(Barcelona, 1865 – Buenos Aires, Argentina, 1923)
Compositor. Fill de Lleó Fontova i Mareca i germà de Lleó. Estudià amb Carles Gumersind Vidiella i Felip Pedrell.
Passà a Buenos Aires (1897) on hi fundà l’Instituto Musical Fontova (1904), juntament amb el seu germà Lleó.
També fou germana seva Caterina Fontova i Planes (Barcelona, 1866 – Buenos Aires, Argentina, 1924) Actriu.
(Bordils, Gironès, 14 gener 1923 – Banyoles, Pla de l’Estany, 3 febrer 2011)
Instrumentista de tible, compositor i director de cobla. Iniciat en la música pel seu pare, Josep Font i Grau, també músic de cobla.
Fou un dels fundadors de la cobla-orquestra Caravana, de Torroella de Montgrí (1943), si bé la major part de la seva vida artística ha estat dedicada a la cobla-orquestra Els Montgris, de la qual esdevingué director.
Entre la seva producció cal esmentar Dolç record, Mà i manetes, Regal de reis, Sardanes al casino, La Maria Teresa i en Josep, Ireneta, Per la nostra amistat, etc.
(Barcelona, 1896 – 27 abril 1923)
Dirigent obrer. Per família es formà dins les tendències carlines, que abandonà aviat per sumar-se, amb gran entusiasme, a l’obrerisme català que lluitava en la clandestinitat.
El 1920, essent empleat de banca, fou el principal impulsor de la creació d’una nova Secció de Banca i Borsa al Sindicat Mercantil, tot i que aquest havia de funcionar en secret. Col·laborà intensament al butlletí sindical. La seva actuació li costà el comiat del banc.
Entrà aleshores a treballar a l’Associació d’Empleats Municipals, on hi conegué Joaquim Maurín, que fundaria el setmanari “La Batalla”, de tendència comunista, i del qual Foix en fou l’administrador.
Fou assassinat davant de casa seva, al carrer de Tallers, pels pistolers de l’anomenat Sindicat Lliure.
(Sevilla, Andalusia, 1923 – Barcelona, 7 setembre 1995)
Jurista. Llicenciat en dret a la universitat de Sevilla, des del 1950 fou catedràtic de dret civil a la Universitat de Barcelona i des del 1980 degà de la facultat de dret.
Especialitzat en dret civil català, fou el promotor, i després director, de la càtedra Duran i Bas de dret civil català.
Accedí a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i el 1981 fou elegit president del Consell Consultiu de la Generalitat.
(Catalunya, 1919 – 1923)
Organització sindical patronal. Creada per tal de contrarestar la influència ascendent de la CNT.
Presidida per Fèlix Graupera, pertanyé a la Confederació Patronal Espanyola i aglutinà els sectors de la burgesia industrial catalana més conservadors.
Participà en la Comissió Mixta de Treballadors, l’octubre de 1919, i al cap d’un mes decretà un locaut que afectà més de 200.000 treballadors.
Inspirà els Sindicats Lliures i el pistolerisme contra la CNT i es mostrà partidària d’una política repressiva contra el sindicalisme obrer.
Col·laborà amb el governador Martínez Anido (1920-21) i afavorí l’ascens de la dictadura militar de Primo de Rivera, el 1923.
(Catalunya, 1923 – 1934)
Entitat periodística. Fundada per iniciativa de l’Associació de la Premsa Diària de Barcelona. Tingué més de vint associacions adherides.
Pretenia de representar professionalment tots els periodistes que actuaven a Catalunya i a les Balears.
Creà uns serveis assistencials, celebrà congressos i edità un butlletí.
(Barcelona, febrer 1899 – després 1923)
Organisme que agrupà les cambres agrícoles de Catalunya i les Illes Balears.
Fou creada a instàncies de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre i el 1903 participà activament en la constitució de la Unión Agraria Española, que volgué reunir diferents federacions regionals agràries.
Celebrà congressos anuals regulars fins al 1923 i estigué presidida, successivament, pel marquès de Camps, Manuel Raventós, Ignasi Girona, etc.
(Blanes, Selva, 20 febrer 1843 – Madrid, 24 abril 1903)
Periodista i escriptor. Fundador de l’agència Fabra de notícies.
Introduí en la transmissió d’informacions, els coloms missatgers quan, el 1872, no funcionava el telègraf a causa de la guerra.
Autor teatral (Amor y astucia, 1860) i novel·lista (Balls-Park, 1870; Presente y futuro, 1897); també deixà escrits polítics, com Por los espacios imaginarios (1885).
Fou col·laborador de diversos diaris barcelonins i corresponsal del “Diari de Barcelona” a Madrid i en diferents fronts bèl·lics.
Fou el pare de Nil Fabra i Herrero (Madrid, 1882 – 1923) Periodista i escriptor.
(València, 1923 – Madrid, 18 juliol 2005)
Advocat i periodista. Treballà a “La Vanguardia” (1952) i fou professor de l’Escola de Periodisme de Barcelona. Director de Ràdio Nacional a aquesta ciutat (1958-59).
Quan es creà la televisió a Barcelona en fou el primer director i aconseguí la instal·lació dels estudis a Miramar (1959).
Fou sotsdirector general i director dels estudis de televisió a Madrid, i ostentà els càrrecs de vicepresident de la Unió Europea de Radiodifusió i de l’Organització de Televisió Iberoamericana.
Posteriorment passà a la direcció d’Antena 3 Ràdio i d’Antena 3 Televisió.
(Sallent, Bages, 14 març 1923 – Avinyó, Bages, 13 abril 2016)
Escriptor i científic. Fou president de la secció de dret aeronàutic i de l’espai del Col·legi d’Advocats de Barcelona (1992-96).
Ha publicat: Una guerra civil (1961, narracions), les novel·les per a joves Més enllà no hi ha fronteres (1966), Astronàutica (1970) i Quan tornis, pinta una mica de pluja (1996), i ha col·laborat a “Cavall Fort”.
Dades dels Països Catalans 