Arxiu d'etiquetes: 1928

Marsillach i Soriano, Adolf

2 Respostes

(Barcelona, 25 gener 1928 – Madrid, 21 gener 2002)

Actor i autor teatral i cinematogràfic. Nét d’Adolf Marsillach i Lleonart. Debutà a Madrid amb En la ardiente oscuridad (1950). Entre els seus èxits com a actor i director del Teatro Español de Madrid (des del 1965) hi ha Marat-Sade (1968) i Tartuf (1969).

Fundà i dirigí (1978-79) el Centro Dramático Nacional, i més tard fou nomenat director de la Compañía Nacional de Teatro Clásico (1985-89 i 1992-96), i amb la qual ha fet montatges com La Gran Sultana (1994) i El misántropo (1996).

Ha actuat en nombroses pel·lícules: Mariona Rebull (1947), Cerca de la ciudad (1952), La regenta (1974), Al servicio de la mujer española (1978), Sesión continua (1984), La vaquilla (1985), Esquilache (1988, premi Goya al millor actor de repartiment) i Un largo invierno (1991).

Ha dirigit Flor de santidad (1972). Ha estrenat, com a autor teatral, Yo me bajo en la próxima, y usted? (1981) i ha col·laborat en diverses produccions per a la televisió.

Va publicar un llibre de memòries Tan lejos, tan cerca. Mi vida (1998). El 1991 va rebre la Medalla d’Or de Belles Arts, màxim guardó que atorga el Ministeri de Cultura.

Lluch i Martín, Enric

Deixa un comentari

(Barcelona, 19 febrer 1928 – 4 desembre 2012)

Geògraf. Llicenciat en filosofia i lletres (1956). Fou lector de català a la universitat de Liverpool (1956-57). Passà aviat dels estudis històrics als geogràfics, centrats en el vocabulari i la metodologia, de la qual introduí fonts anglo-saxones. Ensenyà demografia a l’Escola d’Assistents Socials. En 1961 fou nomenat adjunt i encarregat del curs de geografia a la Universitat de Barcelona, fins al 1966, en què en fou expulsat per pertànyer a l’Agrupació Acadèmica del Professorat No Numerari. Aquest mateix anys començà a donar classes de geografia a l’Escola d’Estiu.

Pedagog destacat, ha excel·lit a formar un equip d’estudiosos a la Universitat Central de Barcelona i sobretot a l’Autònoma. El tema de la divisió territorial de Catalunya ha constituït la seva especialització principal, i ha dirigit equips de recerca (GET, 1968) i ha organitzat col·loquis i xerrades interdisciplinaris.

Ha publicat, juntament amb Oriol Nel·lo, els materials més importants dels seus estudis: La gènesi de la Divisió Territorial de Catalunya (1983) i El debat de la Divisió Territorial de Catalunya (1984). Entre els anys 1982-84 dirigí l’obra Geografía de la Sociedad Humana. Ha publicat treballs d’història de la geografia a “Un segle de vida catalana”. Exercí la crítica de llibres de geografia a la revista “Serra d’Or”.

Iglésias i Pujades, Ignasi

28 Respostes

(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 19 agost 1871 – Barcelona, 9 octubre 1928)

Dramaturg. D’origen humil, es va sentir atret de molt jove pels ideals socialistes i es va relacionar amb el grup de “L’Avenç”. Va començar a escriure teatre molt aviat, amb temes que reflectien les preocupacions de la gent senzilla del seu entorn.

Estrenà a Lleida, on es va educar, la primera comèdia, La força de l’orgull (1888). Després s’establí al poble natal, on fundà la companyia L’Avançada, que serví de fonament al seu teatre ideològic.

De la seva producció, influïda sobretot pel modernisme i, en algunes obres, per la dramatúrgia nòrdica, destaquen L’Àngel de fang (1892), Els inconscients, sortint de l’ou (1892), L’esclau del vici (1893), Fructidor (1897), Els invencibles (1898), La mare eterna (1902), El cor del poble (1902), Els vells (1903) -considerada la millor de les seves obres-, Les garses (1906), Foc nou (1909), La noia maca (1911), Flors de cingle (1912), L’home de palla (1913), L’alosa (1913), La senyora Marieta (1919), La nostra parla (1920) i La llar apagada (1926), estrenada per Enric Borràs.

