons d’instruments musicals i facsímils de partitures antigues passaren a formar part del Museu de la Música de Barcelona.
(Barcelona, 1929 – Catalunya, 1935)
(AAV) Associació cultural, fundada per defensar i restaurar el patrimoni artístic de Catalunya. Fou patrocinada per Feliu Elias i promoguda per diverses entitats barcelonines.
La seva activitat se centrà, d’un bon principi, en l’elaboració de denúncies i informes tècnics, i en obres de restauració, dirigides, en molts casos, pels arquitectes Jeroni Martorell i Cèsar Martinell.
Entre els edificis que restaurà o col·laborà a fer-ho, cal esmentar les esglésies de Santa Coloma i Sant Joan de Caselles a Andorra, el claustre de Santa Maria de Mur, Sant Climent de Coll de Nargó, Sant Miquel de Lillet, Santa Maria de Castellfollit de Riubregós, la Palma d’Ebre, Sant Ponç de Corbera, el retaule del Roser de Mataró, o la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.
(Barcelona, 1935 – )
Associació municipal constituïda per tal de conservar i millorar el patrimoni urbanístic de Barcelona.
Abans d’esclatar la guerra civil ja havia aconseguit que l’allargament de la Diagonal fins a Esplugues de Llobregat tingués una amplària més gran que no la del traçat inicial.
Suspeses les seves activitats amb la victòria franquista, les reprengué el 1952. Organitzà actes cívics, promogué campanyes populars i participà en accions col·lectives a favor de l’ús del català.
L’any 1981 creà un premi anual a la millor obra de restauració d’edificis.
(Barcelona, 21 gener 1887 – 1 novembre 1935)
Historiador. Format a la Universitat de Barcelona i, sobretot, als Estudis Universitaris Catalans, on fou deixeble de Rubió i Lluch i on tingué diversos companys amb els quals col·laborà en la preparació dels Documents per la història de la cultura catalana mig-eval de Rubió i Lluch.
Participà en l’organització del Congrés de la Llengua Catalana del 1906, féu investigacions en diversos arxius de Catalunya i inicià l’ordenació de l’Arxiu del Mestre Racional, que Prat de la Riba havia instal·lat al Palau de la Generalitat per iniciativa de l’Institut d’Estudis Catalans. Amplià estudis a Roma i a París, d’on hagué de marxar durant la guerra de 1914-18.
Secretari redactor de la Secció Històrico-arqueològica de l’Institut, en fou membre adjunt (1916) i, després, numerari (1918); fou secretari de la dita secció i, accidentalment, secretari general de l’Institut.
Professor, durant molts anys, d’història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans, explicà també història de l’art en els cursos organitzats durant la Dictadura de Primo de Rivera per la Federació Catalana d’Estudiants Catòlics. Fou membre del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya i del Consell de Cultura de la Generalitat. Col·laborà en les principals revistes erudites del país.
Entre els seus treballs, cal recordar Inventari dels béns de la cambra reyal en temps de Jaume II, Pere Becet (amb F. Valls i Taberner), Inventaris inèdits de l’Ordre del Temple a Catalunya (amb Jordi Rubió i R. d’Alòs-Moner), Pere Moragues i la custòdia dels corporals de Daroca, Manuscrits dels PP Caresmar, Pasqual i Martí a la Biblioteca del Convent de Franciscans de Balaguer, Epistolari del segle XV (recull de cartes privades), i altres.
Preparà també l’edició de les Obres menors de P.C. Tàcit per a la Fundació Bernat Metge i edità una monografia sobre La catedral de Barcelona.
(Barcelona, 13 maig 1935 – )
Físic. Estudià a la Universitat de Barcelona, i es doctorà a Barcelona (1963) i a París (1964). Especialitzat en física nuclear de les altes energies, ha treballat al Centre National de Recherche Scientifique a París i al CERN de Ginebra, així com també a Madrid, Strasbourg i Ginebra.
Ha publicat nombroses obres en el camp de la física nucleònica i subnucleònica, la física de plasmes i la síntesi de nous semiconductors. Cal destacar les obres: Dictionnaire de l’atome (1964), Física pop: una expedició al microcosmos (1977), Diccionari de la Ciència i la Tecnologia Nuclears (1979) i Per què les coses són com són (1981, amb versions francesa, anglesa i castellana). El 1979 fou comissionat per la Generalitat per informar de l’accident nuclear de Three Mile Island (Harrisburg, EUA).
(Barcelona, 17 març 1935 – )
Novel·lista en castellà. Germà de Joan i de Josep Agustí. Emprengué el realisme social en les seves primeres obres. Las afueras (1961), Las mismas palabras (1963), per a anar derivant cap a un anàlisi profunda sobre el concepte de la creació literària.
Destaca la seva tetralogia Antagonia, formada per Recuento (1973), Los verdes de mayo hasta el mar (1976), La cólera de Aquiles (1979) i Teoría del conocimiento (1981). En la mateixa línia se situen novel·les com Estela de fuego que se aleja (1984, premi de la Crítica 1985) o La paradoja del ave migratoria (1987).
Les obres posteriors suposen una altra ruptura: Estatua con palomas (1992, premi Nacional de Narrativa 1993), la novel·la d’aventures Mzungo (1996), Placer licuante (1997) i Escalera hacia el cielo (1999). Membre de la Real Academia Española des del 1994.
(l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 11 juny 1935 – )
Actriu. Ha interpretat un gran nombre de personatges dramàtics, tant en castellà com en català. Són punts culminants de la seva carrera teatral Yerma (1972) de García Lorca, amb la qual assolí el reconeixement internacional, i Una altra Freda, si us plau (1981), que el poeta i dramaturg Salvador Espriu escriví a petició seva.
Els últims anys també ha dirigit teatre i òpera. Després dels seus darrers muntatges operístics, no gaire ben acollits per la crítica, va viure un període de crisi que la portà primer a codirigir el Centro Dramático Nacional, després a recórrer Espanya amb una sèrie de recitals en companyia del poeta Rafael Albertí i, a l’últim, a tornar a dirigir teatre i òpera.
El 1987 dirigí La casa de Bernarda Alba al Covent Garden de Londres i, aquell mateix any, la seva primera òpera, Madame Butterfly, a Glasgow, a la qual seguiren Electra (1988), al Liceu de Barcelona; Rigoletto (1988), a la Royal Opera, i La Traviata, al teatre de la Zarzuela de Madrid. El 1992 féu un nou muntatge de Medes a Barcelona, amb l’actriu grega Irene Papas.
Dades dels Països Catalans 