Arxiu d'etiquetes: 1919

Monserdà i Vidal, Dolors

5 Respostes

(Barcelona, 10 juliol 1845 – 31 març 1919)

Escriptora. Filla de Josep Monserdà i Roger i germana d’Enric . Començà a escriure en castellà i aconseguí un cert relleu mitjançant la col·laboració en el diari “La Alianza de los Pueblos”.

L’amistat amb la poetessa Josepa Robert Massanès i amb Miquel Victorià Penya influí d’una manera decisiva en la seva formació literària. Col·laborà, amb el grup d’escriptors catalans del darrer quart del segle XIX, a “La Renaixença”, “Lo Gai Saber” i “La Ilustració Catalana”.

Després d’alguns intents teatrals (Teresa o un jorn de prova, 1875), a partir del 1893 conreà la novel·la, prenent per tema la burgesia barcelonina enriquida amb la industrialització. Amb un llenguatge col·loquial, realista, costumista, les seves obres són un reflex de l’època des de l’angle conservador.

Escriví les novel·les La Montserrat (1893), La família Asparó (1900), La fabricanta (1904), La Quitèria (1906) i Maria Glòria (1917). Autora del quadre de costums Del món (1908).

Els seus versos foren recollits en el Llibre de Poesies (1911). Publicà també Orientacions per a la dona catalana (1911) i Tasques socials (1926).

Signava les obres Dolors Monserdà de Macià, ja que era casada amb l’argenter Joan Macià.

Danone SA

Deixa un comentari

(Barcelona, 1919 – )

Empresa alimentària catalana. Els seus orígens es remunten al taller artesanal d’Isidre Carrasco que el 1919 inicià la producció de iogurs. El 1923 es construí la primera fàbrica a Barcelona i el 1927 a Madrid.

Dos anys després fou creada la Societé Danone a París, la qual després d’un llarg procés de fusions s’integrà en la multinacional francesa BSN Gervais-Danone, constituïda el 1973 i dedicada fonamentalment a la producció de vidre i productes alimentaris.

El 1941 es constituí a Barcelona Danone SA, empresa amb capital majoritari català, i a partir del 1959 inicià un fort creixement que l’ha convertit en la primera empresa de l’estat en el camp dels derivats làctics.

La seva presència s’estén per nombrosos països de l’àrea occidental. La xifra de vendes de l’any 1980 fou de 15.280 milions de pessetes i donava feina a 3.135 empleats.

Cucurull i Tey, Fèlix

3 Respostes

(Arenys de Mar, Maresme, 12 gener 1919 – 4 febrer 1996)

Escriptor i historiador. S’inicià amb poemes d’arrel simbolista: A mig camí del seny (1946), Vida terrena (1948), Els altres mons (1952), El temps que se’ns escapa (1959) i Vida terrena (1977, amb el mateix títol que el recull del 1948).

Com a narrador barreja la vida quotidiana amb l’experiència personal: L’últim combat (1954), Només el miratge (1956), A les 21,13 (1956), La pregunta i l’atzar (1959) i El desert, Gairebé una paraula (1975).

Com a historiador va publicar Dos pobles ibèrics (1967), sobre la relació Portugal-Catalunya, i diversos treballs sobre nacionalisme i autodeterminació per Catalunya d’entre els quals sobresurt Panoràmica del nacionalisme català (6 volums, 1975) o Catalunya, nació sotmesa (1981).

Nacionalista radical, va ser membre fundador de l’Assemblea de Catalunya (1971), membre de l’executiva del Consell Nacional Català (1977-81) i candidat pel Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN) a les eleccions del 1979.

Carulla i Estrada, Josep Maria

Deixa un comentari

(Igualada, Anoia, 1 octubre 1839 – Granada, Andalusia, 4 febrer 1919)

Escriptor. Professà l’ideari carlí i tradicionalista. El 1868 s’incorporà al cos de zuaus pontificis, lluità a Roma contra els garibaldins i, de retorn a Catalunya, propugnà una croada per a restituir els Estats Pontificis a Pius IX.

