Arxiu d'etiquetes: 1919

Ferrocarrils Catalans, Companyia General dels

8 Respostes

(Catalunya, 1919 – 1976)

Societat. Formada per la fusió de les del Ferrocarril Central Català, del Tramvia o Ferrocarril Econòmic de Manresa a Berga i dels Camins de Ferro del Nord-Est d’Espanya o Ferrocarril de Barcelona a Martorell, companyia que construí i explotà des del 1892 la línia d’Igualada a Martorell.

Els trams de Martorell a Olesa de Montserrat, d’Olesa a la Puda i de la Puda a Monistrol de Montserrat foren inaugurats el 1922, el de Monistrol a Manresa Alta el 1924, i el de Magòria a la plaça d’Espanya i de la Bordeta al port de Barcelona el 1926.

La línia de Manresa a Olvan–Berga (clausurada el 1974) fou inaugurada el 1885, i el 1904 fou estesa fins a Guardiola de Berguedà (clausurada el 1972).

Ferrocarril Central Català

1 Resposta

(Catalunya, 1892 – 1919)

(o Ferrocarril Econòmic d’Igualada a Martorell)  Societat creada per a construir i explotar la concessió de la línia d’Igualada a Martorell obtinguda el 1884; fou inaugurada el 1892.

El 1919 entrà a formar part de la Companyia General dels Ferrocarrils Catalans.

Ferrándiz i Castells, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 31 desembre 1919 – 15 agost 1997)

Dibuixant i escriptor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Treballà en l’àmbit dels dibuixos animats i excel·lí en l’execució de nadales en les quals són protagonistes uns infants ingenus, àngels i pastorets d’actituds dolces i alegres.

Il·lustrà el catàleg del festival Pau Casals d’Acapulco (1960), en el qual es presentà la primera audició mundial d’El Pessebre.

Com a escriptor va publicar alguns llibres per a infants, il·lustrats per ell mateix (Mantingueu net el cor, Siguem-hi tots).

Ferran i de Rocabruna, Pere Enric de

Deixa un comentari

(Barcelona, 1875 – Brussel·les, Bèlgica, desembre 1919)

Músic. Deixeble de Melcior Rodríguez d’Alcàntara i d’Enric Morera.

És autor de notables obres simfòniques, obres escèniques (Las bodas de Camacho (1903), La cegueta, Les amants de Palerme i Rossinyol) i l’opereta Barnum.

Residí a Brussel·les fins a la seva mort i hi estrenà amb èxit l’obra Sair Confidentiel (1913).

Harmonitzà cançons populars catalanes, l’Andante Elegíaco (1902) i Primavera (1914).

Federació Patronal de Catalunya

1 Resposta

(Catalunya, 1919 – 1923)

Organització sindical patronal. Creada per tal de contrarestar la influència ascendent de la CNT.

Presidida per Fèlix Graupera, pertanyé a la Confederació Patronal Espanyola i aglutinà els sectors de la burgesia industrial catalana més conservadors.

Participà en la Comissió Mixta de Treballadors, l’octubre de 1919, i al cap d’un mes decretà un locaut que afectà més de 200.000 treballadors.

Inspirà els Sindicats Lliures i el pistolerisme contra la CNT i es mostrà partidària d’una política repressiva contra el sindicalisme obrer.

Col·laborà amb el governador Martínez Anido (1920-21) i afavorí l’ascens de la dictadura militar de Primo de Rivera, el 1923.

Federació Democràtica Nacionalista

Deixa un comentari

(Catalunya, 2 febrer 1919 – 1922)

Organització política nacionalista i reformista catalana. Fundada per Francesc Macià.

Intentà ser una alternativa a la Lliga Regionalista, però la crisi social desencadenada per la vaga de La Canadenca frustrà l’èxit del grup.

Donà suport a la candidatura de Macià en les eleccions legislatives del 1919 i fou, tanmateix, l’antecedent immediat d’Estat Català.

Enemic del Poble, Un

6 Respostes

(Barcelona, març 1917 – maig 1919)

Revista. Aparegueren divuit números. Se subtitulava “full de subversió espiritual”.

Portaven el pes de l’edició Joan Salvat-Papasseit -redactor en cap-, Josep M. de Sucre, Emili Eroles i Joaquim Torres i Garcia, que hi publicà el seu manifest Art-evolució.

A les seves pàgines convivien el pacifisme, el progressisme social, l’avantguardisme estètic i el noucentisme.

Hi publicaren més d’un treball Dídac Ruiz, J.M. López-Picó, Ramón Gómez de la Serna, i els dibuixants Francesc Elias, Cels Lagar, Pere Prat, Rafael Barradas i Francesc Xavier Nogués.

Déu i Ros, Joan

Deixa un comentari

(Olot, Garrotxa, 1835 – 6 desembre 1919)

Polític republicà. Organitzà el Partit Republicà Federal a Olot i comarca; arran de la Revolució del 1868 fou alcalde d’Olot, i organitzà el cos de Voluntaris de la Llibertat i la Milícia Republicana del Cantó de la Muntanya.

Quan es produí la insurrecció republicana federal del 1869 pretengué d’ocupar Olot i, en no aconseguir-ho, hagué d’exiliar-se a França. Tornà a l’alcaldia en proclamar-se la I República (1873).

Anticlerical actiu, convertí l’església de Sant Esteve, d’Olot, en caserna i presó. S’encarregà directament del comandament dels Guies Federals de l’Alta Muntanya i resistí, victoriosament, els atacs del general carlí Francesc Savalls pel desembre de 1873.

Després del cop d’estat del general Manuel Pavía (febrer 1874), dimití i es traslladà a Barcelona; aviat, però, tornà amb les tropes del general Martínez Campos per tal de combatre de nou els carlins i Savalls (gener-febrer 1875).

Cusí i Ferret, Manuel

Deixa un comentari

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 25 desembre 1857 – Barcelona, 27 març 1919)

Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i també a París, amb Bonnat.

Va ésser premiat a les exposicions de Barcelona dels anys 1888, 1896 i 1911.

Són notables els seus quadres Dauradors i A la vora del foc.

Entre els retrats sobresurten els de Mañé i Flaquer, Josep Coroleu, Romaní i Puigdengolas i el rei Alfons XIII.

Courbet, Agrupació

6 Respostes

(Barcelona, 1918 – 1919)

Grup artístic format per Josep Llorens i Artigas i Josep Francesc Ràfols, entre els joves assidus al Cercle Artístic de Sant Lluc.

Sense un estil homogeni, els unia un esperit de renovació precursor de l’avantguardisme català dels anys 1920, representaven l’ala jove del noucentisme.

El nom de Gustave Courbet fou adoptat per identitat amb la seva actitud revolucionària més que amb la seva estètica.

Dissolt pràcticament a la fi de l’any 1919, els membres barcelonins s’integraren, de fet, a Les Arts i els Artistes.