(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 11 novembre 1924 – Barcelona, 18 febrer 1994)
Pianista. Estudià piano amb Pere Vallribera i composició amb Cristòfor Taltabull.
Compongué cançons de música lleugera i arrenjaments, especialment als inicis de la Nova Cançó catalana (Se’n va anar, Si un dia sóc terra, Com el vent, L’arbre, A cara o creu, etc).
Musicà les Tombes flamejants i El president no és mort de Bonaventura Gassol i escriví uns preludis per a piano.
(Barcelona, 1924 – 21 novembre 2006)
Historiador. Jesuïta. Llicenciat en història, filosofia, teologia i història eclesiàstica.
Professor d’aquesta darrera matèria i d’art sagrat a la Facultat de Teologia de Sant Cugat del Vallès, director de la Biblioteca Borja i de l’Arxiu Palau-Recasens.
Ha escrit, entre d’altres obres, Contribución a los orígenes del bandolerismo en Cataluña (1953), El bandeig dels moriscs i el col·legi de Sant Sebastià de Gandia (1967), El Col·legi de Cordelles i la Companyia de Jesús (1965), La història de l’art religiós (1967), Luis de Requesens. Cataluña y Lepanto. Nuevos documentos (1971), Escriptors i jesuïtes de Catalunya (1979, en col·laboració), Ús i abús d’autoritat al Concili Vaticà I (1981), El Col·legi de Nobles de Barcelona durant el segle XVIII (1983).
(Terrassa, Vallès Occidental, 20 juny 1924 – 16 maig 2016)
Publicista. Especialitzat en la figura de Jacint Verdaguer.
Conreà també el dibuix i la pintura. En aquest aspecte ha excel·lit en la creació d’ex-libris.
(Barcelona, 1924 – 16 abril 2014)
Escultor. És autor d’una considerable sèrie d’obres de tema religiós (cambril de la Mare de Déu, a Núria; església de la Sagrada Família, a la Seu d’Urgell; església del Corpus Christi de Barcelona) que resolgué amb formes suaus i refinades, tendents a l’estilització.
Posteriorment ha realitzat obres d’un caràcter més experimental.
Professor de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona.
(Barcelona, 17 juny 1924 – 25 abril 2018)
Advocat i polític. Actiu promotor de la cultura catalana.
S’ha destacat especialment per l’impuls que donà a la modernització del dret civil català quan es féu càrrec de la conselleria de Justícia de la Generalitat (1982 i 1988).
(Barcelona, 28 agost 1852 – 2 abril 1924)
Metge. A vint anys fou un dels fundadors d’“El Laboratori”, que al cap de sis anys es fusionà amb l’Acadèmia de Ciències Mèdiques. El 1879 fundà el servei d’oftalmologia de l’hospital de Sant Pau, que va dirigir fins al 1910.
Catedràtic d’oftalmologia de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, publicà nombrosos treballs sobre histologia normal i patològica, i concretament sobre histopatologia ocular.
(Alcover, Alt Camp, 30 agost 1847 – Palència, Castella, 11 setembre 1924)
Prelat. Després d’haver ocupat alts càrrecs eclesiàstics a Lleó, Salamanca, Girona i Tarragona, fou nomenat bisbe titular d’Antedon i administrador apostòlic de la diòcesi de Ciudad Rodrigo (1908) i, finalment, bisbe de Palència (1914).
Publicà alguns llibres piadosos.
(Barcelona, 1924 – 1936)
Associació. Fundada per acollir els professors destituïts i els ensenyaments de la Mancomunitat, suprimida per la Dictadura de Primo de Rivera.
Va organitzar diverses obres d’interès general, científic o cultural i moltes de dedicades al món obrer, com l’Associació Obrera de Concerts, orientada per Pau Casals. Durant alguns cursos acollí els Estudis Universitaris Catalans.
(Barcelona, 1924 – 1940)
Agrupació professional. Fundada amb la finalitat d’agrupar, sense caràcter sindical, els comptables del Principat.
Desenvolupà les seves activitats mitjançant cursets, conferències, assessorament tècnic i jurídic, biblioteca especialitzada, publicacions, mutualisme, etc. Publicà, del juliol de 1925 a l’octubre de 1938, 151 números de la revista “Organització”.
L’entitat organitzà el VI Congrés Internacional de Comptabilitat, que tingué lloc a Barcelona el novembre de 1929. Organitzà, a més, el 1932, l’Exposició Retrospectiva de Documents Mercantils.
(Madrid, 28 novembre 1858 – 29 gener 1924)
Militar. General de brigada (1919) i comandant militar de Barcelona. Fou cap superior de policia de la ciutat, a les ordres immediates del governador civil general Severiano Martínez Anido (novembre 1920- octubre 1922).
La seva actuació durant aquells anys de lluites sindicals -sindicats únics de la CNT, sindicats lliures i patronal-, d’atemptats socials i pistolerisme fou discutida apassionadament, aprovada per uns sectors del patronat i de la dreta i pels elements dels Sindicats Lliures, i combatuda pels altres sectors obrers, catalanistes i liberals.
Els seus adversaris l’acusaven de patrocinar els pistolers dels Sindicats Lliures i d’aplicar la llei de fugues.
Fou obligat a dimitir al mateix temps que el general Martínez Anido, pel govern presidit per Sánchez Guerra (octubre 1922).
Dades dels Països Catalans 