A la Tercera Guerra Carlina fou auditor de guerra del general Rafael Tristany i assessor jurídic del pretendent Carles VII. Fundà a Madrid la revista “La Civilización” (1874-80) i col·laborà a diverses publicacions periòdiques.

Els darrers anys de la seva vida residí a Granada, on escriví una curiosa versió de la Bíblia en versos castellans. Publicà Roma en el centenario de San Pedro (1867), Homenaje filial a su Santidad el papa Pío IX (1875), biografies de Pedro de la Hoz (1866) i de l’arquebisbe de Sevilla Joaquim Lluch i Garriga (1880), traduccions del francès, i una versió castellana de la Divina Comèdia (1874).

Canadenca, vaga de La -1919-

4 Respostes

(Barcelona, 5 febrer 1919 – 14 abril 1919)

Conflicte social que tingué lloc a la ciutat. Produït a l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro de Barcelona, filial de l’empresa canadenca Barcelona Traction Light and Power, que es transformà en vaga general.

A causa de l’acomiadament d’obrers de Riegos, s’inicià la vaga, que s’estengué, per solidaritat, als obrers de l’aigua i tèxtils, i foren empresonats prop de 3.000 obrers a Montjuïc. El sindicat d’arts gràfiques emprà la “censura roja” per controlar les informacions sobre el moviment.

canadenca2Davant l’extensió del conflicte, el cap del govern, comte de Romanones, envià Carles Emili Montañès com a governador civil, i Doval com a cap de policia, per establir un acord.

L’actuació de Salvador Seguí en el míting de les Arenes (14 març) féu possible l’acord, i es tornà al treball. Tanmateix, les autoritats militars no acceptaren els termes del pacte, i quedà sense efecte l’alliberament dels 79 vaguistes detinguts.

El capità general Joaquim Milans del Bosch declarà l’estat de guerra, practicà nombroses detencions i obligà Montañés i Doval a renunciar als càrrecs. El conflicte es resolgué el 14 d’abril amb un compromís favorable als vaguistes.

Un reial decret establia la jornada de 8 hores, reclamada pels obrers, a tots els territoris de l’estat. El conflicte costà la dimissió de Romanones, i, gràcies a l’actuació de Seguí, la vaga prestigià la CNT.

Brossa i Roger, Jaume

2 Respostes

(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 14 abril 1875 – Barcelona, 1919)

Escriptor modernista i periodista. Va ser una figura destacada del moviment anarquista de fi de segle i gran propagador de les idees estètiques del modernisme, en el si del qual representà la tendència més esquerrana i europeista. Individualista, autor d’articles polèmics, agressius i de llenguatge grandiloqüent, fou un dels capdavanters de la literatura política al darrer decenni del segle XIX.

Va escriure nombrosos articles i manifestos, com també un parell de drames a imitació d’Ibsen: Els sepulcres blancs (1900) i Les flors del desert (estrenat el 1902), i durant un temps va ser l’ànima de la revista “L’Avenç”.

El 1897 es va haver d’exiliar a París i si bé va tornar sovint a Barcelona, ja no va recuperar la seva influència en la vida cultural del país, malgrat els escàndols provocats per les conferències que donà a l’Ateneu Barcelonès.

Cap al 1914 tornà a Barcelona i publicà, encara, un pamflet messiànic (La crisi del règim i el nou dever republicà, 1914), fou codirector d’“El Diluvio” i col·laborà a la premsa aliadofòlia.

