(Barcelona, 1907 – 1996)
Industrial. Un dels primers del cinema català.
S’uní a Antoni Pujol per fundar els laboratoris Fotofilm de Barcelona i Madrid que el 1949 patentaren un procediment de cinema en color, el Cinefotocolor.
(Barcelona, 1907 – 1936 i 1952 – )
(AIEC) Publicació erudita. Òrgan de la Secció Històrico-arqueològica de l’IEC, del qual foren publicats vuit volums fins al 1936.
Hi aparegueren treballs de gran importància sobre temes d’arqueologia, art i cultura de les zones de parla catalana.
Si en aquesta primera fase tingué un caràcter erudit, en la segona (1952-53 i següents) no fou sinó un butlletí informatiu.
(Barcelona, 20 juliol 1907 – Reus, Baix Camp, 10 novembre 1968)
Metge psiquiatre. Llicenciat a Barcelona (1931). Fou deixeble d’Emili Mira.
Exercí a Barcelona, Veneçuela, Nova Guinea, Indonèsia, Austràlia (Brisbane) i els EUA (Nova York), on va ser professor de la New School for Social Research (1952-54).
De retorn a Catalunya, d’on s’havia exiliat el 1939, fou nomenat cap del Laboratori Psicotècnic de Barcelona i director de l’Institut Pere Mata de Reus.
Investigà les lesions orgàniques en les esquizofrènies. Publicà treballs sobre medicina i psiquiatria tropicals i deixà inèdites unes memòries.
(Barcelona, 7 març 1907 – 16 febrer 1974)
Escriptora i traductora. Influïda per un cert naturalisme, es revelà com una autora sensible a Amor silencioso (1927) i Eulàlia (1928) i va evolucionar cap a una novel·la de caràcter psicològic en El camí reprès (1930) i Presó oberta (1931).
Publicà reculls de contes: Elisenda (1935), Estampes de París (1937), etc.
Traduí al català Joyce, Huxley i Greene. Col·laborà a “La Revista”, on publicà dos reculls de Poemes (1929 i 1931).
(París, França, 1907)
Quadre a l’oli de Pablo Picasso (245 x 235 cm; Museum of Modern Art, de Nova York).
Pintat a París, evocant un prostíbul del carrer d’Avinyó de Barcelona, és més conegut amb el nom abreujat i equívoc de Les demoiselles d’Avignon.
Hi dominen el blau, el rosa i els ocres, reminiscències del passat immediat del pintor. L’agressivitat de certes línies i de certs colors marquen una ruptura amb el concepte clàssic de bellesa.
D’estil expressionista, fauve, negroide i cubista alhora, obre les portes a aquestes dues darreres tendències de l’art modern.
(Barcelona, 4 juny 1907 – Madrid, 3 juny 1982)
Historiador de l’art. Fill de l’enginyer de camins Xavier de Salas i de Milans. Es llicencià en filosofia i lletres a Barcelona i en dret a Salamanca i es doctorà en història a Madrid, on fou deixeble d’Elies Tormo. Amplià estudis a Viena i a Berlín.
Professor auxiliar a la facultat de filosofia i lletres de Barcelona des del 1931. Fou secretari de Dionisio Ridruejo en el secretariat dels Servicios de Propaganda a Burgos (1937). Comissari delegat de la Dirección General de Bellas Artes a la direcció del Museu d’Art de Catalunya (1940-47), fou encarregat de la càtedra d’història de l’art a la Universitat de Barcelona (1943) i catedràtic (1945).
Director de l’Instituto de España, a Londres (1946-62), i agregat cultural a l’ambaixada espanyola (1954-62). El 1962 obtingué la càtedra d’història de l’art de la Universitat de Madrid i esdevingué sotsdirector del Museo del Prado, del qual fou director des del 1970.
Fou acadèmic de Bones Lletres de Barcelona (1943) i de San Fernando (1967), membre de la Hispanic Society de Nova York i corresponent de nombroses institucions. Fou president del bureau del Comitè Internacional d’Història de l’Art.
En la seva obra sobresurten les edicions de la Biografía pictórica Valentina d’Orellana (1930) i de La fi del Comte d’Urgell (1931), així com la publicació de diversos documents.
Publicà nombrosos treballs a “Archivo Español de Arte” i “Gazette des Beaux-Arts” -de la qual fou membre del comitè de direcció-, i col·laborà a “Goya”, “Arte Español”, “Anales y Boletín de los Museos de Barcelona”, “Burlington Magazine”, etc, especialment sobre el tema de Goya -sobre la figura del qual féu notables aportacions-, Rosales, la pintura espanyola del s XVII i els pintors romàntics hispànics.
Publicà llibres com La familia de Carlos IV (1944), Velázquez (1962) i The Golden Age of Spanish Painting (1976, en col·laboració).
(Barcelona, 19 febrer 1907 – Santpedor, Bages, 2 gener 2000)
Escriptora, sindicalista i atleta. Va ser una de les periodistes més importants de la república; va entrevistar a tota mena de personatges, són especialment interessants els seus reportatges sobre el sufragi femení, que a la seva època era un tema controvertit.
