(Barcelona, 9 març 1899 – 21 març 1969)
Músic. Deixeble de Moret i d’Enric Morera a Barcelona i de Paul Dukas a París. Fundà l’Associació Catalana d’Artistes.
Escriví un Scherzo simfònic, obres de cambra, corals, sardanes, peces per a piano, cançons i música per a obres escèniques. Té sardanes molt notables, com ara Els pins de Vallvidrera i La vall de Sant Daniel (1968).
Fou el pare dels historiadors Joaquim i Isidre Molas i Batllori.
(Barcelona, 10 setembre 1831 – 30 octubre 1899)
Pintor. Deixeble a l’Escola de Llotja de Barcelona, dels natzarens Milà i Fontanals i Claudi Lorenzale.
Aviat abandonà els camins marcats pels seus mestres i passà a la decoració d’interiors, gènere que ell inicià a Barcelona i en el qual excel·lí. Així mateix, conreà amb èxit la pintura de flors.
Amb Martí i Alsina i d’altres, pintà els medallons del sostre del Liceu de Barcelona, d’on també decorà el saló de repòs. Fou premiat en diverses exposicions nacionals.
Fou el pare de Francesc de P., Joaquim i Antoni Mirabent i Soler.
(Barcelona, 15 agost 1840 – 29 maig 1899)
Escriptor i periodista. Reuní una bona col·lecció d’objectes d’art.
Fou un dels fundadors del setmanari “El Recuerdo” (1862).
Col·laborà en diaris i revistes i fou autor de treballs com Muebles i tapices (1879), Cerámica, joyas y armas (1882), Fortuny, su vida y obras (1887) i diversos reculls de narracions infantils.
(Barcelona, 1850 – 29 agost 1899)
Escriptor. Germà d’Apel·les Mestres.
Publicà en català Qüentos de joventut (1875) i Poemes, fàbules i qüentos i morals (1880), i diverses novel·les en castellà: Los tiradores de Alert-Ville (1880), Historia de unos emigrantes (1880), a més d’un manual d’escacs i un d’esgrima.
Col·laborà a “L’Esquella de la Torratxa” i a “La Vanguardia”.
(Reus, Baix Camp, 4 juny 1845 – 10 novembre 1899)
Escriptor. Fou catedràtic de matemàtiques de l’institut de Reus, que cooperà a fundar i que dirigí des del 1882 fins a la seva mort.
Col·laborà a nombroses publicacions periòdiques, amb articles i amb poesies catalanes. Aquestes darreres eren de caràcter humorístic.
(A Corunya, Galícia, 1899 – Lleida, 1981)
Metge i caricaturista. Fou conegut pel pseudònim de Niko. Resident a Lleida des de molt jove, ha col·laborat en periòdics locals i nacionals i en diverses exposicions.
Les seves primeres caricatures foren publicades a les revistes “Zig-Zag”, “Corre-Vuela”, “El Peneca” i “Las Últimas Noticias” de Santiago de Xile.
Participà sovint en l’Exposició Internacional de l’Humor que se celebra cada any a Montreal (Canadà). Pertangué a l’Agrupación Vanguardista Hispana de Caricaturistas Personales.
(Cartagena, Múrcia, 14 juny 1899 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 16 octubre 1984)
Dirigent sindical i polític. Es traslladà a Barcelona amb la seva família a l’edat de cinc anys.
Obrer d’arts gràfiques, el 1912 ingressà a la Federación Gráfica Española de la UGT, i el 1919, a l’Agrupació Socialista de Barcelona, de la qual fou secretari (1926). S’apartà, tanmateix, de l’Agrupació, atesa la negativa valoració que aquesta féu de la qüestió catalana. Fou també secretari de la federació catalana de la UGT (1928-33).
Instaurada la Segona República, promogué, des de la federació catalana del PSOE, la unificació de les forces socialistes de Catalunya, i en fusionar-se, el 1933, aquesta organització amb la Unió Socialista de Catalunya fou elegit vicepresident del nou partit.
Quan es produí l’escissió de la UGT de Catalunya, que ell encapçalà, passà a ésser president de la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya (1934). Regidor de l’ajuntament de Barcelona (gener-octubre 1934), fou empresonat arran dels fets del 6 d’octubre, però tornà a l’ajuntament pel febrer de 1936.
Després de la guerra civil, s’exilià, el 1939, i s’instal·là a la ciutat de Mèxic. S’hi integrà a la vida catalana dels residents en aquest país i participà amb remarcable empenta en les seves activitats, sobretot en aquelles de caire nacionalista.
Escriví unes memòries inèdites: La muralla invisible.
(Tarragona, 1852 – 1899)
Escriptor. Passà la seva joventut a Anglaterra, on féu estudis de tècnica industrial.
Dirigí la fàbrica de gas de Tarragona. Hi promogué el sistema d’il·luminació per gas, que després organitzà a Xàtiva i a d’altres poblacions.
És autor de nombroses traduccions de l’anglès i d’alguns assaigs breus originals.
(Barcelona, 18 març 1899 – 1 maig 1996)
Ebenista, historiador de l’art i folklorista. Decorà les instal·lacions d’alguns departaments de la Generalitat de Catalunya. Assumí la direcció tècnica del Saló de la Llar Moderna, que després es transformà en l’Hogarotel.
Conferenciant i publicista sobre temes de mobiliari i decoració d’interiors, col·laborà a l’obra L’art català.
Com a folklorista, fundà i dirigí la revista “La Sardana” (1921-23), iniciadora dels estudis teòrics dels sardanisme. Fou membre fundador de l’Obra del Ballet Popular (1950), entitat que presidí en el període 1958-64, i dirigí la redacció de l’obra La sardana (3 vols, 1970).
Fou el pare de Montserrat Mainar i Benedicto.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1830 – Barcelona, 1899)
Eclesiàstic. Fou rector del seminari de Barcelona i de l’església de Sant Pau del Camp.
Promogué la restauració d’aquesta i del seu claustre, mostres excel·lents de l’art romànic, que des d’aleshores s’han salvat de la ruïna i de les adulteracions que les posaven en greu perill.
Dades dels Països Catalans 