(Illes Balears, 1915 – 1936)
Organització dels obrers del calçat, creada a instàncies de Llorenç Bisbal i de la societat La Igualdad, de Palma de Mallorca. El seu primer congrés (pel març 1915) reuní a Alaró 28 delegats.
Hom pretenia especialment la jornada de vuit hores i l’abolició del treball a preu fet; però es desféu aviat, incapaç de resistir la rebaixa de preus imposada per la patronal.
Fou refeta en 1919-20, i no aconseguí tampoc cap estratègia sindical comuna.
(Catarroja, Horta, agost 1915 – 2003)
Banda musical còmica. Solia actuar en places de toros, sovint en combinació amb toreros còmics. La indumentària gira entorn de la caricatura del vestit d’etiqueta.
El seu recurs principal consisteix a fingir desobediència a les ordres del director.
Ha fet nombrosos viatges i actuacions arreu del món.
(País Valencià)
Estil pictòric de la ceràmica ibèrica. Nom donat per Bosch i Gimpera el 1915, molt aplicat des d’aleshores. Hom el troba en la ceràmica de la part meridional del País Valencià (Elx, Benidorm, Alacant, etc) i a Múrcia (Archena i altres poblats i necròpolis).
Es caracteritza per les figures simbòliques (també ha estat anomenat estil simbòlic, contraposant-lo a l’estil narratiu dit estil d’Oliva-Llíria), amb figures de dimensions considerables, humanes (deessa alada) o d’animals (àguila amb ales esteses, lleó llop, etc), voltades d’elements decoratius florals i vegetals i també geomètrics.
És un estil molt original i, en general, d’una gran qualitat.
(Boujan-sur-Libron, França, 21 març 1848 – Beauvais, França, 28 febrer 1915)
Eclesiàstic i historiador occità. Bisbe de Beauvais (1899-1915). S’especialitza en estudis sobre els albigesos i d’altres temes llenguadocians i relacionats amb Catalunya.
Obres principals: L’inquisition au Roussillon (1892), La Bible en catalan, de Jean Fernández de Heredia (1886), Les assignations de livres aux religieux du convent des frères prêcheurs de Barcelona (XIII-XIV siècles) (1893).
(Alacant, març 1915 – 10 juliol 1937)
Diari vespertí. Fou de tendència liberal durant la major part de la seva existència. Fundat per Alfons de Rojas.
Durant el règim del general Berenguer semblà que defensava un republicanisme moderat, però des de l’abril de 1931 estigué al costat del catolicisme d’extrema dreta.
Al començament de la guerra civil espanyola el Front Popular incautà les seves instal·lacions.
(Lilla, França, 9 març 1865 – París, França, 24 desembre 1915)
Arxiver a Perpinyà (1889-97).
Publicà un Inventaire sommaire des archives communales antérieures à 1790. Ville de Thuir (1896) i treballs com L’enseignement élémentaire en Roussillon (1895), en col·laboració amb Felip Torreilles, Recherches sur la dette et les emprunts de la ville de Perpignan (1891), Les infâmes dans l’ancien droit roussillonnais (1893).
(Felanitx, Mallorca, 1 abril 1915 – Madrid, novembre 1936)
Combatent de l’Exèrcit Popular, durant la guerra civil. Membre de les joventuts d’Esquerra Republicana.
Prestà serveis a infanteria de marina i es distingí a la defensa de Madrid (novembre 1936) com a anti-tanquista utilitzant bombes de mà. Morí en combat.
(València, 1849 – 1915)
Industrial. Dirigí l’empresa metal·lúrgica La Primitiva Valenciana, de Valeri Cases, i el 1879 en fundà una altra, de propietat seva, La Maquinista Valenciana, que adquirí una ràpida expansió i un gran prestigi tècnic.
És considerat com un dels principals promotors de la industrialització de València el segle XIX.
(València, 20 gener 1915 – 1978)
(CCV) Corporació constituïda sota el patrocini de la diputació provincial. En un primer projecte (1913), promogut pel diputat Joan Pérez i Lúcia, hauria d’haver estat una rèplica, a escala regional, de l’Institut d’Estudis Catalans. Organitzada per l’erudit i polític conservador Josep Martínez i Aloy, restà convertida des d’un principi en una institució provinciana, merament condecorativa, que reunia estudiosos locals de la més diversa categoria.
Ja el mateix 1915 fou objecte dels violents atacs de Miquel Duran i Tortajada, en l’opuscle El Centre de Cultura Valenciana, que en denunciaren el bilingüisme i la manca de rigor en la selecció dels membres. Aquests tenen el títol de director de número i són presidits per un director degà, de caràcter electiu; l’entitat designa, de més a més, directors corresponents, entre persones residents fora de València.
El 1928 començà a publicar la revista “Anales del Centro de Cultura Valenciana”. d’aparició irregular.
El 1937, la diputació provincial de València creà l’Institut d’Estudis Valencians, que substituïa el Centre amb uns criteris més amplis i més exigents, però el 1939 reprengué la fòrmula originària.
Filials seves són el Conferència Club i l’Associació de Cronistes del Regne.
Vers la fi del franquisme adoptà una normativa lingüística secessionista de la llengua catalana i, el 1978, prengué el nom d’Acadèmia de Cultura Valenciana.
(Carlet, Ribera Alta, 7 octubre 1915 – València, 11 novembre 2004)
Escriptor i editor. Germà de Vicent. Representant i primer capdavanter del grup d’escriptors valencians de la generació de postguerra. Publicà les seves primeres poesies a la revista “El Vers Valencià”, de Josep M. Bayarri, de qui fou deixeble.
La seva poesia es manté en la continuïtat de la poesia dels anys 1930, influenciada pel post simbolisme francès. Els seus llibres de poemes publicats són: Volar… (1943), A l’aire del cor i del seny (1944), La inquietud en calma (1945), Jo sense tu (1948), On vaig, Senyor? (1949), Aires de cançó (1950), Goig (1953), Esparses (1953), Home (1957), Jo, cap de casa (1962), D’amar-te, Amor (1963), Silenci (1970) i Schumann, el piano y yo (1996, pòstuma). Dins el gènere narratiu, és autor del recull de contes Proses en carn (1953).
L’any 1943 va fundar l’editorial Torre de València, amb Miquel Adlert i Noguerol. Fou un dels fundadors de la revista literària no autoritzada “Esclat”. El 1950 obtingué la flor natural als Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Perpinyà.
Representà, en els anys posteriors immediats a la guerra civil, la continuïtat de la cultura catalana al País Valencià a través de les tertúlies literàries organitzades per ell a València, però durant la transició, canvià d’actitud i ingressà al partit Unió Valenciana. Fou elegit diputat a les Corts Valencianes el 1982.
Fou un dels principals defensors del secessionisme lingüístic i representà aquest sector com a membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, creada el 2001, càrrec que dimití l’any següent.
Dades dels Països Catalans 