És autora dels llibres de poesia Caminos… (1930) i Inquietud (1932). Va fundar el primer club de dones treballadores de Barcelona, a través del qual mirava d’incentivar l’alfabetització de la població femenina.
Com a esportista, va destacar en el llançament de javelina, també va practicar el tennis i l’esquí. Va arribar a ser directiva del F.C. Barcelona el 1934, la primera dona a aconseguir una posició d’importància a nivell del futbol estatal. Al Barça va mirar de crear una secció femenina; el fracàs del projecte la va portar a dimitir del seu càrrec.
Acabada la Guerra Civil, va marxar a França, on va participar en la Resistència i més endavant, cap a la dècada de 1950, a EUA, on va impartir classes de francès a la Universitat d’Illinois. Va tornar a Catalunya l’any 1975, un cop mort el dictador Franco, recollint-se en la seva vida privada.
(Barcelona, 5 juny 1907 – )
Entitat esportiva. Fundada per a la pràctica del futbol i radicada a l’antiga vila de Gràcia, on és molt popular. Si bé en fundar-se la lliga espanyola de futbol (1928) l’equip va jugar les tres primeres temporades a la primera divisió, actualment ho fa a la tercera. El 1923 va guanyar el campionat de Catalunya.
Des del 1920 l’equip posseeix un camp al carrer de Sardenya, en què, després d’una profunda transformació en part forçada per l’ordenament urbanístic, s’hi instal·là gespa artificial (1995).
Els jugadors vesteixen samarreta blanca amb escapulari blau i pantaló blau.
Enllaç web: Club Esportiu Europa
(Valls, Alt Camp, 8 octubre 1907 – Barcelona, 29 juny 1999)
Entomòleg. Es llicencià en farmàcia (1935) a la Universitat de Barcelona. Fou un dels primers especialistes mundials en algunes famílies de coleòpters (Tenebrionidae i Anoblidae) i de la fauna cavernícola i n’ha descrit més de 350 novetats.
Des del 1966 dirigí el Museu de Zoologia de Barcelona. Ha estat numerari de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, ex-president de la Institució Catalana d’Història Natural, professor de la facultat de ciències de la Universitat de Barcelona i membre de nombroses societats científiques internacionals.
La seva producció científica comprén més de 350 treballs d’investigació. Fou homenatjat (1981) per la diputació provincial de Barcelona i amb aquest motiu hom publicà, aplegats, els seus treballs biospeològics: Francesc Español: 50 anys d’obra bioespeleològica.
El 1982 fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona.
(Barcelona, 28 novembre 1823 – 10 febrer 1907)
Jurisconsult i polític. Entrà en la vida universitària com a professor de dret romà (1850) i en la política municipal com a secretari de l’ajuntament (1852-54), càrrec del qual dimití a l’adveniment del Bienni Progressista (1854-56).
Durant aquest període col·laborà al conservador “Diario de Barcelona”, on exposà les línies fonamentals del seu pensament jurídic, social i econòmic, influït per les doctrines de l’escola històrica de Savigny (fou el creador de la “Fundació Savigny” a Madrid) i entroncat amb l’escola jurídica catalana a través dels ensenyaments de Martí d’Eixalà.
Fou diputat provincial (1858-62) i diputat a corts els anys 1863 i 1865, militant a la Unió Liberal d’O’Donnell. Sota la restauració milità en el partit liberal-conservador de Cánovas, fou diputat a corts els anys 1874 i 1879 i, posteriorment, senador vitalici.
Com a caracteritzat defensor del dret civil català, el 1880 fou nomenat vocal corresponent de la comissió codificadora, amb l’encàrrec de redactar una memòria de les institucions de dret català que convenia conservar en el nou codi civil. Fracassat el congrés de juristes, convocat a la universitat (1881), pels radicalismes que s’hi manifestaren, la Memoria fou obra personal seva, i monument del sistema jurídic català.
En el vessant econòmic de la seva activitat, fou proteccionista. En formar-se el ministeri Silvela-Polavieja (1899), fou nomenat ministre de gràcia i justícia; tenia la missió d’aconseguir la descentralització administrativa i l’elaboració dels apèndixs al codi civil espanyol que incorporarien els règims jurídics particulars, però dimití el càrrec al cap de poc temps a causa de l’actitud intransigent del govern envers Catalunya, i després de la protesta de Barcelona en l’anomenat Tancament de caixes.
Havia estat set vegades president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (del 1868 al 1894), així com de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1901, 1904-07), degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona (1885-91) i rector de la Universitat de Barcelona (1896-99), en la qual creà la càtedra de dret civil català i de literatura catalana.
De la seva vasta producció, cal esmentar el recull d’articles Estudios políticos y económicos (1856), Memoria acerca de las Instituciones del Derecho civil de Cataluña (1883), Estudios jurídicos (1888), La Escuela jurídica catalana (1891) i Estudios morales, sociales y económicos (1895).
Fou el pare de Raimon, Manuel, Claudi i Lluís Duran i Ventosa.
Dades dels Països Catalans 