Algunes d’aquestes obres han estat traduïdes al francès, a l’italià i al castellà, i tingué èxits a l’Amèrica del Sud. Com a poeta escriví Ofrenes (1902) i Soleiades (1909).

Goytisolo i Gay, Josep Agustí

3 Respostes

(Barcelona, 13 abril 1928 – 19 març 1999)

Poeta en castellà. Germà de Joan i de Lluís. S’inicià sota la influència de l’anomenada poesia ètica i fou el més declaradament vinculat a la poesia social, però diluïda amb la ironia.

Entre les seves obres, sobresurten El retorno (1955), Salmos al viento (1958), Años decisivos (1961), Bajo tolerancia (1973), Del tiempo y del olvido (1977), Taller de Arquitectura (1977), Los pasos del cazador (1980), El rey mendigo (1988), Palabras para Julia (1990), La noche le es propicia (1992, premi de la Crítica) i Las horas quemadas (1996), entre d’altres.

Va fer l’antologia Poetas catalanes contemporáneos (1968) i realitzà diverses traduccions al castellà de clàssics catalans. Amb Paco Ibáñez, que ha popularitzat molts dels seus poemes, va crear La Voz y la Palabra, una sèrie de recitals que buscaven d’apropar la poesia al gran públic. Morí abans d’iniciar una d’aquestes gires.

Fullat i Genís, Octavi

1 Resposta

(Alforja, Baix Camp, 12 gener 1928 – )

Educador i escriptor. Sacerdot escolapi i doctor en filosofia, va ensenyar a la Universitat de Barcelona fins que en va ésser expulsat per motius polítics el 1966. El 1972 va entrar com a professor a la Universitat Autònoma de Barcelona i fou cap del depatament de investigació a l’Institut de Ciències de l’Educació.

Ha publicat més de trenta llibres, majoritàriament en català, sobre educació, filosofia, teologia, sexologia, etc. Ha exposat en nombrosos congressos internacionals el seu pensament, en plena recerca, sovint divulgador i des d’una perspectiva catòlica oberta.

Des que es va donar a conèixer amb L’home i Déu (1961) ha publicat La moral atea d’Albert Camus (1963), La pedagogia a la Unió Soviètica (1965), La joventut actual: el nostre futur (1968), La domesticació del sexe (1969), Educació i escola, dia rere dia (1973), Marx y la religión (1974), La Universitat a trossos (1980), Educació i joc (1996), Teories contemporànies de l’educació (2 volums, 1996).

Des del 1986 presidí la Societat Catalana de Fenomenologia i des del 1996 fou membre numerari de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans.

Enllaç web: Octavi Fullat i Genís

Forn i Costa, Josep Maria

1 Resposta

(Barcelona, 4 abril 1928 – 3 octubre 2021)

Director i productor de cinema. Després d’algunes activitats literàries, es dedicà (1950) al cinema. Es va iniciar amb el curt-metratge Gaudí (1954). Dels seus films destaquen Pena de muerte (1962), La barca sin pescador (1964), La piel quemada (1966) i, sobretot, Companys: procés a Catalunya (1979).

El 1975 va fundar l’Institut del Cinema Català, que també va presidir (1976-78). El 1987 va ésser nomenat director general de Cinematografia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el 1994 president del Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya.

També ha dirigir Ho sap el ministre? (1991) i l’adaptació televisiva de Tirant lo Blanc.

Figueras i Bassols, Josep Maria

1 Resposta

(Barcelona, 18 desembre 1928 – 30 març 1994)

Empresari i polític. Inicialment es dedicà al sector immobiliari i, més tard, a diverses branques econòmiques.

El 1966 creà el Centre d’Estudis d’Història Contemporània. Promogué el partit liberal Acció Democràtica (1976) i la Lliga Liberal de Catalunya (1977).

Entre 1979-91 fou president de la Cambra de Comerç de Barcelona, del Consell de Cambres Oficials de Comerç de Catalunya, i, fins el 1986, del Consejo Superior de Cámaras de Comercio de España.

