(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 4 febrer 1844 – Barcelona, 15 agost 1911)
Compositor. Organista a diferents esglésies barcelonines.
Va compondre música religiosa; destaquen els Càntics religiosos del poble, amb text de Jacint Verdaguer. També és autor de música per a piano, de cambra i de sardanes.
Pelagi Briz li edità les harmonitzacions de cançons tradicionals catalanes amb el títol Cançons de la terra (1866-84).
(Cervera, Segarra, 7 octubre 1843 – Barcelona, 16 desembre 1911)
Enginyer industrial. Estudià a Barcelona. Fou cap d’estadística de la província de Cadis (1870).
De retorn a Cervera (1872), dugué a terme un projecte de fortificació de la ciutat i en dirigí les obres (1874), durant la Tercera Guerra Carlina.
Des del 1876 fou catedràtic de construcció de màquines a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona.
Publicà diversos treballs sobre cinemàtica, astronomia, tormodinàmica i geologia en revistes especialitzades.
(Sabadell, Vallès Occidental, 4 gener 1911 – Barcelona, 1 setembre 1993)
Músic, compositor i director. Dirigí l’Orfeó i l’Escola de Música de Sabadell.
Autor de música coral i de sardanes.
(Barcelona, 25 gener 1869 – 11 febrer 1911)
Soprano. Filla de Teodor Bonaplata i Sistachs.
Debutà a Milà amb l’Aïda de Verdi, i després actuà amb èxit a diversos països d’Europa (Barcelona, 1890), i d’Amèrica.
El 1904 es retirà i es dedicà a l’ensenyament del cant.
La seva filla Carme Bau i Bonaplata, fou també cantant.
(Catalunya, 1911 – 1920)
Recull de quaderns publicats sense periodicitat per Ramon Miquel i Planas.
Formen dos volums: el primer comprèn els quaderns apareguts entre el 1911 i el 1914, i el segon entre el 1915 i el 1920.
Les matèries tractades versen principalment sobre bibliografia, antics texts catalans, temes lingüístics i matèries relacionades amb el llibre: il·lustració, relligadura, ex-libris, etc.
Fou il·lustrada amb nombrosíssims facsímils, i té un valor considerable com a recull de materials.
(Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, 6 juny 1911 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 24 setembre 1985)
Poeta en castellà i, esporàdicament, en català. Membre de la Companyia de Jesús, ensenyà literatura castellana a Gènova des del 1938 fins al 1940; tradui Paul Claudel, Leopardi i López-Picó, entre d’altres.
El 1946 publicà a València la seva primera obra, Arca de fe, a la que seguiren Del ángel y el ciprés (1950), Me canta el mar (1956), Me acercaré al fuego (1966), Ciudad, afán y cántico (1970) i Més enllà dels ulls (1984).
(Barcelona, 3 desembre 1835 – 26 juny 1911)
Jurisconsult i historiador. Fill de Josep Bertran i Ros. Fou president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (1870-71), de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1902-03) i de l’Acadèmia de Bones Lletres (des del 1907).
Diputat a les corts el 1863, sota la restauració milità en el partit liberal conservador de Cànovas i el 1902 ingressà en el senat.
Entre els seus treballs jurídics cal esmentar Memorias sobre expropiación forzosa por causa de utilidad pública (1889), Asociaciones, sociedades, personas jurídicas y vida corporativa de los pueblos (1893), i d’altres escrits dirigits a la conservació i defensa del dret català.
(Molins de Rei, Baix Llobregat, 1850 – Barcelona, 20 agost 1911)
Empresari teatral.
Als divuit anys era ja empresari del teatre Novetats, de Barcelona, i després del Principal, en el qual utilitzà l’electricitat ja l’any 1874, i on formà una companyia dramàtica amb Teodora Lamadrid, Elisa Boldum, Rafael Calvo i Emili Mario.
De resultes d’haver-se incendiat el teatre Principal (1876), se n’anà a l’Havana i a Mèxic.
En retornar a Barcelona (1882) es féu càrrec de l’empresa del Liceu i amb breus interrupcions la regí fins a la mort. Hi donà a conèixer òperes d’Isaac Albéniz i d’Enric Morera; introduí la major part del repertori wagnerià i, per primera vegada, la tetralogia completa Der Ring des Nibelungen (1910).
(Catalunya, 1911)
Obra de Xènius (Eugeni d’Ors). Apareguda en successius lliuraments al “Glosari” que l’autor firmava a “La Veu de Catalunya” i aplegada l’any 1912 en un volum.
En la novel·la, al·legòrica, l’acció és sacrificada a la descripció física i moral d’una dona, Teresa, idealitzada com a personificació de la Catalunya postulada pel Noucentisme. Així, Teresa és bella, elegant, culta, sensible, de posició acomodada i tot i la seva joventut, amant de la tradició i del classicisme.
Representa una reacció contra el Modernisme i el Romanticisme.
(Sant Carles de la Ràpita, Montsià, 24 març 1911 – Madrid, 4 juliol 1997)
Economista. Llicenciat en dret a la Universitat de Barcelona (1931), s’especialitzà en economia a Londres.
Catedràtic d’economia política i de finances a les universitats de Múrcia (1958) i de Valladolid (1959), fou nomenat secretari del primer i segons plans espanyols de desenvolupament (1966-69).
D’entre altres obres, ha publicat Els problemes de la banca catalana (amb la col·laboració de Joan Sardà, 1933); La industria algodonera española (1943); Economistas modernos (1951), Historia de las doctrinas económicas (1961), Diccionario de la banca y bolsa (1969) i La nueva economía liberal. Un horizonte para la economía española (1982).
Dades dels Països Catalans 