Brossa i Cuervo, Joan

14 Respostes

(Barcelona, 19 gener 1919 – 30 desembre 1998)

Poeta i dramaturg. Al final de la dècada del 1940 va participar en la fundació del grup avantguardista Dau al Set i va publicar els primers llibres de poemes, al mateix temps que, influït per J.V. Foix i Joan Miró, treballava intensament en els anomenats poemes visuals i escrivia peces teatrals, dites poemes escènics, entre els quals estrenà Farsa com si els espectadors miressin l’escenari a vista d’ocell (1951), Nocturns encontres (1951), Or i sal (1961), El bell lloc (1961), Collar de cranis (1967), El rellotger (1967), Calç i rajoles (1971), Ahmosis, Amenofis IV i Tutenkhamon (1972), El gran Francaroli (1972), Ball de sang (1982), Els ulls de l’òliba (1982), Cavall al fons (1982), El sabater (1982), La pregunta perduda o el corral del lleó (1985), etc.

Amb el títol de Poesia escènica. Teatre complet (1973-83, sis volums) s’aplega tota la seva obra dramàtica. La importància de la seva poesia, entre el classicisme i la més agosarada experimentació, amb llibres com Em va fer Joan Brossa (1950, Poemes civils (1961), El saltamartí (1968), Poesia Rasa, 1943-1959 (1970), Poemes de seny i cabell (1957-1963) (1977), Rua de llibres (1963-1970) (1980), Des d’un got d’aigua fins al petroli (1971), Càntir de càntics (1972), Cappare (1973), La barba del cranc (1974), Maneres (1976), Sextines 76 (1977), Antologia de poemes de revolta: 1943-1978 (1979), Antologia poètica: 1941-1978 (1980), Vint-i-set sextines i un sonet (1981), Els entra-i-surts del poeta (1983). El 1964 aparegué l’edició de Teatre de Joan Brossa. A partir del 1973 va iniciar la publicació de la seva abundant poesia escènica, representada sempre amb gran irregularitat.

Ha publicat llibres en col·laboració amb Joan Miró i Antoni Tàpies, i també ha col·laborat amb músics com Mestres i Quadreny o Carles Santos i cineastes com Pere Portabella. Els darrers anys de la seva vida va multiplicat, a diferents llocs de la península i d’Europa, exposicions de poemes visuals i poemes objecte, mentre no parava de publicar. Ha realitzat nombroses mostres de pòsters i cartells a la recerca d’una expressió objectual visual.

És també autor dels llibres El pa a la barca (1963), Cap de poma (1963), Concerts per a representar (1964), Novel·la (1965), Suite bufa (1966), Frégoli (1969), Nocturn matinal (1970), Vivàrium (1971, recull de prosa), Poema from the Catalan (1973), Cartipàs (1973), La Cabaleta (1973), Oda a Joan Miró (1973), Les ungles del guant (1974, traducció de Rimbaud), U no és ningú (1980), Els tres Joans (1980), El camí de l’oca (1981), Qui diu foc, diu flama (1985); així com els guions cinematogràfics No compteu amb els dits (1967), Nocturn 29 (1968), Cua de cuc (1969).

Ha rebut nombrosos premis, com la Lletra d’Or el 1981 i el Ciutat de Barcelona el 1988.

Ainaud i de Lasarte, Joan

6 Respostes

(Barcelona, 25 març 1919 – 5 novembre 1995)

Historiador de l’art i museòleg. Fill de Manuel Ainaud i Sànchez i germà de Josep Maria. Crític d’art i director general dels Museus d’Art de Barcelona des del 1948. Realitzà treballs d’investigació sobre temes d’història i d’art, especialment de pintura romànica i gòtica.

Entre les seves obres es destaquen Jaime Huguet (1955), Pintures del segle XIII al carrer de Montcada (1969), la guia d’art romànic del Museu d’Art de Catalunya (1973) i La pintura catalana (3 vols, 1989-91). Participà en diverses obres col·lectives sobre l’art català, i l’any 1978 fou elegit president de l’Institut d’Estudis Catalans.

Fou membre de l’Acadèmia de Belles Arts des del 1981 i obtingué entre d’altres el Premi d’Honor Jaume I (1994) i la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona al mèrit científic.

És considerat el principal erudit de la història de l’art català, especialment de l’època medieval.