(Mercedes, Uruguai, 19 maig 1878 – Montevideo, Uruguai, 22 juliol 1926)
Pintor. S’instal·là uns anys a Mallorca, on dugué a terme una tasca fecundíssima.
La seva pintura expressionista donà obres molt remarcables.
(Sant Mateu del Maestrat, Baix Maestrat, 25 març 1864 – 17 març 1926)
Erudit. Fou rector de Cinctorres, de Morella i de Sant Mateu. Dels arxius d’aquestes poblacions obtingué una vasta documentació referent a la història política, artística i literària del País Valencià.
Publicà nombrosos estudis monogràfics, particularment al “Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura”; cal destacar els seus treballs Rosell (Pleito que por su dominio sostuvieron en el siglo XIII la Orden de San Juan de Jerusalen y el Real Monasterio de Benifazá), Fundación de San Mateo, Cabos sueltos de las Germanías, Notícies de dos manuscrits de l’Arxiu de l’arxiprestal de Morella, Itinerario de Benedicto XIII en España (1499-1423), Descripción de la cabalgata y de la presencia de Corpus, Arte del Maestrazgo: el pintor cuatrocentista Valentín Montoliu (Castelló, 1927) i Arte medieval: los Santalínea, orfebres de Morella (Castelló, 1928). Deixà sense acabar una Història de Sant Mateu.
(Fiñana, Almeria, Andalusia, 1926 – Sabadell, Vallès Occidental, 2012)
Pintor. Conreà l’informalisme, amb una notable qualitat cromàtica.
(València, 1881 – Sevilla, Andalusia, 16 agost 1926)
“Blanquet” Banderiller. Figurà en les quadrilles dels toreros més insignes del seu temps (el Gallo, Joselito, Granero, Ignacio Sánchez Mejías).
Ha estat considerat el millor peó de totes les èpoques de la tauromàquia.
(Son Carrió, Mallorca, 1926 – la Garriga, Vallès Oriental, 1982)
Pintor. Figura important del món artístic mallorquí.
Té obres als museus d’Art Modern de Nova York, San Francisco i París.
(Palma de Mallorca, 1926 – )
Entitat bancària. Fundada per l’empresari Joan March i Ordinas. És l’instrument financer de la família March, que el controla, al costat de la seva cartera de valors industrials. Tingué un fort creixement durant els anys 1960 i 1970, en què obrí oficines a la Península Ibèrica.
El 1980 s’adjudicà el Banco de Asturias per compra al Fons de Garantia de Dipòsits, i el 1983 el Banc de Girona, del Grup Banca Catalana, amb la mateixa procedència.
A la primeria del 1985 arribà a un acord amb el National Westminster, primer grup bancari britànic: es constituí el Banc Natwest March prenent com a base el Banc de Girona, al qual la Banca March aportà les sucursals d’aquest banc, les de la March a la Península Ibèrica i 30 oficines que eren del Banc Comercial de Catalunya, comprades al Banco de Santander.
National Westminster i March tenen un 50% cadascun del nou banc i la March es manté només amb les oficines de les Illes. La Banca March té majoria absoluta del Banc of Virginia en aquest estat americà i participació del 80% en el Banco de Progreso. El 1988 comprà al Banco Hispano Americano el 96% del capital del Banco Urquijo-Unión.
Enllaç web: Banca March
Cançó sobre un personatge popular femení. Fou composta el 1926 per Amadeu Vives sobre el poema de Joan Alcover La Balanguera, en què el personatge de la Bolanguera o Balanguera és transformat en una parca que fila el fil de la vida dels humans.
Aviat esdevingué una cançó popular i, identificat el personatge amb la pàtria, fou cantada com a himne patriòtic en èpoques de repressió del catalanisme. Té una gran popularitat en totes les terres de llengua catalana, especialment a Mallorca.
Actualment és l’himne oficial de les Illes Balears.
La Balanguera misteriosa
com una aranya d’art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu lo fil.
Com una parca bé cavil.la
teixint la tela per demà.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Girant l’ullada cap enrera
guaita les ombres de l’avior,
i de la nova primavera
sap on s’amaga la llavor.
Sap que la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
De tradicions i d’esperances
teix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de noviances
amb cabelleres d’or i argent
de la infantesa que s’enfila, de la
vellura que se’n va.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
(Palma de Mallorca, 3 maig 1854 – 25 febrer 1926)
Poeta, assagista i polític. Llicenciat en dret a Barcelona, exercí el càrrec de relator-secretari de l’audiència de Palma. Amic d’Antoni Maura, va presentar-se com a candidat del partit liberal, i fou elegit diputat a Corts (1893).
Començà escrivint en castellà dins una línia romàntica, imitant Campoamor. D’aquesta etapa és el primer llibre Poesías (1887), el qual seguiren Nuevas Poesías (1892), Poemas y Harmonías (1894) i Meteoros (1901), on afegia nous poemes als ja publicats anteriorment. La crisi produïda per desgràcies familiars (mort de l’esposa i de quatre fills) crea un món interior del poeta, època en la qual sentint la necessitat d’expressió autèntica inicia el canvi idiomàtic, i començà a escriure en català.
L’obra poètica catalana queda recollida en el llibre Cap al tard (1909), visions de la vida, costums i folklore mallorquins, amb una interpretació simbòlica i humanitzada del paisatge en poesies com La Serra, Notes de Deià, Record de Sóller, etc. La segona part conté elegies com La relíquia, expressió d’angúnia del temps passat, i Desolació, poema en què, a través de la imatge d’un arbre caigut, descriu la seva tragèdia familiar. Dins aquest aplec de poemes cal remarcar Haikais i Espurnes, composicions de tipus irònic, que revelen un altre aspecte de la seva poesia. El segon llibre, Poemes bíblics (1918), és una transcripció de temes de l’Antic Testament (Llibre dels Reis, Gènesi, Proverbis).
Poesia de to íntim i nostàlgic, d’acord amb els gustos de la seva època modernista, però dintre els tòpics mallorquins, té una identificació del món poètic amb el personal que eleva a categoria estètica.
La seva obra poètica queda vinculada directament a les teories exposades en les conferències que, sobre La Humanització de l’Art (1904), va donar a l’Ateneu Barcelonès mostrant-se partidari d’un art utilitari enfront d’una concepció aristocràtica, i en articles com el recull publicat a “L’Avenç” amb el títol Art i Literatura.
Premiat amb la Flor Natural als Jocs Florals (1905) i declarat Mestre en Gai Saber el 1909, fou nomenat membre de la Real Academia Española de la Lengua.
Traduïdes per ell mateix al castellà i a diversos idiomes, les seves Obres completes aparegueren el 1951.
Ernesta Grau (Barcelona, segle XIX) Actriu. Morí jove. Actuà amb èxit als primers temps del teatre català i de l’Odeon.
Pere Grau (Tarragona, segle XVI) Geògraf. Publicà una notable cosmografia, el 1575. Hi relacionava la latitud i longitud de les principals poblacions de les Índies.
Ramon Grau (Catalunya, segle XVIII) Geògraf. Era catedràtic de la universitat de Cervera. És autor de diversos treballs.
Roser Grau (Barcelona, 1926 – ? ) Escriptora. Visqué alguns anys a França. Ha publicat articles i narracions. És autora de la novel·la curta Els temps ens han fet així (1954).
(Barcelona, 1849 – 1926)
Impressor. Ideà diversos perfeccionaments en l’art d’imprimir. Publicà alguns treballs de tècnica professional.
Dades dels Països Catalans 