Fou el primer president de l’Assemblea de Cambres de Comerç de la Mediterrània, i fins el 1987, de la Fira Internacional de Mostres de Barcelona.

És autor de ¿Qué es el capitalismo? (1976), Catalunya com a exemple (1977) i Del capital al capitalismo (1980).

Casaldàliga i Pla, Pere

Deixa un comentari

(Balsareny, Bages, 16 febrer 1928 – Batatais, Säo Paulo, Brasil, 8 agost 2020)

Eclesiàstic. Després d’estudiar a la Gleva i a Vic, fou ordenat sacerdot el 1952 dintre l’ordre dels claretians. El 1968 va anar al Brasil, amb la missió de fundar-hi casals claretians.

La seva tasca pastoral, sempre al costat dels febles i contra la injustícia, el portà a ser ordenat bisbe l’any 1971, s’encarregà de la prelatura de Säo Félix do Araguaia. Seguidor aferrissat de la teologia de l’alliberament, s’ha encarat sovint a les autoritats civils i eclesiàstiques.

Té una extensa producció literària en català, castellà i portuguès, entre la qual sobresurten les obres: Yo creo en la justicia y en la esperanza (1975), Pere Llibertat (1978), Airada esperança (1978), Encara avui respiro en català (1987), A l’aguait del Regne (1989), Carta des del Brasil (1989) i Carta a mis amigos (1992).

Cardona i Torrandell, Armand

1 Resposta

(Barcelona, 30 novembre 1928 – Sant Pere de Ribes, Garraf, 14 gener 1995)

Pintor. Radicat a Barcelona i a Vilanova i la Geltrú. Després d’una preparació de tipus humanístic, s’inicià en la pintura. Adoptà en la seva obra, testimoniatge plàstic del món actual, moltes de les possibilitats materials de l’art nou.

Ha plasmat l’obra en cicles: Retaules de la gent (1956), Barques, Màquines (1957), I cicle de les Testes (1958), Testimonis, Empremtes, Paisatges concrets (1959-60), Abismes, Contemplacions espacials, L’home d’Hiroshima (1961), II cicle de les Testes (1962-63), Univers concentracionari (1964-65), Els amants (1965-66), Massacres (1967), Retrats imaginaris (1968), Mirades (1969), Numància (1972), Màscares (1973), Naufragis (1979), etc.

També ha preparat cicles d’homenatge: a J.P.Sartre (1965), dos a Antonio Machado, a Ungaretti i a Lluís Companys, i va realitzat (1965) l’escenografia de Ronda de mort a Sinera d’Espriu–Salvat, i (1966) de La bona persona de Sezuan, de Brecht.

També col·laborà amb el Festival de Teatre de Sitges. Es relacionà amb el Grup Parpalló i ha format part dels grups plàstics Crònica de la Realitat (1965) i Intrarealisme (1967). En 1965, concorrent al Saló de Maig amb una obra, hi obtingué el premi Germans Serra, votat per la crítica barcelonina. La seva obra es difongué especialment per la Península Ibèrica i Itàlia. Ha obtingut el premi de dibuix Ynglada-Guillot 1971.

Cardenal i Fernández, Salvador

4 Respostes

(València, 1 setembre 1852 – Barcelona, 23 abril 1928)

Metge i cirurgià. Es llicencià a Barcelona (1875) i es doctorà a Madrid (1877). Fou metge de la Casa de Caritat (1877), director de l’hospital del Sagrat Cor de Barcelona (1879-1928), fundador (1872) i, després, director (1893-95) de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques, catedràtic honorari de la Facultat de Medicina de Barcelona i president de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona (1901-10).

Creà la moderna escola de cirurgia catalana i aplicà, per primera vegada a la Península, el mètode antisèptic en el tractament de ferides.

Entre els nombrosos treballs mèdics que publicà es destaca el Manual práctico de cirugía antiséptica (1880), que tingué una gran difusió i que li valgué el títol de membre del Royal College of Surgeons of England.

Fou el pare del també metge Lleó Cardenal i Pujals.